Facebook i pèrdua de temps

enero 22nd, 2016

Un dia d’aquests llegia un article d’un diari que presentava cinc aplicacions per a ser més productiu –sense especificar en quin àmbit– argumentant que avui en dia els “lladres del temps” han canviat, centrant-se en la pantalla del mòbil i de l’ordinador.

La principal causa d’aquesta pèrdua de temps, segons ells, són les xarxes socials, i una d’elles s’emporta la palma: el facebook.

Possiblement té certa part de raó. Les dades que la revista Time Magazine ha indicat utilitzant una calculadora per saber el temps “malgastat” utilitzant el facebook, són dades força inquietants: diu que un usuari mitjà porta invertits al voltant de 190 dies de la seva vida, el que equival a una dedicació diària per sobre 1,5 hores. I això només en els 10 anys d’existència d’aquesta aplicació!

El cert és que abans no existien aquestes possibilitats i que les relacions entre persones s’havien de fer directament i, només pel fet d’haver d’incloure el desplaçament per parlar o compartir alguna cosa amb alguna de les teves amistats o parents, feia impossible tenir-ne tantes, tant variades, tant properes i tant actualitzades en el temps.

La veritat és que estem molt més connectats que mai!

Ningú hauria de tenir cap dubte que estem en la societat de la informació, de la connectivitat i de la immediatesa. Avui en dia és impossible pensar en el món del treball sense un ordinador, excepte en algunes feines exclusivament manuals. La vida d’ara es altament activa en el món digital. Fa tot just uns anys ningú s’hagués imaginat llegir un diari per internet, tornar a veure la sèrie de la teva vida vint anys més tard, sense perdre’t cap capítol i en versió original, o fer una vídeo trucada al teu amic del Japó per saber si ja li ha passat el maldecap que patia dies enrere. Potser avui tampoc hauria de ser estrany, doncs, gaudir del teu temps d’oci utilitzant les xarxes socials.

I la proporció de temps quina hauria de ser?

Cadascú que faci el seu barem i, com sempre, que pensi en l’equilibri i la moderació. Com diu la dia popular, “tots els extrems són dolents” i cal posar seny, sobretot evitar distreure’s durant les estones de treball i de conducció de vehicles. Procastinar ens porta a la frustració, però ben cert és que calen dosis d’humor diàries, i si s’obtenen a través del facebook o altres xarxes socials, encara que sigui amb vídeos de gats, benvinguda sia.

L’empresa Google, en algunes de les seves seus va proporcionar als seus empleats tota una sèrie d’elements per distreure’s a la feina. En aquest cas per fer al contrari, per relaxar-se, per jugar amb els companys, etc.

Els temps han canviat i estan canviant, doncs adaptem-nos-hi!

Tenim procés

enero 15th, 2016

Ni els més optimistes s’ho podien imaginar!

La setmana havia estat molt dura per les tensions viscudes, pels estira i arronsa, pels nivells de crispació. Em penso que tots els independentistes –i potser part dels que no ho són també– havíem estat seguint la situació des d’on hi hagués un fil que parlés d’alguna novetat: les ràdios i televisions, les xarxes socials, les converses amb amics i familiars, al carrer, als bars, durant els dinars i sopars, etc.

La necessitat d’un acord, fos com fos, se’ns havia entravessat: no podíem entendre el perquè s’arribava a una situació tant rocambolesca on, el grup majoritari, havia de deixar de banda la seva proposta de president, davant del vet del grup amb menor representació.

Tres mesos de negociació, resultats assemblearis que evidenciaven discrepàncies i resultats compromesos, tensió, ruptures, abandonaments, …, i molt de cansament, que es traduïa en un desànim generalitzat.

I en un cop de timó, quan la tempesta estava a sobre i s’ho empassava tot, el President Mas anuncia un pas al costat. Les primeres reaccions són de desencís i tristor i unes ganes de voler saber més, de perquè havia anat així.

Un cop explicades les raons, els acords i els posicionaments, i d’acceptar “perquè tothom hi surti beneficiat”, l’acte de valentia no és per oblidar. Aquesta dignitat i la serenor del seu acte restaran per sempre més a la història i a la memòria de moltíssimes persones que desitgem arribar a la República Catalana. Sens dubte, unes noves eleccions haurien estat el pitjor dels escenaris pel procés. La decepció i la frustració que hauria generat hagués estat immensa.

Gràcies President Mas.

Com un raig de llum i d’esperança reforçada es convoca el ple d’investidura al Parlament i ens facilita conèixer una mica més a fons al nou president, al President Puigdemont.

Amb rigor, humilitat i il·lusió va fer una exposició de les intencions, de l’encàrrec entomat i de la temporalitat de la seva funció. I el més gratificant, la claredat, la facilitat de comunicar, les gotes d’humor i distensió, i, sobretot, la contundència insuperable que va utilitzar per replicar a cadascun dels portaveus parlamentaris de la resta de partits del no, que van poder palpar en primera persona, que el President Puigdemont va per feina.

Un cop aquí només podem dir “t’acompanyem President Puigdemont, continuem el procés”.

Rodalies

diciembre 17th, 2015

El transport ferroviari s’ha convertit darrerament –és una manera de dir i potser hauria d’utilitzar l’adverbi habitualment– en un malson per als usuaris. Arribar massa sovint tard a la feina per aquest motiu, perdre una entrevista, una conferència, una visita al metge o un curset pel fet d’arribar tard o altres situacions similars, et deixa indefens del tot. Algú que es troba en aquesta situació és queda, com a mínim, decebut d’un servei que hauria de ser exemplar. Ho dic per experiència i per conèixer els dos extrems: per haver perdut l’assistència a un seminari de tot un matí i, en el sentit contrari, per conèixer el funcionament i puntualitat en els trens d’altres països europeus, principalment a França, Alemanya i Àustria.

Tornant a l’avaria, el pitjor de tot és que no es tracta precisament de “només una avaria” i que en unes hores queda resolta, sinó que tardarà dies –segons ens diuen– o setmanes. Per tant, has d’espavilar-te a buscar un altre mitjà de transport per uns quants dies, si aquesta era la teva opció preferida o, potser, la única viable o assequible econòmicament.

Per desgràcia el tema no és nou i porta temps passant. El traspàs de la competència del servei a la Generalitat l’any 2009 que definia el text del traspàs com a “l’organització funcional del servei de rodalia de Barcelona en ample ibèric”. Això volia dir que no es traspassaven els trens, ni estacions i que Adif es comprometia a invertir a Catalunya 4.000 milions entre el 2008 i 2015 a través del Ministeri de Foment.

Heu vist per alguna banda aquesta inversió?

De moment continuem tenint a Catalunya –algunes línies– els combois més antics de l’estat que s’han traslladat des d’altres punts de la geografia espanyola per ser “massa vells” allà, i aquí els continuen fent funcionar. Ens queixem –evidentment– que caldria augmentar algunes freqüències per fer-ne un millor i més ampli ús. Fixem-nos que en una situació ideal –com d’altres països europeus– posaríem el nostre granet de sorra deixant el cotxe a casa per frenar el canvi climàtic.

I mentrestant algú s’està guanyant les garrofes comerciant amb coure robat!

Davant tot això, desconnectem-nos d’una vegada per canviar les coses i diumenge que ningú es quedi a casa.

Estat d’emergència permanent

noviembre 20th, 2015

Ho conec. Sé com es viu en una ciutat quan el terrorisme hi ha actuat i la por està a flor de pell.

Trobar-te un gendarme o un militar de cada cinc persones que trobes al pas pel carrer, i carregat d’armament, no és el que ningú desitja. Vaig residir a Paris mentre es produïa l’atemptat a Charlie Hebdo el gener passat. I és molt trist i sap moltíssim greu que succeeixin aquestes barbàries i, a sobre, diguin que maten en nom de Déu. No hi ha cap religió, sigui la que sigui, que consideri matar a ningú!

Però no és una qüestió del greu que puguem sentir nosaltres, tan se val si francesos, catalans o genèricament europeus, sinó que, a una majoria els pot doldre que això hagi passat a la ciutat de la igualtat, de la llibertat i de la fraternitat, com podia haver passat a Barcelona, a Londres o a Berlin. O sigui a Europa.

I aquí és on ens equivoquem. La resposta immediata de França bombardejant un centre de comandament de l’estat islàmic, podria “continuar” sent l’error.

Fa mesos que veiem per televisió, dia a dia, tranquil·lament asseguts des del sofà de casa, les llargues cues de persones caminant, fugint de Síria i d’altres estats de la zona, travessant països, creuant fronteres. Cues plenes de petits i grans, d’alts i baixos que fugen d’un país que s’ha tornat agressiu per ells mateixos. A peu, en tren, camuflats en camions o en vaixells precaris que sovint no suporten el sobrepès o els embats de les onades i acaben amuntegats als ports ofegats o engolits pel mar.

Les preguntes que caldria fer-nos són: perquè marxen?

Com és que assumeixen tant risc?

Com és que ho deixen tot?

Qui subministra les armes als rebels?

Quin interès tenen en destruir-ho tot?

Qui està en estat d’emergència permanent, els francesos/occident o els sirians/orient mitjà?

Preguntes que no tenen una resposta senzilla, igual que trobar el per què dels atacs indiscriminats a les terrasses, bars o sala de festes de Paris plenes de persones innocents.

Però de ben segur que hi ha una relació. Una Europa que s’anomena civilitzada, que vol la convivència, hauria de procurar mantenir-la, aquí i allà, sense entrar en el joc dels terroristes, i respondre una a una les preguntes.

Viure en pau no hauria de ser tan difícil, i hauríem de rebutjar-ho tot: tan les accions terroristes com les accions insolidàries.

Qui reclama justícia?

octubre 16th, 2015

Diuen que tenim memòria de peix, i és ben cert.

Hi afegiria que tenim memòria selectiva, és a dir, que recordem allò que ens interessa i oblidem allò que no.

Aquesta setmana hem vist com el mateix TSJC reclama independència judicial i no rebre pressions, després de veure com el govern català, i sobretot, el poble de Catalunya, ha acompanyat a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau fins al Palau de Justícia de Catalunya per haver estat querellats d’haver posat urnes i fer una consulta democràtica.

Sembla mentida oi?

El tribunal, el ministre de justícia, el govern de Madrid, …, tots.

El que no recorda el mateix tribunal, el govern del PP i els seus ministres és que en altres ocasions s’han produït fets similars però en direcció inversa. És a dir, com quan, per exemple, el PP i el govern valencià en pes, va acompanyar al llavors president de la Generalitat Valenciana Alberto Fabra, a declarar pels casos de corrupció.

On està la diferència?

Doncs, en el poble!

El poble de Catalunya està cansat de les asfixies, de les declaracions, de les mentides, dels artefactes i menyspreus i ja fa temps que ha dit prou.

Després del 9N, del 27S, de campanya bruta, de manipulació d’ambaixades per contrarestar el vot per correu, dels contactes dels bancs –incloent el governador del Banc d’Espanya– per obligar-los a fer declaracions desafortunades que un cop dites han hagut de rectificar, de titulars i tergiversació mediàtica, de Tribunals Constitucionals que suspenen lleis catalanes com la de pobresa energètica o congressos que corren a fer una reforma exprés per atorgar poder sancionador al tribunal constitucional.

Després de tot això estem desacomplexats i res ens sorprèn ja. El PP i el govern espanyol es pensa que ho té tot controlat. I en bona part és així –o ha estat així fins ara– per la majoria absoluta que li provoca la deriva de supremacia.

I fins aquí hem arribat, a l’igual que davant d’una rebequeria d’una canalla, respira a fons, omple’t de paciència i aguanta una mica més que això és el final –per a ells i el principi per a nosaltres–.
Estem disposats a tot, ens hi va el nostre futur, el dels nostres fills, i no defallirem.

Només una única opció vàlida: marxar

septiembre 19th, 2015

En una recent intervenció per televisió, l’economista Xavier Sala i Martin, va fer una espectacular classe d’economia –i de bones maneres de pensar i fer les coses– que valdria la pena que tothom hagués vist.

En ella no va explicar res d’estrany ni res diferent del que hauria de pensar una persona mínimament assenyada davant del que pot passar amb una Catalunya independent.

I ho deia amb un to entenedor, utilitzant comparatives, detallant informació referent al funcionament de les economies mundials, basant-se en situacions de països similars i aportant transparència a la situació. Argumentava de forma planera les barbaritats que pronostiquen el govern i els partits de les espanyes –sortida de la UE, sortida de l’euro, sortida cap a l’hiperespai, etc.– i d’altres partits d’aquí i que des d’aquí boicotegen el procés, torpedinant amb excuses d’interès únicament partidista, contradient-se ells mateixos sovint de frases i arguments dits i defensats per ells mateixos amb anterioritat.

No se n’han adonat que no són unes eleccions com “les de sempre”? Per quina raó hi ha una llista tan transversal formada per dos partits majoritaris –principalment– i per altres menors totalment alineats, per dues grans entitats catalanes –Òmnium i ANC– i per moltíssima gent de diferent àmbit, sector i procedència que han apostat per fer un pas endavant i conjunt com a país?

Resumint les frases més eloqüents, en Sala i Martin deia que ni Espanya és tan poderosa ni Catalunya tan dèbil, i que la meitat dels països del món són més petits que Catalunya i són totalment factibles.

Comparava Catalunya amb un altre país petit, de 6 milions d’habitants, de 40 mil quilometres quadrats, que té una taxa d’atur del 2%, una renda per càpita de les més altes del planeta, que no forma part de la UE, ni té l’euro, i, en canvi, és el número 1 en competitivitat del món i dels més admirats. Un país que està situat al centre d’Europa i es diu Suïssa. Per tant, cap dubte si un país petit com Catalunya pot ser viable.

Feia referència també a la incertesa del moment assegurant que ningú té una bola de vidre per fer prediccions i per tant, ningú pot assegurar com serà la Catalunya independent, però, evidentment tampoc, ningú pot assegurar com serà Holanda, o Suïssa o Espanya d’aquí a uns mesos o anys. Tenim referents a Europa de canvis importants en els darrers 25 anys.

El que si que sabem és com està funcionant l’actual Espanya i hi ha raons prou sòlides per augurar un futur poc esperançador si segueix com ara: 1 bilió de PIB, 1 bilió de deute, inversions en infraestructures deficitàries –línies d’alta velocitat, aeroports sense avions, etc.–, taxa d’atur al 22,7%, asfixia econòmica de Catalunya –principal motor econòmic–, Tribunal Constitucional al servei del govern central, etc., etc.

Curiosament tot el que rebem del govern central i dels partits unionistes, o dit d’una altra manera, dels partits anti-independència de Catalunya, són missatges de por. Cap argument, reitero, cap argument a favor per evitar que marxem.

La decisió està presa: marxem!