Un tomb en bicicleta

febrero 23rd, 2015

Encara me’n recordo quan vaig aprendre a anar en bicicleta. Era pels carrers de Moja. El meu pare al darrera m’aguantava, fins un moment donat que, ostres, el pare és allà baix i jo vaig sol!

A partir d’aquí, llargues estones sobre d’aquell vehicle: sortides, excursions, curses amb els amics, “tuning”, etc. I clar, quan ja ho domines, … sense mans, sense peus, … i genolls pelats. Suposo que a tothom li ha anat més o menys així. Als meus fills, també.

En la meva particular volta al món m’he trobat amb llocs on la bicicleta s’usa per a la mateixa finalitat, desplaçar-se, però amb connotacions diferents.

A l’Amèrica llatina, per exemple, trobes gent en bicicletes simples i rudimentàries, persones d’edat avançada fent llargs trajectes. Comparteixen els recorreguts de camins polsosos amb d’altres persones que es desplacen a peu, en cotxes o en camionetes que aquí no es podrien incloure ni el pla “prever”!

A l’Àsia, sobretot a la Xina, trobes moltes bicicletes a la gran ciutat. Allà però, et trobes una mica sobtat pel tipus de conducció: pots estar passejant per una vorera àmplia esperant que es posi verd el semàfor dels vianants per creuar el carrer. De cop pots contemplar com passen bicicletes, ciclomotors elèctrics, carretes estirades per persones, o simplement cotxes, que actuen pensant que no hi ha semàfors. Creuen en verd, en vermell, per sobre de la vorera, en direcció contraria, etc., com si es tractés d’un complot contra el pobre vianant estranger. Si a sobre es fosc, et pots trobar que molts van sense llums, incloent les motos elèctriques que, a més, no fan soroll.

L’altre contrast, en quant al respecte per la circulació, són els països nòrdics: Suècia i Dinamarca –els que he visitat–. A part de trobar moltíssimes persones que l’utilitzen per a qualsevol cosa: anar a treballar, acompanyar els fills a l’escola, anar a comprar amb un carretó afegit al davant o al darrera, etc., et trobes que l’utilitza gent jove i gent gran. I el trànsit, els semàfors, la conducció, en general, és respecta perfectament.

A casa nostra també s’utilitza força la bicicleta i el respecte no sempre és el més adequat. Però clar, l’opinió sempre es decanta a favor del que opina: si és un usuari habitual de la bicicleta, els cotxes haurien de respectar-les més, caldria més carrils bici en les zones urbanes, etc. Si és un xofer o conductor professional (o amateur, que també n’hi ha) les bicicletes no haurien d’estar a les carreteres, són imprevisibles, etc.

Qui no s’ha trobat caminant per Vilafranca, o una altra ciutat, i estar travessant per un pas de vianants, i de cop, una bicicleta creua pel mateix pas de vianants a “tota pastilla” com si fos un vianant més?

O qui no s’ha trobat anant en cotxe, aturat en un semàfor esperant que es posi verd i veure com passa pels teus dos costats una munió de ciclistes amb molta pressa que t’avancen i es salten el semàfor com si no anés amb ells això de compartir carrers o carreteres.

Doncs segur que molts de vosaltres. És difícil de controlar, si, però és molt més senzill de respectar. I això està a les mans de tots: dels ciclistes i la resta d’usuaris de trajecte.

Je suis Charlie

enero 17th, 2015

Dilluns 5. Surto en un vol de tarda de Barcelona a París.

Arribo, plovisca i també fa fred.

Ens trobem tres dels companys de classe. Anem tots junts cap a l’apartament que tenim llogat. Ens hi instal·lem i sortim a sopar.

Anem a dormir d’hora per començar les classes del dimarts amb bon ritme!

Després d’una retrobada amb professors i alumnes del curs, comentar les experiències, menjar plegats, etc., tanquem un dia que, podríem dir, normal.

Com que la nostra ubicació és darrere mateix de l’Elisi, en una zona on hi ha força ambaixades, el control policial del carrer és habitual i, com altres vegades, no en fem cas.

Torno a dir que la situació és normal.

Arriba el dimecres i quan sortim per anar a dinar, cap a les 12 del migdia, ens assabentem que hi ha hagut un atemptat amb una dotzena de morts i alguns ferits. Les primeres notícies són una mica confuses: que si un tiroteig, que si un grup organitzat, que si morts i ferits, etc.

De mica en mica, a través de la premsa i sobretot de les xarxes socials, es van aclarint els fets: el greu atemptat contra la seu d’un setmanari humorístic.

Quan tornem a sortir de classe a la tarda, ja notem molta més presència policial pel carrer. Potser estem més sensibles, em pregunto. Però no. Se senten moltes més sirenes de policia i, curiositat, per allà on passem –imaginem que per tot arreu!

L’endemà dijous, la presència dels reforços policials i militars es nota: armilles i armes disposades a fer creure a qui sigui.

La veritat, fan una mica de respecte!

A les entrades del metro trobem,també, nombrosa policia que observa detingudament tothom que hi passa. Alguna persona és aturada per identificar-la.

La premsa, la ràdio i les televisions no parlen de res més. Tothom ho comenta. Realment ha sigut un cop molt fort. S’aprecia una gran sensació de tristesa i d’impotència. Les xarxes socials comenten la jugada i apareix el lema: “Je suis Charlie”.
Llegim a la premsa que la policia feia una setmana que tenia sospita d’alguna acció terrorista de gran magnitud, en algun indret … d’Europa.

Ens assabentem d’una policia morta després d’intentar intervenir en un accident de trànsit. En aquell moment sembla que no té res a veure. Arriba el vespre, i després de deixar l’estació i mentre arribes a l’apartament, pel carrer, et mires les cares de totes les persones que et passen pel costat com si els haguessis d’identificar, semblant-te tots sospitosos.

Dijous al matí continua tot igual. Molta policia, un dels sospitosos s’entrega dient que no, que ell no hi era.

Tot una mica confús.

Per sort, nosaltres continuem les classes. Fins que torna a saltar la notícia: un dels terroristes està en un supermercat retenint ostatges.

Penses, nosaltres també hem estat en un supermercat comprant el vespre abans. És clar que n’hi ha molts i no és el mateix, però el teu cap hi dóna tombs.

A la tarda, localitzats els altres amagats en una impremta. I finalment la intervenció dels cossos policials.

Balanç de la setmana, 17 morts i nombrosos ferits. Els terroristes abatuts per la policia. I moltes, moltes persones innocents que no tenien res a veure, amb les famílies destrossades.

El diumenge, com qui va estar de dol, a seguir la marxa silenciosa, trencada per aplaudiments, crits de: “Charlie, Charlie”, o entonant la marsellesa.

Una setmana més, una experiència més, de lluny i alhora propera. Sens dubte, per oblidar.

Set patates i una de grillada

diciembre 19th, 2014

Avui us explicaré un relat emocionant.

En un cistell hi havia unes quantes patates. Set, posem pel cas. I en un costat del cistell, una que li havien sortit alguns grills. Les altres sis, amb els seus ullets, se la miraven amb certs prejudicis al veure-la diferent i, per això, de tant en tant li deixaven anar frases com ara: “estàs grillada”, “t’han sortit grills al cap”, i d’altres coses amb un aire de rebuig i menyspreu.

Era diferent de les demés o també era una patata com les altres? Potser si que havia madurat més ràpid i li començaven a sortir els grills, però era un fet natural, com ser unes més grosses que d’altres, o tenir la pell més o menys arrugada, o haver nascut al maig o a l’agost. A totes el temps les portaria a tenir grills –excepte que se les mengessin abans, clar– i indubtablement, a passar per uns fogons.

Així començava la presentació del gran concert de Nadal d’aquest diumenge passat, celebrat al fòrum Berger Balaguer, organitzat per la fundació Pinnae, i en el qual un jove pianista ens va oferir un fantàstic concert a tots els assistents. Vaig tenir el plaer d’escoltar les seves virtuositats al piano, però el més important de d’aquella tarda era que es tractava d’un concert de caire benèfic, on la recaptació anava destinada a l’entitat Univers Penedès.

Fa anys que tinc la sort de gaudir d’aquests concerts –és lliure i obert o tothom– i estic satisfet d’aportar-hi el meu petit granet de sorra. Aquesta entitat destaca per treballar amb joves amb discapacitats intel·lectuals de tota la comarca del Penedès, fent un procés d’integració, d’educació, de socialització, d’oferta d’activitats d’oci, etcètera, etcètera. El que fa, al meu entendre, és bidireccional, o en tot cas, tothom ho hauria de veure així. I es que ens cal molt per aprendre encara!

Ja sabem que en aquest món, per sort, tothom és diferent i cadascú avança de forma diferent a la seva vida. A vegades per desig i a vegades per necessitat, però tothom fa el seu propi camí. A l’igual que trobem rosses i morenes, hi ha alts i baixos, grassos i prims, joves i grans, tristos i riallers, traçuts i no tan destres, i tots, tots sense excepció, requereixen l’estima de la resta. Perquè la patata grillada, ja intuïa que aniria a una paella, com totes les demés!

El refrany ja ens diu que qui no té un all té una ceba referint-se a les diferències entre nosaltres.

Els meus desitjos per a tothom d’un bon Nadal i d’un any 2015 ple de llibertat per a tothom, els que tenen grills i els que no se’ls saben veure!

Ara va de debò!

noviembre 21st, 2014

D’ençà els inicis de tot el relacionat amb el 9N (és a dir, des de les eleccions al Parlament de 2012) estem immersos en un cúmul de sacsejades que ens afecten, si més no, la moral. Però vet-o-aquí que aquesta afectació em sembla que és més profunda en certs cercles de l’estat espanyol. Podríem dir que el govern de l’estat està en un continu fora de joc i “en caiguda lliure” per mèrits propis. Les seves reaccions els delaten en una més que evident decadència democràtica, i els mètodes que empren contra tot el que sona o té flaire a català, no els ajuden gens, al contrari.

Com si ho haguessin assajat metòdicament, estan actuant a tort i a dret sense parar. Això si, per sort per als catalans, els seus resultats no són res més que fruit de la improvisació i descontrol, i sovint, generen resultats adversos als seus interessos.

Per una banda veiem com el ministre que ha d’oferir més seguretat –el d’interior– és el que genera més inseguretat. Pel darrera –o pel davant– li circula informació confidencial –amb filtració voluntària? bena als ulls?– i certs diaris en fan portada per atacar, sense seguir l’ètica periodística de garantir la certesa de la informació, sigui certa o no, com queda demostrat posteriorment en nombroses ocasions. Però el més fort és que encara s’atreveix a fer declaracions dient que “hi ha risc que la frustració independentista degeneri en violència”.

Els atacs feixistes al centre Blanquerna de Madrid ­–i aquí no ha passat res– les mutilacions de símbols catalans com l’estàtua de la sardana, la detenció i multa a un seguidor del bàsquet mostrant una estelada en un partit, o l’envestida de la llanxa de l’exercit contra les barques de Greenpeace –malgrat no tenir caire independentista– per evitar que s’apropin al vaixell de prospeccions petroleres a les Canàries, negant-ho tot primer, i callant després, al fer-se públiques les imatges gravades per la mateixa organització ecologista, no són més que reaccions al pànic de perdre.

I perdre que?

Primer –i no estic segur que sigui en aquest ordre– perdre Catalunya que és la gallina dels ous d’or –esperem veure-ho aviat– i després perdre el poder que els dóna una majoria absoluta –per no dir absolutíssima– del 31% (menor que el percentatge de votants al 9N).

Fa uns dies llegia que a Holanda, un dels seus bancs rescatats durant la crisi financera, ha retornat al govern els 10.000 milions prestats, a més de 3.500 milions en interessos i primes. En fi, quin contrast!

Amb tot això i tornant al 9N i al futur proper, que deixem-nos de romanços, que ara va de debò. Hem fet els passos pertinents per arribar a aquest punt. L’hegemonia dels partits pro independència pressionats per una societat valenta i decidida, malgrat certs personalismes en determinats moments, ha estat el poder més fort que tenim per fer front a tot el que es presentava –i que es presentarà–.

Per això, evitem que aquest punt dèbil, faciliti les coses a un govern central entossudit en enfonsar Catalunya, sigui com sigui, peti qui peti.

I com que cal continuar governant el dia a dia, i continuar treballant conjuntament per avançar cap a un país lliure, més que mai, ens convé deixar els partidismes i esforçant-se per aconseguir el repte més rellevant que té el poble català dels darrers tres-cents anys. I ara va de debò!

Generositat!

octubre 17th, 2014

Afirmo que estem en una època de generositat.

Si, així és, encara que sembli estrany. Ho explico.

Fa temps que estem immersos en una profunda crisi de la qual ens costarà sortir. El nombre d’aturats, en els mesos “bons”, no baixen significativament, a l’inrevés, a posterior es torna al punt de partida. Els brots verds arriben, metafòricament, com les erupcions solars. És a dir, per més que n’hi hagi cada dia, ens queden ocultes, i si no és pel meteoròleg de torn que n’ha obtingut una imatge, no se’n parla.

El govern de l’estat fa aigües per tot arreu. S’entesten en repatriar uns cossos infectats per l’ebola i després són incapaços de mantenir al virus aïllat degudament. No es posen en mans d’experts, no tenen el centre ni el personal preparat, i acaben matant al gos que passava per allà. Dóna la sensació que havien de ser els “primers” en alguna cosa. Si, han guanyat, han estat mediàtics!

Continuant amb la mateixa ineptitud, el desastre –privat– dels dipòsits de gas a la costa del mediterrani, sembla fet a propòsit. Ho van aprovar uns amb unes clàusules avantatjoses que qualsevol empresa voldria gaudir quan s’arrisca en un nou projecte. I els altres, sense parpellejar, accepten carregar la factura a la gent que necessita gas –només durant els propers 30 anys–. Vergonyós, per uns i altres.

Per sort comença a sortir a la llum –primers flaixos, diria jo– d’on estava el veritable forat de la banca espanyola. És a dir, Caja Madrid, ara Bankia. Salvaguardada sota el criteri de “entitat sistèmica” i rescatada per 22 mil milions. Ara es veu, 15 milions –que ràpidament està dit– en targetes negres, B, opaques –vol dir sense demanar en què i perquè es gastaven– per part de la “casta”. Sense comentaris.

En el mateix context, estem vivim una cruïlla històrica com mai havíem pensat després de 300 anys de persecucions, imposicions i menysteniments, i en la qual tenim a tocar el somni i desig majoritari –almenys per un mínim del 80%–.

I com encaixa la generositat, em preguntareu?

Doncs si, som generosos per saber sobreviure en aquests moments, per esforçar-nos en ser innovadors i trobar recursos per afrontar les dificultats; per dedicar part del nostre temps en assimilar els desastres i posar esforços en evitar-ne de nous; per fer reunions, gigaenquestes o actes participatius per donar a conèixer la situació del nostre país, recorrent al nostre temps lliure.

Insisteixo, som generosos i ens cal continuar sent-ho! Com deia, estem davant d’una oportunitat històrica. Cal continuar actuant amb generositat, units –que vol dir, cedir alguna cosa per obtenir-ne de millors en conjunt– perquè separadament ho podem perdre tot. I recordar que tenim l’oportunitat de vèncer i de construir un nou país aprofitant la generosa possibilitat d’aprendre de les males experiències.

Ara és l’hora, President!

septiembre 19th, 2014

Darrerament estem vivint un veritable allau d’activitats i d’informacions molt diverses en relació a la consulta del 9N per saber si el poble de Catalunya desitja ser un estat independent. I com en una parada del mercat del dissabte, cal triar d’on arriba la informació, qui la diu i com, i contrastar-la prèviament per si és veraç o senzillament ficció. Hi ha uns corrents d’aire que arriben de l’altiplà central que ajuden a crear pors i que transporten missatges inventats per evitar el valor democràtic més preuat que tenim: votar.

Catalunya no ha deixat d’estar perseguida contínuament des de fa molt temps. Per uns i per altres, per governs d’esquerres i de dretes, per dictadures i per regnats absolutistes i, aquest any, commemoració del tricentenari de la pèrdua de les llibertats de Catalunya, és especialment significatiu arribar a aquest moment històric de canvi.

La societat catalana no s’ho empassa més i reacciona després de veure clarament el camí que prenen les coses i quin és el tracte “democràtic” que s’hi dóna. Sobretot pel govern central i el suport de partits encastats en fer grinyolar –per no dir-ho més gros– la democràcia.

Se’ns dubte no és un fenomen que s’hi arribi casualment, ni tan sols es pot anomenar fenomen. Potser seria millor dir-ne quotidianitat!

Aquest reguitzell de limitacions, de constrenyiments, d’incompliments amb els pactes i amb les llibertats d’un país de forma reiterada i amb traïdoria, són el que li donen –i han donat– l’argumentació principal.

Els darrers trenta anys han servit per fer una transició d’una dictadura a una societat democràticament més avançada i ara requereix un salt qualitatiu. La Constitució va ser una eina per aquest trànsit, condicionada pel govern militar sortint de la dictadura, però ara ens encotilla.

M’atreveixo a dir que ens havia estat útil, i que va servir fins no fa massa anys per tastar una democràcia novella. Però la gota que va provocar el punt d’inflexió i va fer vessar el got, va ser la sentència del TC del juny de 2010 anul·lant el nou Estatut ratificat pels catalans en referèndum, celebrat quatre anys abans. La reacció del poble català va ser immediata i es va respondre a la primera gran convocatòria d’Òmnium, per aquell 10 de juliol.

A continuació el mateix poble va possibilitar la creació de l’Assemblea Nacional de Catalunya i mantenir l’èxit de les concentracions multitudinàries de la Diada, de la via catalana, i de la “V“ d’aquest any. Han estat més mostres del desig de decidir el nostre autogovern i per això, utilitzant el valor democràtic més preuat, el vot, volem (i ho vol un mínim de 1,8 milions de ciutadans catalans) votar el dia 9 de novembre. Respectant el resultat, però sobretot, participant en la consulta.

Això vol dir que ja hem superat el punt de no retorn i que cal continuar fent les coses de forma participativa, activa i pacíficament, tal com hem anat fent en tots els actes celebrats fins ara.

Per tant, President, estem amb tu, volem ser consultats i ara és l’hora de crear un nou estat d’Europa.