jordi parellada

En qüestió de pocs dies, el partit que governa a les espanyes, via comunitats autònomes on també mana, ha volgut fer un gest de grandiositat i xuleria que no aporta res. Únicament dialèctica, confrontació política i, sobretot, distanciament amb persones i famílies afectades.

Segons ells, la culpa de tot el que succeeix a la península passa per una petició formal i democràtica per decidir el nostre futur i anar sols, per poder gaudir d’una Catalunya lliure i sobirana, per poder fer néixer un nou estat dins d’Europa.

Clar, tot culpa de Catalunya.

I així mateix ho fan creure a tort i a dret, utilitzant totes les armes hagudes i per haver. Els dol molt saber que l’espoli continuat no el poden defensar de cap manera, que no tenen cap mena de raó sobre el deute fiscal, sobre la negativa d’inversions a Catalunya, sobre la llengua trencant la immersió lingüística, sobre els fets històrics d’una Catalunya pròspera i engrescadora, sobre… tantes coses, que només recorren a difondre i a fer creure altres argumentacions, allà on puguin, i a qui puguin. Tot per evitar deixar anar la mamella que els ha fet viure fins ara.

El temps ho dirà, però l’existència a l’Aragó de les llengües catalana i aragonesa han desaparegut per decret, o millor dit, per acord de les Corts de l’Aragó (governades per qui ens acusa de nazisme, que ja té pebrots). La llei de llengües reconeixia el castellà, l’aragonès i el català com a llengües pròpies de l’Aragó.

Ara, a la zona de la franja, on es parlava català, es parlarà LAPAO (“Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental”) i a la zona de parla aragonesa es parlarà LAPAPYP, o sigui, “Lengua Aragonesa Propia de las áreas Pirenaica y Prepirenaica”.

Realment ridículs i amb una prepotència i menyspreu cap a les persones d’aquestes terres i buscant anul·lar la llengua catalana.

Una altra que han fet, aquest cop al País Valencià, els mateixos protagonistes d’abans, ara a les Corts Valencianes: no admetran a tràmit cap text que faci referència a País Valencià, quan es parli del territori, o al català, en el cas de la llengua. A més, en un moment d’exaltació, ha arribat a dir que pretendre incloure la Comunitat Valenciana als Països Catalans és semblant al cas d’Àustria a l’Alemanya nazi. (!?)

I si amb tot això no en teníem prou, el partit socialista de Catalunya (que teòricament és d’aquí, encara que no ho defensi), li dóna un cop de mà al PP i vota a favor de deixar d’usar el català com a llengua prioritària de l’administració pública, donant suport a una resolució de C’s.

Per sort, no ha prosperat, però les intencions han quedat paleses.

Realment tenen poca feina. I és que, a la criatura, ja li han sortit les dents i les mamelles estan buides!

El relat sobre la llegenda de Sant Jordi que trobem al Costumari Català de Joan Amades permet, utilitzant metàfores, fer-ne una interpretació que encaixa a l’actualitat.

Heus aquí la meva entre els parèntesis.

Feia temps, molt temps (anys, prop de tres-cents anys) que assolava els voltants de Catalunya un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar (de la força dels exèrcits), volar (de la complicitat dels exèrcits d’altres països) i nedar, i tenia l’alè pudent (una boca anomenada majoria absoluta), fins el punt que des de molt lluny, amb les seves alenades enverinava l’aire (asfixiava econòmicament), i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l’estrall dels remats (comerç de proximitat) i de les gents (petita i mitjana empresa) i per tota aquella contrada regnava el terror més profund (no tindreu pensions, sortireu del sistema solar, etc.).

Les gents van pensar donar-li cada dia una persona (cada any, tots els impostos) que li serviria de presa, i així no faria estrall a tort i a dret (aneu produïnt, aneu). Van assajar el sistema i va donar bon resultat (estatut, peix al cove, pacte fiscal, etc); el cas difícil fou trobar qui es sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge (no és difícil trobar alguns partits defensors del monstre). Tot el veinat va concloure fer cada dia un sorteig entre tots els veïns de la vila, i aquell que destinés la sort, seria lliurat a la fera. I així es va fer durant molt de temps (anys de repressió, dictadures i, ves per on, democràcia), i el monstre se’n deuria sentir satisfet, car va deixar de fer els estralls i malvestats que havia fet abans (treballeu, treballeu que la civada per nosaltres guanyareu –interpretació del ball de la civada, cançó popular catalana–).

Però vet-ho aquí que un dia la sort (sort o desgràcia?) va voler que fos la filla del rei la destinada a ser presa del monstre (des d’allà diuen: la crisi ens enfonsa; no esteu produint tant; sou poc solidaris). La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra (Generalitat i altres institucions catalanes), i feia molt dol haver-la de donar a la bèstia. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la (Diades Nacionals, senyeres i estelades, etc), però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits. Així, el rei va avenir-se a que la princesa fos sacrificada.

La donzella va sortir de la ciutat tota sola i espantada, i va començar a caminar cap al cau del monstre. Mentre, tot el veinat, desconsolat i alicaigut, mirava des de la muralla com la princesa anava al sacrifici (Catalunya es manifestava reivindicant els seus drets i l’opció a una consulta popular pel dret a decidir).

Quan portava una estona caminant se li va presentar un jove cavaller (el poble de Catalunya), cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, esborronada, li digué que fugís de pressa, doncs per allà hi rondava una fera que així que el veiés en faria xixina.

Entre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella (sense pagar els pactes establerts, escanyant econòmicament, atacant la llengua Catalana, etc, –aquí podeu afegir el que vulgueu i no us equivocareu massa–) i amb gran goig del cavaller la va escometre.

De moment estem en aquesta fase. El cavaller Sant Jordi està lluitant durament per evitar que el monstre acabi menjant-se la donzella i la resta del poble.

Aquesta interpretació permet que cadascú finalitzi el relat. El futur de Catalunya està a les nostres mans i tots som Sant Jordi i volem llarga vida a la donzella.

D’un temps ençà sembla que tot el món s’hagi regirat. No sabria dir-vos si és una tendència del canvi de segle, si només fa un parell d’anys, o si és cosa d’uns mesos cap aquí, però és evident que la societat està alterada o revolucionada.

No fa massa, alguns països de la Mediterrània es revelaven contra els seus propis governs -dictatorials o amb un més que dubtós ús de la democràcia- per no estar d’acord amb les seves imposicions i formes de governar.

L’ofeg i menyspreu que l’Estat espanyol està fent contra Catalunya és evident i, sobretot, és molt més evident el joc brut -que de joc no en té res- utilitzat i creixent, des del moment que els catalans considerem passar full i anar sols pel món -o només per poder utilitzar el dret a decidir. Des d’inventar-se situacions rocambolesques i embrutar trajectòries de líders i partits des prestigiant-los, fins a considerar que el corredor mediterrani ha de passar forçosament per Saragossa i Madrid, deixant de banda Tarragona i Castelló, fins a les trames d’espionatge i contraespionatge per part de detectius i policies.

Patètic tot plegat!.

Malauradament, el món de la política no és l’únic que ho pateix, ho podem veure a la banca: apropiacions indegudes de sous i capitals pel benefici propi -en tenim mostres molt properes- o comercialització de participacions preferents realitzades a pobres avis indefensos -i no tan avis- o recórrer a desnonaments inhumans, malgrat haver decidit pagar eternament per un habitatge. O situacions d’explotació infantil i d’extrema precarietat dins del món empresarial.

Hi ha moltíssims exemples. Masses!.

Podem pensar que les causes són fets tan anecdòtics com el canvi de segle o que el pèndol torna després d’arribar a l’extrem. Potser és un fenomen de les generacions que ara es formen i creixen -els nostres mateixos fills i filles- que veuen un futur distorsionat, ple de dificultats -al qual els hem guiat nosaltres mateixos. Potser és qüestió de l’encaix a unes societats massa encarcarades i poc flexibles, o senzillament potser és que se n’ha fet un gra massa de massa coses i ens convé no córrer tant i moderar-nos.

N’estic ben segur que aquesta crisi persistent hi té un factor clau, molt profund, però penso que, a més, hi intervé de dues maneres contradictòries. Per una banda, la mateixa situació de crisi ens ha incomodat i portat a considerar factors i situacions que fora d’una situació com la que estem vivint, mai no s’haguessin donat.

Per l’altra, és evident que les societats la formen col·lectius de persones i que són cadascuna d’aquestes persones les que han de posar el seu granet de sorra per fer-les més nobles i sanes. I com que un dels valors perduts és l’honestedat i el bon criteri amb l’únic objectiu de millorar la societat, penso que és necessari recuperar-lo.

Ni banquers, ni polítics, ni empresaris corruptes. Tots són necessaris i tenen una funció dins de la societat, però han d’autoassignarse el valor de l’honestedat com a un dels valors cabdals i després, actuar.

I si no en tenen, poden utilitzar un d’aquests verbs: marxar, plegar, dimitir, etc. Això sí, retornant a la societat allò que és d’ella i n’han fet un mal ús.

Aquesta setmana quedarà establerta la desena legislatura de Catalunya després de la dictadura. Finalment s’ha aconseguit un pacte sobiranista, resultat del to, clarament plebiscitari, de les darreres eleccions. Al final s’ha aconseguit un pacte que podria ser més fort si els dos partits haguessin volgut formar part del govern i governar des d’una situació crua i valenta, alhora, produïda per aquesta crisi asfixiant.

Realment no s’entén que Esquerra no en vulgui formar part. Deuen pensar com aquell acudit de la gallina i el porc, o els ous i la cansalada. Les seves raons tindran i el futur ens dirà si haurà estat una bona decisió o no.

Però aquesta legislatura està carregada d’altres peculiaritats.

Des del mateix inici de campanya que els socialistes van perduts –i continuen a la deriva– o això és el que sembla després d’anar canviant les declaracions i les intencions: que si no som aquí ni allà, que si la consulta sí però ara no, que si federalisme, etc. I des del 25 de novembre cap aquí, només carregant contra el president Mas perquè ha guanyat per poc marge, que no el volen i hauria de deixar pas a un altre, que haurien de reeditar el tripartit, etc.

Sembla que no tinguin memòria!

I és que no en volem sentir a parlar més de tripartit!
Com diu la dita popular, gat escaldat amb aigua freda en té prou. De fet, si la societat catalana està tan escarmentada és pel fort retrocés que va significar el tripartit i la situació en la qual va deixar a Catalunya. Fet que, a hores d’ara, la situació sigui més complicada que mai, i sigui riota des del centre de la península.

Els altres que s’apunten al carro del descrèdit contra el govern de Catalunya, i contra els catalans i catalanes –ja ho hem vist durant la campanya electoral–, són els partits espanyolistes, el govern espanyol i tota l’anomenada caverna mediàtica que ens arriba de les espanyes, que articula tots els mecanismes per generar més pors, dissuadir de les accions legítimes i amenaçar i atacar Catalunya amb qualsevol eina: el català de les escoles, l’ofegament econòmic, les desinversions, etc.

Sembla mentida que hi hagi catalans i catalanes –o que així es vulguin anomenar– que prefereixin destruir la seva terra en favor d’uns ocupes de 3 segles. Potser és per què estan sobreprotegits?

Tal i com van les coses fa la sensació que volen fer ressuscitar la dictadura. Cal, doncs, anar més units que mai si el que volem és la pervivència del poble català.