Jo bereno i tu no berenes

abril 15th, 2016

Catalunya sempre ha estat un país solidari, conscient de les seves possibilitats i entregat a oferir, fins i tot, el que no té.

Només cal fixar-se en accions solidàries –algunes més mediàtiques que d’altres– com ara la Marató de TV3, aconseguint en els 25 anys de funcionament, prop dels 150 milions d’euros per a la recerca científica. També en accions més recents, com la recollida de roba d’abric, sabates i utensilis per als refugiats sirians, especialment nadons i canalla, amb aportacions tant grans que s’han vist desbordats per poder emmagatzemar-ho i transportar-ho. Aquesta petició del Govern Català, d’algunes entitats, o d’algunes ciutats com Barcelona, demanant poder acollir famílies que fugen dels horrors, dels maltractes i de la crueltat de les guerres. I si volem anar més lluny, amb les aportacions solidàries a la resta d’Espanya, amb el conegut dèficit fiscal.

El Govern Català ha legislat per poder fer front a situacions incomprensibles de pobresa, mal anomenada, energètica. Jo matisaria el nom únicament com a “pobresa”, en general, amb tota la contundència de la paraula, sense especificar si és d’un tipus o d’un altre. La realitat d’aquestes famílies fa que l’escassetat d’ingressos un dia impossibiliti pagar el rebut de l’energia, però l’endemà pot ser el dinar, i un dia més tard pot ser la roba o el lloguer del pis. Això que l’únic que permet aquest decret és evitar el tall en el subministrament energètic i ajornar el pagament passats els mesos crítics (de novembre a març).

Doncs bé, aquesta protecció afecta a gairebé 900 famílies catalanes, i el TC l’ha tombat, al·legant discriminació positiva!

El sou d’un membre del TC oscil·la entre els 110.000 i els 130.000 euros anuals. Això seria entre 9.000 i 10.000 euros mensuals, suficients per mantenir una llar confortable –probablement en propietat– disposar de suficient energia per escalfar els àpats i mantenir una temperatura de confort, triar les robes de les marques preferides i no la que més escalfa, etc. Amb una mensualitat així, han de ser tan miserables com per impedir l’ajornament d’aquest pagament?

Com comentava l’Empar Moliner en el polèmic vídeo censurat, el que fa el TC és: “Jo bereno i tu no berenes. I en lloc d’intentar que berenem tots dos, el que fan es declarar el teu berenar inconstitucional”.

L’ofec econòmic i la misèria vers als catalans dels que manen a l’estat és tan extrem que no entenc com encara hi ha qui els defensa. Deuen estar molt allunyats de la realitat!

 

Düsseldorf al Penedès?

marzo 18th, 2016

Aquesta mateixa setmana s’està realitzant a Düsseldolf (Alemanya) una de les fires més importants del sector del vi al món: Prowein. Tres dies intensos i una estimació d’assistència per sobre dels 50.000 visitants, la majoria d’ells, professionals. Aquesta fira s’ha anat posicionant davant d’altres que es fan a països com França, Itàlia, o a l’Àsia, i destaca per la seva connotació comercial –Alemanya és el 10è país en quant a volum de producció–. Hi passaran nombrosos cellers, productors, importadors, intermediaris i empreses relacionades de tota mena, d’arreu. 86 caves i cellers catalans –40 del Penedès–representant totes les DO de Catalunya.

L’objectiu d’una fira és establir relacions comercials per a obtenir beneficis a curt o a mig termini. Els cellers estaran satisfets si tenen moltes visites i contactes; els importadors si poden veure augmentada la seva gamma o nous productes; i els promotors de la fira, quants més expositors i assistents millor. Tothom content.

Però no ens oblidem dels que se’n beneficien pel fet d’estar al voltant de la fira. Empreses de muntatge, de logística, de seguretat, d’impremta, de comunicació, i moltíssimes altres que aporten i presten serveis a la fira.

I, es clar, tampoc podem deixar passar de llarg dels serveis necessaris per a totes les persones assistents a la fira. Em refereixo a restaurants, hotels i allotjaments, taxis, botigues de records i altres petits comerços i serveis. En el fons, tota la ciutat i tota la regió en pot obtenir benefici!

Al Penedès sabem de què va això. N’havíem tingut, se n’estan fent i possiblement se’n continuaran fent, encara que sigui a una altra escala o en altres àmbits. Ja ens agradaria tenir una fira d’aquesta rellevància! També sabem que som una àrea enoturística molt interessant i que quan es fan grans fires i congressos a Barcelona també, de retruc, alguna cosa hi traiem.

Com a persona vinculada al món del vi penso que ens caldria prendre nota de fires com la de Düsseldolf i aprofitar els elements obvis que tenim i que ells no tenen: la proximitat a l’atractiva Barcelona, el fantàstic clima mediterrani, els paisatges de vinyes encantadors, les zones de muntanya i de platja a tocar, etc., i aprofitar els altres potencials propis de la comarca: molt bons productes vinícoles; enoturisme ben desenvolupat –sempre es pot millorar–; productors apassionats i molt interessats en l’exportació; gran capacitat productiva, industrial i de serveis orientada al vi, i molts d’altres aspectes que de ben segur em deixo.

Per tant, llenço la primera proposta. Ens hi posem?

Adéu Jaume, adéu Muriel!

febrero 19th, 2016

Trist. Molt trist.

Aquests darrers dies han estat plens de records i tristors per la mort de dues persones properes i estimades. Diferents en molts aspectes i semblants en d’altres, però amb un de comú: ser bona persona.

Per una banda ens deixava el Jaume Munné, company de treball durant més de 25 anys. Una persona entregada a la feina, pacient, treballadora i dialogant. Ja ens coneixíem de la Creu Roja, quan hi vam coincidir fa uns 35 anys. Ell hi continuava i des d’en feia uns quants, n’era el president. El seu tarannà dolç i pausat feia que trobar-nos pel carrer, per algun camí de Montserrat a la romeria, compartint taula o, allà on fos, passessin els minuts fent petar la xerrada.

Ara, que gaudia d’una vida més tranquil·la pensant en la seva petita vinya, en la jubilació, i en la seva estima a la Creu Roja, no era el moment!

Fa deu dies tot just parlàvem per trobar possibles col·laboracions entre les respectives entitats que representàvem, i ja no hi és! Ens deixa una bona persona!

Per l’altra banda, la presidenta de l’entitat que més ha fet per Catalunya, la Muriel. Era la seva hora, diuen, però maleït destí!

La tranquil·litat d’una dona sincera, compromesa, agradable, que proporcionava pau i diàleg sense fer soroll. No necessitava imposar-se, ni alçar la veu per convèncer.

D’ençà de la manifestació contra la sentència de l’Estatut del 10 de juliol de 2010, quan es va posar la primera pedra per iniciar tot el procés, vaig tenir l’ocasió de conèixer-la més a prop i de compartir amb ella alguns moments com a membre de la junta d’Òmnium a l’Alt Penedès.

I fora dels seu ambient també. Tot just el juny passat l’acadèmia Tastavins ens investia als dos. Abans de començar l’acte tenia cert neguit per fer-ho bé, mostrant, un cop més, la seva preocupació per les coses ben fetes. Tranquil·la dona, tu deixa’t portar, li vaig dir.

“No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni” era i és una de les frases més recordades de la Muriel. Per tant, per a ella i per a tots els catalans, continuem lluitant per fer el somni realitat.

Facebook i pèrdua de temps

enero 22nd, 2016

Un dia d’aquests llegia un article d’un diari que presentava cinc aplicacions per a ser més productiu –sense especificar en quin àmbit– argumentant que avui en dia els “lladres del temps” han canviat, centrant-se en la pantalla del mòbil i de l’ordinador.

La principal causa d’aquesta pèrdua de temps, segons ells, són les xarxes socials, i una d’elles s’emporta la palma: el facebook.

Possiblement té certa part de raó. Les dades que la revista Time Magazine ha indicat utilitzant una calculadora per saber el temps “malgastat” utilitzant el facebook, són dades força inquietants: diu que un usuari mitjà porta invertits al voltant de 190 dies de la seva vida, el que equival a una dedicació diària per sobre 1,5 hores. I això només en els 10 anys d’existència d’aquesta aplicació!

El cert és que abans no existien aquestes possibilitats i que les relacions entre persones s’havien de fer directament i, només pel fet d’haver d’incloure el desplaçament per parlar o compartir alguna cosa amb alguna de les teves amistats o parents, feia impossible tenir-ne tantes, tant variades, tant properes i tant actualitzades en el temps.

La veritat és que estem molt més connectats que mai!

Ningú hauria de tenir cap dubte que estem en la societat de la informació, de la connectivitat i de la immediatesa. Avui en dia és impossible pensar en el món del treball sense un ordinador, excepte en algunes feines exclusivament manuals. La vida d’ara es altament activa en el món digital. Fa tot just uns anys ningú s’hagués imaginat llegir un diari per internet, tornar a veure la sèrie de la teva vida vint anys més tard, sense perdre’t cap capítol i en versió original, o fer una vídeo trucada al teu amic del Japó per saber si ja li ha passat el maldecap que patia dies enrere. Potser avui tampoc hauria de ser estrany, doncs, gaudir del teu temps d’oci utilitzant les xarxes socials.

I la proporció de temps quina hauria de ser?

Cadascú que faci el seu barem i, com sempre, que pensi en l’equilibri i la moderació. Com diu la dia popular, “tots els extrems són dolents” i cal posar seny, sobretot evitar distreure’s durant les estones de treball i de conducció de vehicles. Procastinar ens porta a la frustració, però ben cert és que calen dosis d’humor diàries, i si s’obtenen a través del facebook o altres xarxes socials, encara que sigui amb vídeos de gats, benvinguda sia.

L’empresa Google, en algunes de les seves seus va proporcionar als seus empleats tota una sèrie d’elements per distreure’s a la feina. En aquest cas per fer al contrari, per relaxar-se, per jugar amb els companys, etc.

Els temps han canviat i estan canviant, doncs adaptem-nos-hi!

Tenim procés

enero 15th, 2016

Ni els més optimistes s’ho podien imaginar!

La setmana havia estat molt dura per les tensions viscudes, pels estira i arronsa, pels nivells de crispació. Em penso que tots els independentistes –i potser part dels que no ho són també– havíem estat seguint la situació des d’on hi hagués un fil que parlés d’alguna novetat: les ràdios i televisions, les xarxes socials, les converses amb amics i familiars, al carrer, als bars, durant els dinars i sopars, etc.

La necessitat d’un acord, fos com fos, se’ns havia entravessat: no podíem entendre el perquè s’arribava a una situació tant rocambolesca on, el grup majoritari, havia de deixar de banda la seva proposta de president, davant del vet del grup amb menor representació.

Tres mesos de negociació, resultats assemblearis que evidenciaven discrepàncies i resultats compromesos, tensió, ruptures, abandonaments, …, i molt de cansament, que es traduïa en un desànim generalitzat.

I en un cop de timó, quan la tempesta estava a sobre i s’ho empassava tot, el President Mas anuncia un pas al costat. Les primeres reaccions són de desencís i tristor i unes ganes de voler saber més, de perquè havia anat així.

Un cop explicades les raons, els acords i els posicionaments, i d’acceptar “perquè tothom hi surti beneficiat”, l’acte de valentia no és per oblidar. Aquesta dignitat i la serenor del seu acte restaran per sempre més a la història i a la memòria de moltíssimes persones que desitgem arribar a la República Catalana. Sens dubte, unes noves eleccions haurien estat el pitjor dels escenaris pel procés. La decepció i la frustració que hauria generat hagués estat immensa.

Gràcies President Mas.

Com un raig de llum i d’esperança reforçada es convoca el ple d’investidura al Parlament i ens facilita conèixer una mica més a fons al nou president, al President Puigdemont.

Amb rigor, humilitat i il·lusió va fer una exposició de les intencions, de l’encàrrec entomat i de la temporalitat de la seva funció. I el més gratificant, la claredat, la facilitat de comunicar, les gotes d’humor i distensió, i, sobretot, la contundència insuperable que va utilitzar per replicar a cadascun dels portaveus parlamentaris de la resta de partits del no, que van poder palpar en primera persona, que el President Puigdemont va per feina.

Un cop aquí només podem dir “t’acompanyem President Puigdemont, continuem el procés”.

Rodalies

diciembre 17th, 2015

El transport ferroviari s’ha convertit darrerament –és una manera de dir i potser hauria d’utilitzar l’adverbi habitualment– en un malson per als usuaris. Arribar massa sovint tard a la feina per aquest motiu, perdre una entrevista, una conferència, una visita al metge o un curset pel fet d’arribar tard o altres situacions similars, et deixa indefens del tot. Algú que es troba en aquesta situació és queda, com a mínim, decebut d’un servei que hauria de ser exemplar. Ho dic per experiència i per conèixer els dos extrems: per haver perdut l’assistència a un seminari de tot un matí i, en el sentit contrari, per conèixer el funcionament i puntualitat en els trens d’altres països europeus, principalment a França, Alemanya i Àustria.

Tornant a l’avaria, el pitjor de tot és que no es tracta precisament de “només una avaria” i que en unes hores queda resolta, sinó que tardarà dies –segons ens diuen– o setmanes. Per tant, has d’espavilar-te a buscar un altre mitjà de transport per uns quants dies, si aquesta era la teva opció preferida o, potser, la única viable o assequible econòmicament.

Per desgràcia el tema no és nou i porta temps passant. El traspàs de la competència del servei a la Generalitat l’any 2009 que definia el text del traspàs com a “l’organització funcional del servei de rodalia de Barcelona en ample ibèric”. Això volia dir que no es traspassaven els trens, ni estacions i que Adif es comprometia a invertir a Catalunya 4.000 milions entre el 2008 i 2015 a través del Ministeri de Foment.

Heu vist per alguna banda aquesta inversió?

De moment continuem tenint a Catalunya –algunes línies– els combois més antics de l’estat que s’han traslladat des d’altres punts de la geografia espanyola per ser “massa vells” allà, i aquí els continuen fent funcionar. Ens queixem –evidentment– que caldria augmentar algunes freqüències per fer-ne un millor i més ampli ús. Fixem-nos que en una situació ideal –com d’altres països europeus– posaríem el nostre granet de sorra deixant el cotxe a casa per frenar el canvi climàtic.

I mentrestant algú s’està guanyant les garrofes comerciant amb coure robat!

Davant tot això, desconnectem-nos d’una vegada per canviar les coses i diumenge que ningú es quedi a casa.