Independència i pensions: la mentida més innoble

agosto 22nd, 2015

Qui no te un avi, pare, o jubilat a la família que no tingui dubtes sobre el futur de les pensions en una Catalunya independent?
Em penso que ningú.

Per tant, anem a fer una breu explicació.

Funcionament.

A Espanya existeix un sistema de pensions basat en el que s’anomena “repartiment”. Això significa que les aportacions que fan els treballadors ocupats d’avui, serveixen per pagar les pensions dels pensionistes d’avui. Hi ha altres països del món que funcionen amb el mètode de capitalització i cada treballador fa aportacions sobre un fons exclusiu o privat per a ell i dependrà dels seus esforços i aportacions durant la seva etapa de treballador en actiu que en rebi més o menys a l’etapa de jubilat. Aquest no és nostre el cas. A la Catalunya independent es continuarà amb el mateix sistema de l’estat espanyol.
Llavors, des d’aquest punt de vista, poden pujar o baixar les pensions pel fet de ser independents?

Existeixen tres criteris fonamentals que determinen la forma de calcular les pensions només pel fet de pertànyer a Espanya o a la Catalunya independent.

Taxa d’ocupació.

A Catalunya hi ha 2,54 treballadors ocupats per cada pensionista. A Espanya 2,48. Per tant, quants més treballadors ocupats per pensionista, més alts els ingressos destinats a pensions.

Salari mig per territori.

A Catalunya el salari mig és de 24.449 euros/any. A Espanya és de 22.790 euros/any. Quan més alt és el sou, més es paga. Per tant, amb sous més alts, ingressos majors i, altra cop, més a repartir per a cada pensionista.

Percentatge de cotització.

Mantenint el mateix tipus de cotització actual, els ingressos dividits pel nombre de receptors donarien com a resultat un increment de les pensions que podria arribar a ser del 10%.

Una altra pregunta que ens podem trobar és: les pensions les tenim garantides per tota la vida?
L’any 2000 el govern espanyol, en un intent de protegir-les, va constituir un fons de reserva de la Seguretat Social amb la intenció d’acumular superàvits del sistema per a cobrir possibles dèficits futurs. Va arribar a un màxim acumulat l’any 2011, amb 66.815 milions d’euros. Però els anys següents (2012 i 2013) el govern espanyol el va fer servir per cobrir el dèficit financer causat per la reducció a les cotitzacions (crisi i atur) a la Seguretat Social.

Greus errors. El Fons de Reserva és petit i s’ha començat a gastar abans d’hora. A més, un percentatge molt gran del fons s’ha fet servir per comprar deute del propi Estat espanyol.

Podria passar que quan volgués pagar pensions futures, només trobés pagarés del propi govern. És a dir, un paper que diu que allò val uns diners, però que no els tens ni els pots fer servir.

Ah! i com a recordatori final: qui garanteix el cobrament de les pensions dels jubilats catalans no és el govern espanyol, sinó que són els treballadors catalans.

Aquest és un resum adaptat de l’article publicat pel Col·lectiu Wilson.

Dues històries i una cotilla

julio 17th, 2015

Història primera.

Feia dies que m’estava passant: el pany de la porta no s’obre bé. Depenent de quina clau poso –una còpia o una altra, vull dir– el bombí gira bé i s’obre o no. De moment, mentre t’acompanya un o altre familiar i també porta la clau, cap problema: si no obre una, obra l’altra. Fins que arriba un dia que et trobes sol i la clau no obre.

Un cop resolt el problema d’accés, em poso a desmuntar el pany per canviar-lo.

I em trobo amb un altre problema derivat del desconeixement. Amb això que passa el veí per davant de casa i em troba fent bricolatge i com que sempre es creu més àgil en aquests temes, no dubta i em decideix ajudar. Ajudar, he dit? Al cap d’una estona descobrim –ell que es creu que en sabia molt i jo que em pensava que no tenia límits– que no ho hem fet com calia. No faig més intents i truco al serraller professional i coneixedor.

Ve a casa i en deu minuts ho te resolt. Tema tancat.

Història segona.

També durant la setmana passada em va passar pel cap llogar un pis que tinc a mitges. Parlant entre tots sobre com no deixar-nos res a l’aire i trobar “un bon llogater”, ens van passar pel cap temes com ara, el preu del lloguer, el temps, les taxes municipals i aportacions a la comunitat, les garanties dels llogaters, l’actualització de la llei de lloguers, la cèdula d’habitabilitat, etc., etc.

Quin munt de coses a tenir en compte!

Per fer-ho fàcil i senzill, hem decidit anar a un administrador de finques que ens orientin i ens facin totes les gestions fins aconseguir el lloguer i llogater que volem.

Les dues històries són dos exemples de triar a persones professionals de la matèria, cadascuna especialitzada en el seu tema, que simplifiquen la gestió, la fan amb un mínim de qualitat i et donen la garantia de feina ben feta. La decisió la vam prendre entre tots, amb els estira i arronsa pertinents, valorant avantatges i inconvenients. Ara tots estem satisfets d’haver pres el millor acord.

Estem davant del dilema d’obrir una porta que s’ha encallat o bé davant d’escollir una opció de lloguer entre diverses opcions. En ambdós casos la millor solució ha estat posar-nos d’acord i unificar criteris.

La situació és semblant a la que tenim els ciutadans de Catalunya: l’actual cotilla de l’autonomia més que fixar i subjectar, ens estreny i ens ofega. Cal, doncs, buscar la millor opció entre tots i pensar en els professionals que vulguin portar-nos cap a aquest camí. Se n’ha parlat molt i possiblement se’n parlarà abans no surtin publicades aquestes ratlles, però sens dubte, el que ens convé és la llista única amb aportacions de la societat civil i amb professionals de la política. De forma unitària i unívoca.

Simplificarà la gestió, aportarà garantia i la qualitat desitjada.

Avinyonet del Penedès, continuem així o canviem?

mayo 22nd, 2015

D’un temps ençà es va obtenint claredat i podem observar qui són i què pensen realment els socialistes. Ho sabem llegint els seus programes, escoltant els seus mítings i esmenes de darrer moment, quan arriben les campanyes electorals.
Un cop passat aquest període, ja és altra cosa. Si guanyen, pensen que ja han “convençut” per quatre anys més, i qui dies passa, anys empeny.
També ho sabem perquè els logos tenen la mateixa forma i color, encara que distreuen molt les sigles: PSC-PSOE-PM-CP. Tot és el mateix. Al final, el vot a consells comarcals i diputacions va al sac socialista.
Trobem grans contrasentits. Utilitzen “superlatius” quan sentim les coses que prometen o llegim les coses que diu que han fet. En canvi, si es contrasta, trobes la crua realitat: poques de les promeses han arribat a bon terme, d’altres fora de termini i unes altres són fruit d’iniciatives no pròpies i que llavors conclouen que s’ha fet “entre tots”. I així ho constatem de nou, al final d’aquests quatre anys, on les coses fetes són poques i les fetes ja fa anys que es repeteixen en els seus programes electorals –és bo rellegir-los de campanyes anteriors: les propostes es repeteixen i repeteixen–.
A vegades he pensat que potser tenen un problema d’egocentrisme acusat i cal ajudar-los. Possiblement es tracta d’una visió limitada de la vida, pel fet de centrar el seu pensament en com aconseguir superar quatre anys. Tot un esforç!
Hi ha moltes maneres de treballar, de fer-ho sense perjudicar, vull dir, i una d’essencial és la que estableix col·laboracions amb els que t’envolten. És allò que en estratègia s’anomena “win to win” o el que ve a ser el mateix, si podem fer-ho col·laborant els dos, tothom hi surt guanyant, sobretot el municipi.
Prometre noves pistes poliesportives a llocs que ni els mateixos veïns ho han demanat, o planificar més ciment i asfalt arreu –tasca fàcil: la més fàcil– oblidant-se d’estimular un polígon industrial en situació molt precària –que proporcionaria més ingressos municipals i llocs de treball– o oblidant-se de garantir les places de la llar d’infants o de l’escola argumentant que “és cosa de la Generalitat”, o, en el que en resum és el mateix, oblidar-se del futur dels nostres fills. O oblidar-se de fer un manteniment regular dels espais públics i només actuar l’últim mes abans de les eleccions o quan hi ha visites foranies –i que els interessa–, oblidar-se del transport públic, etc., etc., en definitiva, actuar quan “m’interessa”, no perquè cal donar el servei que la ciutadania es mereix.
És clar que si els vots els acompanyen, el municipi té el que es mereix i no hi ha res a fer: la democràcia així ho permet. Ara bé, considero que se n’aprofiten de la bona fe de la gent i això forma part del seva manera de ser i que, evidentment, no comparteixo.
24 anys del mateix color amb traces del caciquisme ranci i menyspreu a tota iniciativa que no ve d’ells no és el millor panorama per un municipi que necessita desesperadament sortir de la política de “qui dia passa any empeny”.
Per tant, veïnes i veïns d’Avinyonet, continuem així o canviem?

Si jo fos alcalde del meu poble

abril 17th, 2015

Tornem a la mateixa situació de fa quatre anys, com cada vegada que hi ha eleccions municipals a la vista: repintat dels bancs, portes, baranes i tota la fusta envellida pel sol i serena després de quatre anys –si, ho dic bé, quatre anys–, arranjament de vorals i camins, reparació d’algun element del mobiliari urbà, renovació de les flors i les plantes seques existents arreu –la majoria comencen a morir en el moment de plantar-se donat que, excepte la pluja, no hi ha cap altre sistema de reg, ni automàtic ni manual.

Alguna obra menor –alguna de major– alguna inauguració, l’edició de nous fulletons del que sigui i una fantàstica revista municipal explicant el què s’ha fet i anunciant –com si ja fos fet– el que potser serà i, ara, només és una previsió de projecte.

Els més de trenta anys de democràcia ha conduit a molts ajuntaments a fer precisament això que explico: accions de neteja i endreça al darrer moment, per als de memòria de curta durada. És com aquell que mai té cura de la cuina –o l’habitació– i el dia que li venen convidats ha de fer els impossibles per eliminar els greixos impregnats, o, en el cas de l’habitació troba que té uns petitons i simpàtics amics que comparteixen l’espai amb ell –o ella–.

Alguns ajuntament no ho han fet mai. D’altres ho han après i se’n cuiden de les coses durant tot l’any, i d’altres –més evident en els que no han canviat de color polític en molts mandats– continuen fent el de sempre.

I aquesta és la qüestió: mentre la gent ho vulgui així i els voti, no canviarà res. Perquè ho haurien de fer?

No obstant, sempre he pensat que això ha d’arribar un dia que els més extremistes s’ho pensaran i creuran que cal canviar coses, com ara l’alcaldia.

Aquesta mateixa setmana el diari Ara ha presentat una aplicació que anomena “si jo fos alcalde del meu poble” . Et fan una pregunta única “S’acosten les eleccions municipals. Imagina’t que ets escollit alcalde. Digues què potenciaries i què canviaries de la teva població”. Ben fàcil oi. Potser és un bon sistema per influenciar en les decisions dels estàtics, no?

O potser permet fer una autoreflexió i pensar en el que pensen els demés del que estàs fent, oi?

En tot cas, com deia abans i com diu la dita: tenim el que ens mereixem.

L’oferta i la demanda

abril 2nd, 2015

El món es gestiona al voltant d’aquesta llei: jo t’ofereixo un producte a un determinat preu i, si el vols, paga. Si no et sembla prou bé, proposes un altre preu a veure si encaixa. Quan hi ha excessos de demanda, apuges el preu. Quant la demanda escasseja, el baixes.

En el fons ni tan sols es tracta d’abaixar el preu. Es poden incloure altres prestacions, colors, mides, etc. O a l’inrevés. Es poden canviar els continguts i materials per uns de més senzills o més econòmics. Al final tot afecta en el preu.

Hi ha llocs del món on la negociació està més estesa que en d’altres i, fins i tot, esdevé un ritual obligat. A Beijing, per exemple, em vaig trobar amb el cas que ara us explico.

Estava en uns grans magatzems i, mentre passejava amb un company meu mirant aparells electrònics, se’m va acostar un xicot molt simpàtic amb una calculadora a la ma –essencial quan es vol negociar una venda i no es parla la mateixa llengua, i ràpidament va posar un preu al producte que m’estava mirant. El meu amic ho va veure interessant i va acceptar comprar-ho ràpidament, sense regatejar.

Uns quants metres més enllà, un altre noi, amb la mateixa simpatia que l’anterior, amb una calculadora similar, ens va oferir el mateix producte, exactament pel mateix preu. Vaig mostrar el meu desacord i vaig passar a teclejar la meva contraoferta. No, no, em va dir, fent gestos amb el cap, i va posar una nova xifra –inferior a la primera i superior a la meva contraoferta–.

Llavors vaig ser jo que vaig dir-li no, fent el gest de deixar el producte i marxar d’allà. Tot just canviar la mirada i observar cap a on anar, i ja tenia una nova xifra, novament rebaixada, i ens interpel·lava de nou per vendre’ns aquell producte. Observant l’interès per vendre, vaig voler fer un nou intent, mantenint la xifra meva inicial, dient-li que no n’hi pagaria més d’allò. Suposo que ell, veient la meva negativa a moure’m de preu, va optar per prendre el meu preu per bo afegint-li un petit marge per sobre, escàs, molt escàs. Vaig acceptar. Ell content perquè tenia diners a les mans i havia sigut ell qui havia marcat el darrer preu, i jo feliç –potser content i enganyat– per haver aconseguit un producte a un preu irrisori, un 20% del preu de sortida inicial.

Mentre marxava, el xicot va entrar a la rebotiga per guardar els diners –m’imagino– i es va dirigir cap a una altra persona que també xafardejava els aparells. Una altra, vaig pensar!

En el fons, tothom d’aquest món ven coses: aliments, roba, eines, serveis, diners, assessorament, dissenys, etc., a preus diferents depenent dels mercats, de l’oferta i de la demanda.

Però no tot són mercaderies, ni tan sols són negociables. Si llegim qualsevol diari o escoltem les noticies de la ràdio trobem qui ven vehicles de gamma alta de procedència dubtosa, qui regala rellotges per comprar ves a saber què, qui compra vots a canvi de subsidis, qui trafica amb drogues, amb armes, amb persones, amb les llibertats de tots, amb la justícia, etc. Però si existeixen i mantenen les seves vendes, és perquè hi ha compradors que ho desitgen.

Com deia al principi hi ha coses amb les quals no s’ha de negociar, ni tan sols hauria d’estar a la venda. Coses que afecten a tots i que ni es venen ni es compren, pugi o baixi l’oferta o la demanda.

Un tomb en bicicleta

febrero 23rd, 2015

Encara me’n recordo quan vaig aprendre a anar en bicicleta. Era pels carrers de Moja. El meu pare al darrera m’aguantava, fins un moment donat que, ostres, el pare és allà baix i jo vaig sol!

A partir d’aquí, llargues estones sobre d’aquell vehicle: sortides, excursions, curses amb els amics, “tuning”, etc. I clar, quan ja ho domines, … sense mans, sense peus, … i genolls pelats. Suposo que a tothom li ha anat més o menys així. Als meus fills, també.

En la meva particular volta al món m’he trobat amb llocs on la bicicleta s’usa per a la mateixa finalitat, desplaçar-se, però amb connotacions diferents.

A l’Amèrica llatina, per exemple, trobes gent en bicicletes simples i rudimentàries, persones d’edat avançada fent llargs trajectes. Comparteixen els recorreguts de camins polsosos amb d’altres persones que es desplacen a peu, en cotxes o en camionetes que aquí no es podrien incloure ni el pla “prever”!

A l’Àsia, sobretot a la Xina, trobes moltes bicicletes a la gran ciutat. Allà però, et trobes una mica sobtat pel tipus de conducció: pots estar passejant per una vorera àmplia esperant que es posi verd el semàfor dels vianants per creuar el carrer. De cop pots contemplar com passen bicicletes, ciclomotors elèctrics, carretes estirades per persones, o simplement cotxes, que actuen pensant que no hi ha semàfors. Creuen en verd, en vermell, per sobre de la vorera, en direcció contraria, etc., com si es tractés d’un complot contra el pobre vianant estranger. Si a sobre es fosc, et pots trobar que molts van sense llums, incloent les motos elèctriques que, a més, no fan soroll.

L’altre contrast, en quant al respecte per la circulació, són els països nòrdics: Suècia i Dinamarca –els que he visitat–. A part de trobar moltíssimes persones que l’utilitzen per a qualsevol cosa: anar a treballar, acompanyar els fills a l’escola, anar a comprar amb un carretó afegit al davant o al darrera, etc., et trobes que l’utilitza gent jove i gent gran. I el trànsit, els semàfors, la conducció, en general, és respecta perfectament.

A casa nostra també s’utilitza força la bicicleta i el respecte no sempre és el més adequat. Però clar, l’opinió sempre es decanta a favor del que opina: si és un usuari habitual de la bicicleta, els cotxes haurien de respectar-les més, caldria més carrils bici en les zones urbanes, etc. Si és un xofer o conductor professional (o amateur, que també n’hi ha) les bicicletes no haurien d’estar a les carreteres, són imprevisibles, etc.

Qui no s’ha trobat caminant per Vilafranca, o una altra ciutat, i estar travessant per un pas de vianants, i de cop, una bicicleta creua pel mateix pas de vianants a “tota pastilla” com si fos un vianant més?

O qui no s’ha trobat anant en cotxe, aturat en un semàfor esperant que es posi verd i veure com passa pels teus dos costats una munió de ciclistes amb molta pressa que t’avancen i es salten el semàfor com si no anés amb ells això de compartir carrers o carreteres.

Doncs segur que molts de vosaltres. És difícil de controlar, si, però és molt més senzill de respectar. I això està a les mans de tots: dels ciclistes i la resta d’usuaris de trajecte.