Mala gent

Febrer 18th, 2019

“Senyores i senyors, apugem el teló i comença la funció. L’espectacle està servit.”

Així podria començar una representació teatral, el showd’uns pallassos o qualsevol altra entreteniment públic. Però no, es és així, és la farsa del judici!

Què vol aquesta gent?

Que se sàpiga el que pretenen:

Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, i Jordi Sánchez, expresident de l’ANC: ambdós amb 1 any i 4 mesos en presó provisional i acusats de rebel·lió amb una petició de pena de 17 anys de presó i 17 d’inhabilitació per cadascú.

Carme Forcadell, expresidenta del Parlament, gairebé 1 any en presó provisional i acusada de rebel·lió amb una petició de pena de 17 anys de presó i 17 d’inhabilitació!

Oriol Junqueras, exvicepresident del Govern i exconseller, i Joaquim Forn, exconseller, ambdós amb 1 any i més de 3 mesos en presó provisional i acusats de rebel·lió i malversació amb una petició de pena de 25 i 16 anys de presó i 25 i 16 d’inhabilitació respectivament.

Raül Romeva, exconseller, Josep Rull, exconseller, Dolors Bassa, exconsellera, i Jordi Turull, exconseller, gairebé 1 any en presó provisional i acusats de rebel·lió i malversació amb una petició de pena de 16 anys de presó i 16 d’inhabilitació per a cadascun d’ells.

Carles Mundó, exconseller, Meritxell Borràs, exconsellera, i Santi Vila, exconseller, en llibertat provisional i acusats de desobediència i malversació amb una petició de pena de 7 anys de presó, 16 d’inhabilitació i una multa de 30.000€ per a cadascun d’ells.

El nostre Govern, el nostre Parlament i les nostres Entitats

Tots ells han estat al capdavant del nostre Govern, del nostre Parlament, de les nostres Associacions Civils per millorar la situació del país, per mantenir la democràcia, els drets i les llibertats de tot un poble.

A tots ells se’ls ha empresonat i acusat de delictes inversemblants, que necessàriament requereixen de violència, carregats de traves i falsedats i que no responen a cap altra intenció que la d’anul·lar als adversaris polítics i escarmentar al poble

Retorn al passat …

El que està succeint equival a situacions viscudes en el passat, en plena dictadura franquista i, tot i que els tribunals d’Alemanya, de Bèlgica i d’Anglaterra no hi veuen res punible, el showja el tenen muntat perquè “ells en saben més que ningú”. 

Canallades i privacions

A més, cada dia tindrem constància d’alguna o altra canallada com algunes viscudes ja els primers dies, com ara l’impediment de pas dels familiars al judici, la regulació intencionada de l’aire fred de la sala, el trasllat tardà a la presó del vespre amb la consegüent pèrdua del sopar, el cas de l’identificador Wi-Fi de la sala anomenant-lo “a por ellos”, etc. 

La privació de l’accés dels observadors internacionals a la sala n’és una altra. Ho han resolt posant un circuit de TV intern que, a més, disposa d’un equip propi de realització (tot molt transparent).

Les imatges –realitzades– només es poden veure des de Catalunya.  No fos cas que interessés a algú altre de fora.

Tot plegat, un judici amb la sentència prevista de fa temps.

I no sé si ningú més pensa igual, però trobo que són “mala gent”.

Espectadors dels pressupostos

Gener 21st, 2019

Pressupost i necessitats reals

El millor pressupost que una empresa, una família o un país hauria de tenir és el que s’ajusti més a les necessitats reals, sense enganys. Sempre he considerat que no s’ha de malgastar res i que cal reservar un raconet per possibles situacions imprevistes d’alts i baixos.

La despesa ha de ser coherent amb el nivell d’ingressos, perquè “no es pot estirar més el braç que la màniga” i haurien de ser suficients –els ingressos– per mantenir els mínims dels qui n’estan subjectes (l’empresa, els membres de la família, la societat que forma el país). Si no fos així seria molt complicat viure.

Pressupost familiar

Es clar que en el sí de la família, potser dos dels seus membres –en altres casos poden ser més o menys– participen en la gestió del pressupost. Vull pensar que tant en l’apartat d’ingressos i despeses com en la pròpia elaboració del mateix.

Pressupost d’organitzacions

Al món empresarial sovint hi ha una o més persones encarregades d’aquesta tasca concreta, i en el pressupost d’un país hi participen, per una banda, el personal tecnòcrata –els entesos que basen la seva aportació amb dades reals, de previsions i de resultats passats– i els polítics del Gobierno.

Mala política

I ja som al cap del carrer. Si deixem de banda les famílies i empreses que prou feina tenen en mantenir-se dretes, arribem a l’altre costat, al de la política mal feta, participada per veritables actrius i actors amb facultats inversemblants d’interpretació.

Entre d’altres, tenen la capacitat de falsejar la informació quan els convé, que podria dir-se manipulació però en prefereixen dir “diferent punt de vista”.

Capaços de generar expectatives falses i de prometre inversions contemplades en l’Estatut de 2006 –partides de 13 anys enrere, que els hauria de fer vergonya presentar– i que, recordeu, ells mateixos es van encarregar d’allisar.

Capaços de mantenir a un cap d’estat obsolet no escollit pel poble amb herència familiar inqüestionable.

Capaços de mantenir l’ status quo d’unes quantes famílies de l’estat que controlen els negocis, la política, la justícia i, en resum, el poder.

Capaços d’anar a favor –“voteu els millors pressupostos socials mai vistos”– o en contra d’una part del poble segons els seus interessos polítics­–suport al 155, o això no compta?–.

Capaços de ser repressors de la llibertat del poble i de mantenir, amb relats falsos, a líders socials i polítics a les presons o exiliats. En una frase: capaços de tot per mantenir el poder.

Per tant, quin millor pressupost que el que tu mateix puguis controlar?

Tornarem a ser espectadors del que pugui passar en la tramitació. Durant quan de temps volem ser-ho?

Tenim la pressió molt alta

Desembre 21st, 2018

No és degut a les grans quantitats de pluja, ni al creixement dels rius, ni tampoc per un excés de colesterol o res que se li assembli, sinó pel que està passant a la palestra política.

Minant la moral

És tot un conjunt d’elements d’Estat que van minant la moral dels independentistes, segurament seguint l’estratègia de l’espanyolisme més ranci. Fa poques setmanes hem vist uns resultats electorals a Andalusia que ni els mateixos andalusos es creuen. Gairebé a diari sentim declaracions incendiàries, xenòfobes i carregades de mentides de líders –pel fet que siguin els caps del ramat, no pas per un lideratge que algú els hagi reconegut– dels partits de dretes i d’extrema dreta, demanant contínuament aplicar de nou el 155. També trobem moviments i gesticulacions contradictòries de ministres, suposadament socialistes, fent la gara-gara a la dreta. La judicatura movent-se al ritme que els plau, tot i que ells sí que “es veuen pressionats” per una vaga de fam de quatre dels presos polítics que porten més d’un any segrestats.

Ens puja la pressió!

La ràbia, la indignació i la frustració ens fa pujar la pressió!

El gat que pixa

Avui, una vegada més, com el mascle de gat que vol marcar un territori com a seu i s’hi pixa, ens venen a fer un consell de ministres a Barcelona. El darrer va ser al 1976, al Palauet d’Albèniz, ja sense el dictador, presidit pel rei emèrit. Els anteriors, en època franquista (8 en total, un cada 3 anys de mitjana) eren això: fer un acte d’imposició de les institucions de l’estat a Catalunya. Ras i curt.

Provocació i prepotència

Sens dubte, aquesta provocació en tota regla, continua sent part de la prepotència, de la por que volen infligir i del relat que volen fer creure. Però, segur que no són ells els que tenen pors? Tornaran a portar milers de policies (9.000 agents) per protegir-los o per estomacar a qui no els agradi? Tindran algun argument per convèncer-nos de no marxar?

Som pacífics per naturalesa

Ja saben que els independentistes som persones pacífiques i així ho hem demostrat –i continuarem fent-ho–. Cal insistir en centrar-nos en el nostre objectiu, la república catalana, i no en caure en provocacions i actuacions compulsives. Tothom és imprescindible i la unió fa la força, i la protesta és un dret que tenim. Si algú busca violència, evitem-la, aïllant a qui la provoqui. No cal fer accions heroiques individuals que puguin perjudicar a la resta. I sobretot, qualsevol acció de repressió, denunciem-la.

Tombem al règim i enfilem units cap a la República Catalana!

Sang o pintura vermella?

Novembre 18th, 2018

Mentida compulsiva

És impressionant la capacitat de mentir de l’ésser humà i de negar la veritat per tal encobrir-se entre ells. Potser són membres d’una “selecció natural” que conté un ADN modificat i que els traeix si no tenen aquest comportament compulsiu, … Però ja els hi val. Demostren un odi immens vers a la societat catalana, ja ens ho suposàvem –la història ens ho diu– però cada vegada és més certa la dita: la realitat supera la ficció.

Declaracions

Aquesta setmana hem pogut sentir algunes declaracions de membres de la policia nacional als jutjats. No em cap al cap que després de desfermar una violència totalment desproporcionada i només trobant-se amb persones que s’auto-protegien pacíficament, hagin declarat que no sabien si les persones –a les que estaven pegant– tenien sang o pintura vermella?

També han dit que la dona (que es pot veure en el vídeo relacionat) els estava pegant amb un paraigües. Increïble, oi?

Com es pot ser tant mentider?

Com es poden inventar tantes coses?

Creure’s les pròpies mentides

Es creuen les seves mateixes mentides i les van repetint una i altra vegada.

Tot per uns excessos cruels i innecessaris del tot.

Tot per no deixar fer un referèndum.

Paciència infinita?

La ràbia i l’odi que desprenen i que van generant, és ingent i la nostra paciència, infinita potser?

S’ha arribat a un extrem tant inversemblant que el desprestigi dels poders de l’estat, tots tres al mateix nivell, és per llençar-ho tot a les escombraries sense procurar mirar si queda res pel reciclatge.

Però això, de moment, no canvia i les esperances que ho faci, són escasses.

Per tant, no ens convé donar-los corda des de casa. No siguem babaus i ens fem la traveta entre nosaltres.

Escac i mat

La unitat és la que ha de permetre guanyar la partida i tinc la sensació que estem més a prop de l’escac i mat.

La cel·la és petita però el somni és immens

Octubre 20th, 2018

Llibertat del Jordi Sánchez i del Jordi Cuixart

Hi hem tornat.

Hem tornat a sortir al carrer per reclamar la llibertat del Jordi Sánchez i del Jordi Cuixart després dels 365 dies d’empresonament i de segrest per part de l’Estat.

Fa unes setmanes ja ho comentava que s’anunciava una tardor calenta.

Ha començat i, de moment, després d’un any de privació de llibertat –recordo que de reclusió preventiva!– la veu d’en Jordi Cuixart es manté ferma i més convincent que mai.

Eficàcia de l’estratègia errònia

En una carta adreçada als socis ens comenta que “es van equivocar en l’eficàcia de l’estratègia i, avui, contra tots els pronòstics de l’Estat, la maduresa del moviment sobiranista està més consolidat que mai”. I és cert, malgrat que les sensacions puguin semblar contràries. L’Estat va a remolc d’una justícia polititzada i desprestigiada per totes bandes, exhibint maneres gens ortodoxes ni democràtiques, pròpies d’estats dictatorials.

“Qui dia passa, any empeny”

L’actual govern socialista, també a la deriva generalitzada, intenta allò del “qui dia passa, any empeny”. Procuren –i ho continuaran fent– mantenir la poltrona i, si fan gestos, els faran cap allà on el sigui més convenient per a ells: atiant el foc contra els catalans a les espanyes, enviant al TC la reprovació al rei del Parlament, demanant alguna rebaixa a la fiscalia vers els anys de presó o mostrant-se més feixistes que la mateixa ultradreta.

Però deixem de banda la deriva de l’Estat espanyol que arribarà, segur, pels seus propis mèrits. Als catalans ens caldrà continuar aguantant, pacíficament, com diu en Cuixart, i “animant a les famílies a respirar dignitat” per sobre de tot, sabent que el seu objectiu “no és sortir de la presó, sinó afrontar el següent embat que ens planteja l’Estat amb tota la determinació i coratge”.

Lideratge de Jordi Cuixart o lluita de partits sobiranistes?

El lideratge de Jordi Cuixart –també del Jordi Sánchez– des de la presó, contrasta amb la lluita partidista del sobiranisme per veure qui és més independentista, sense que semblin importar les formes ni mantenir l’objectiu únic i comú –la república catalana– de forma prioritària.

La vulneració sistemàtica dels drets fonamentals per part de l’Estat forma part de la justícia social que reclamem des de Catalunya i, probablement és l’eina justa i necessària per assolir la unitat d’acció d’entitats i partits –i de tot el poble– sense caure en la uniformitat i interpel·lar una majoria més àmplia.

Frase contundent

La frase pintada a una paret de Santa Perpètua, poble on resideix la família d’en Jordi Cuixart, expressa una frase seva molt contundent: “La cel·la és petita però el somni és immens”.

I ara què?

Setembre 21st, 2018

Tardor calenta

Com el pronòstic del temps a dies vista, diuen que s’anuncia una tardor calenta. S’acosta el primer any de fets extremadament durs i antidemocràtics d’un estat espanyol a la deriva, que en aquells moments volia impedir per “terra, mar i aire” qualsevol reivindicació, de qualsevol mena, del poble de Catalunya.

20S

Aquest dijous haurem viscut el record de l’entrada de la guàrdia civil a la conselleria d’economia, de la mobilització posterior espontània de la ciutadania i de les recomanacions dels líders de les entitats. Aquell dia els Jordis van irrompre per garantir l’entrada i la sortida dels cossos policials a la conselleria, per evitar enfrontaments i per aconsellar a la gent a marxar a casa seva pacíficament. Recordem les imatges que, quan ja s’havia fet fosc, des del damunt d’un vehicle policial autoritzat per la mateixa policia, megàfon en mà, demanaven a tothom marxar. Contràriament, el relat judicial és transposat i aquesta és una de les causes per les quals estan empresonats.

1r octubre

Després vindrà el primer d’octubre, data que tothom té fresca en la memòria per haver defensat, com mai, les urnes i la participació en una votació. Un referèndum preservat per totes les persones demòcrates i gestat des d’un gest immens de solidaritat des del poble i cap al poble. Evidentment, costarà que ens marxi del cap els records colpidors de la defensa dels col·legis electorals i, sobretot, dels brutals cops de porra i violència emprada per la policia i la guàrdia civil amb la intenció d’emportar-se urnes i evitar votacions, cosa que malgrat tot, no van aconseguir a tot arreu. Altra cop una actuació desorbitada i fora de qualsevol estat democràtic on es respectin els drets civils.

16 octubre

Acte seguit, el 16 d’octubre, farà un any de l’empresonament del Jordi Cuixart i del Jordi Sànchez.

Judici injust .. al desembre?

A continuació vindrà també el judici dels presos. Un judici injust, dels dos Jordis i de tota una colla de polítics, a qui mantenen en presó preventiva com si fossin perillosos assassins, narcotraficants o mafiosos. Un judici per unes causes inversemblants, inventades, que no se sostenen per enlloc i típiques a les dictadures més extremes. Un judici que no és únicament per a totes aquestes persones, sinó que és contra tots nosaltres, contra tot el poble, buscant l’escarment. Un judici que es celebrarà previsiblement al desembre i que recomanaran –fem apostes si voleu– que no arribi la sentència abans del maig de 2019, o sigui, passades les eleccions municipals. Si arribés abans del maig se’ls podria girar en contra i perdre el poc –o massa– que ara tenen.

Què fem?

Davant de tot aquest panorama “calent” què tenim a la vista, ens poden passar moltes qüestions pel cap: Les veiem a venir? Tirem pel dret i anem per feina? Sols? Tots plegats com un de sòl? I ara què? Etc.

Ens han atacat a tots. Els partits estan desconcertats i sense acords comuns. O arribem a un acord o no ens en sortirem!

Convincents, cohesionats i amb ma ferma.