Si jo fos alcalde del meu poble

abril 17th, 2015

Tornem a la mateixa situació de fa quatre anys, com cada vegada que hi ha eleccions municipals a la vista: repintat dels bancs, portes, baranes i tota la fusta envellida pel sol i serena després de quatre anys –si, ho dic bé, quatre anys–, arranjament de vorals i camins, reparació d’algun element del mobiliari urbà, renovació de les flors i les plantes seques existents arreu –la majoria comencen a morir en el moment de plantar-se donat que, excepte la pluja, no hi ha cap altre sistema de reg, ni automàtic ni manual.

Alguna obra menor –alguna de major– alguna inauguració, l’edició de nous fulletons del que sigui i una fantàstica revista municipal explicant el què s’ha fet i anunciant –com si ja fos fet– el que potser serà i, ara, només és una previsió de projecte.

Els més de trenta anys de democràcia ha conduit a molts ajuntaments a fer precisament això que explico: accions de neteja i endreça al darrer moment, per als de memòria de curta durada. És com aquell que mai té cura de la cuina –o l’habitació– i el dia que li venen convidats ha de fer els impossibles per eliminar els greixos impregnats, o, en el cas de l’habitació troba que té uns petitons i simpàtics amics que comparteixen l’espai amb ell –o ella–.

Alguns ajuntament no ho han fet mai. D’altres ho han après i se’n cuiden de les coses durant tot l’any, i d’altres –més evident en els que no han canviat de color polític en molts mandats– continuen fent el de sempre.

I aquesta és la qüestió: mentre la gent ho vulgui així i els voti, no canviarà res. Perquè ho haurien de fer?

No obstant, sempre he pensat que això ha d’arribar un dia que els més extremistes s’ho pensaran i creuran que cal canviar coses, com ara l’alcaldia.

Aquesta mateixa setmana el diari Ara ha presentat una aplicació que anomena “si jo fos alcalde del meu poble” . Et fan una pregunta única “S’acosten les eleccions municipals. Imagina’t que ets escollit alcalde. Digues què potenciaries i què canviaries de la teva població”. Ben fàcil oi. Potser és un bon sistema per influenciar en les decisions dels estàtics, no?

O potser permet fer una autoreflexió i pensar en el que pensen els demés del que estàs fent, oi?

En tot cas, com deia abans i com diu la dita: tenim el que ens mereixem.

L’oferta i la demanda

abril 2nd, 2015

El món es gestiona al voltant d’aquesta llei: jo t’ofereixo un producte a un determinat preu i, si el vols, paga. Si no et sembla prou bé, proposes un altre preu a veure si encaixa. Quan hi ha excessos de demanda, apuges el preu. Quant la demanda escasseja, el baixes.

En el fons ni tan sols es tracta d’abaixar el preu. Es poden incloure altres prestacions, colors, mides, etc. O a l’inrevés. Es poden canviar els continguts i materials per uns de més senzills o més econòmics. Al final tot afecta en el preu.

Hi ha llocs del món on la negociació està més estesa que en d’altres i, fins i tot, esdevé un ritual obligat. A Beijing, per exemple, em vaig trobar amb el cas que ara us explico.

Estava en uns grans magatzems i, mentre passejava amb un company meu mirant aparells electrònics, se’m va acostar un xicot molt simpàtic amb una calculadora a la ma –essencial quan es vol negociar una venda i no es parla la mateixa llengua, i ràpidament va posar un preu al producte que m’estava mirant. El meu amic ho va veure interessant i va acceptar comprar-ho ràpidament, sense regatejar.

Uns quants metres més enllà, un altre noi, amb la mateixa simpatia que l’anterior, amb una calculadora similar, ens va oferir el mateix producte, exactament pel mateix preu. Vaig mostrar el meu desacord i vaig passar a teclejar la meva contraoferta. No, no, em va dir, fent gestos amb el cap, i va posar una nova xifra –inferior a la primera i superior a la meva contraoferta–.

Llavors vaig ser jo que vaig dir-li no, fent el gest de deixar el producte i marxar d’allà. Tot just canviar la mirada i observar cap a on anar, i ja tenia una nova xifra, novament rebaixada, i ens interpel·lava de nou per vendre’ns aquell producte. Observant l’interès per vendre, vaig voler fer un nou intent, mantenint la xifra meva inicial, dient-li que no n’hi pagaria més d’allò. Suposo que ell, veient la meva negativa a moure’m de preu, va optar per prendre el meu preu per bo afegint-li un petit marge per sobre, escàs, molt escàs. Vaig acceptar. Ell content perquè tenia diners a les mans i havia sigut ell qui havia marcat el darrer preu, i jo feliç –potser content i enganyat– per haver aconseguit un producte a un preu irrisori, un 20% del preu de sortida inicial.

Mentre marxava, el xicot va entrar a la rebotiga per guardar els diners –m’imagino– i es va dirigir cap a una altra persona que també xafardejava els aparells. Una altra, vaig pensar!

En el fons, tothom d’aquest món ven coses: aliments, roba, eines, serveis, diners, assessorament, dissenys, etc., a preus diferents depenent dels mercats, de l’oferta i de la demanda.

Però no tot són mercaderies, ni tan sols són negociables. Si llegim qualsevol diari o escoltem les noticies de la ràdio trobem qui ven vehicles de gamma alta de procedència dubtosa, qui regala rellotges per comprar ves a saber què, qui compra vots a canvi de subsidis, qui trafica amb drogues, amb armes, amb persones, amb les llibertats de tots, amb la justícia, etc. Però si existeixen i mantenen les seves vendes, és perquè hi ha compradors que ho desitgen.

Com deia al principi hi ha coses amb les quals no s’ha de negociar, ni tan sols hauria d’estar a la venda. Coses que afecten a tots i que ni es venen ni es compren, pugi o baixi l’oferta o la demanda.

Un tomb en bicicleta

febrero 23rd, 2015

Encara me’n recordo quan vaig aprendre a anar en bicicleta. Era pels carrers de Moja. El meu pare al darrera m’aguantava, fins un moment donat que, ostres, el pare és allà baix i jo vaig sol!

A partir d’aquí, llargues estones sobre d’aquell vehicle: sortides, excursions, curses amb els amics, “tuning”, etc. I clar, quan ja ho domines, … sense mans, sense peus, … i genolls pelats. Suposo que a tothom li ha anat més o menys així. Als meus fills, també.

En la meva particular volta al món m’he trobat amb llocs on la bicicleta s’usa per a la mateixa finalitat, desplaçar-se, però amb connotacions diferents.

A l’Amèrica llatina, per exemple, trobes gent en bicicletes simples i rudimentàries, persones d’edat avançada fent llargs trajectes. Comparteixen els recorreguts de camins polsosos amb d’altres persones que es desplacen a peu, en cotxes o en camionetes que aquí no es podrien incloure ni el pla “prever”!

A l’Àsia, sobretot a la Xina, trobes moltes bicicletes a la gran ciutat. Allà però, et trobes una mica sobtat pel tipus de conducció: pots estar passejant per una vorera àmplia esperant que es posi verd el semàfor dels vianants per creuar el carrer. De cop pots contemplar com passen bicicletes, ciclomotors elèctrics, carretes estirades per persones, o simplement cotxes, que actuen pensant que no hi ha semàfors. Creuen en verd, en vermell, per sobre de la vorera, en direcció contraria, etc., com si es tractés d’un complot contra el pobre vianant estranger. Si a sobre es fosc, et pots trobar que molts van sense llums, incloent les motos elèctriques que, a més, no fan soroll.

L’altre contrast, en quant al respecte per la circulació, són els països nòrdics: Suècia i Dinamarca –els que he visitat–. A part de trobar moltíssimes persones que l’utilitzen per a qualsevol cosa: anar a treballar, acompanyar els fills a l’escola, anar a comprar amb un carretó afegit al davant o al darrera, etc., et trobes que l’utilitza gent jove i gent gran. I el trànsit, els semàfors, la conducció, en general, és respecta perfectament.

A casa nostra també s’utilitza força la bicicleta i el respecte no sempre és el més adequat. Però clar, l’opinió sempre es decanta a favor del que opina: si és un usuari habitual de la bicicleta, els cotxes haurien de respectar-les més, caldria més carrils bici en les zones urbanes, etc. Si és un xofer o conductor professional (o amateur, que també n’hi ha) les bicicletes no haurien d’estar a les carreteres, són imprevisibles, etc.

Qui no s’ha trobat caminant per Vilafranca, o una altra ciutat, i estar travessant per un pas de vianants, i de cop, una bicicleta creua pel mateix pas de vianants a “tota pastilla” com si fos un vianant més?

O qui no s’ha trobat anant en cotxe, aturat en un semàfor esperant que es posi verd i veure com passa pels teus dos costats una munió de ciclistes amb molta pressa que t’avancen i es salten el semàfor com si no anés amb ells això de compartir carrers o carreteres.

Doncs segur que molts de vosaltres. És difícil de controlar, si, però és molt més senzill de respectar. I això està a les mans de tots: dels ciclistes i la resta d’usuaris de trajecte.

Je suis Charlie

enero 17th, 2015

Dilluns 5. Surto en un vol de tarda de Barcelona a París.

Arribo, plovisca i també fa fred.

Ens trobem tres dels companys de classe. Anem tots junts cap a l’apartament que tenim llogat. Ens hi instal·lem i sortim a sopar.

Anem a dormir d’hora per començar les classes del dimarts amb bon ritme!

Després d’una retrobada amb professors i alumnes del curs, comentar les experiències, menjar plegats, etc., tanquem un dia que, podríem dir, normal.

Com que la nostra ubicació és darrere mateix de l’Elisi, en una zona on hi ha força ambaixades, el control policial del carrer és habitual i, com altres vegades, no en fem cas.

Torno a dir que la situació és normal.

Arriba el dimecres i quan sortim per anar a dinar, cap a les 12 del migdia, ens assabentem que hi ha hagut un atemptat amb una dotzena de morts i alguns ferits. Les primeres notícies són una mica confuses: que si un tiroteig, que si un grup organitzat, que si morts i ferits, etc.

De mica en mica, a través de la premsa i sobretot de les xarxes socials, es van aclarint els fets: el greu atemptat contra la seu d’un setmanari humorístic.

Quan tornem a sortir de classe a la tarda, ja notem molta més presència policial pel carrer. Potser estem més sensibles, em pregunto. Però no. Se senten moltes més sirenes de policia i, curiositat, per allà on passem –imaginem que per tot arreu!

L’endemà dijous, la presència dels reforços policials i militars es nota: armilles i armes disposades a fer creure a qui sigui.

La veritat, fan una mica de respecte!

A les entrades del metro trobem,també, nombrosa policia que observa detingudament tothom que hi passa. Alguna persona és aturada per identificar-la.

La premsa, la ràdio i les televisions no parlen de res més. Tothom ho comenta. Realment ha sigut un cop molt fort. S’aprecia una gran sensació de tristesa i d’impotència. Les xarxes socials comenten la jugada i apareix el lema: “Je suis Charlie”.
Llegim a la premsa que la policia feia una setmana que tenia sospita d’alguna acció terrorista de gran magnitud, en algun indret … d’Europa.

Ens assabentem d’una policia morta després d’intentar intervenir en un accident de trànsit. En aquell moment sembla que no té res a veure. Arriba el vespre, i després de deixar l’estació i mentre arribes a l’apartament, pel carrer, et mires les cares de totes les persones que et passen pel costat com si els haguessis d’identificar, semblant-te tots sospitosos.

Dijous al matí continua tot igual. Molta policia, un dels sospitosos s’entrega dient que no, que ell no hi era.

Tot una mica confús.

Per sort, nosaltres continuem les classes. Fins que torna a saltar la notícia: un dels terroristes està en un supermercat retenint ostatges.

Penses, nosaltres també hem estat en un supermercat comprant el vespre abans. És clar que n’hi ha molts i no és el mateix, però el teu cap hi dóna tombs.

A la tarda, localitzats els altres amagats en una impremta. I finalment la intervenció dels cossos policials.

Balanç de la setmana, 17 morts i nombrosos ferits. Els terroristes abatuts per la policia. I moltes, moltes persones innocents que no tenien res a veure, amb les famílies destrossades.

El diumenge, com qui va estar de dol, a seguir la marxa silenciosa, trencada per aplaudiments, crits de: “Charlie, Charlie”, o entonant la marsellesa.

Una setmana més, una experiència més, de lluny i alhora propera. Sens dubte, per oblidar.

Set patates i una de grillada

diciembre 19th, 2014

Avui us explicaré un relat emocionant.

En un cistell hi havia unes quantes patates. Set, posem pel cas. I en un costat del cistell, una que li havien sortit alguns grills. Les altres sis, amb els seus ullets, se la miraven amb certs prejudicis al veure-la diferent i, per això, de tant en tant li deixaven anar frases com ara: “estàs grillada”, “t’han sortit grills al cap”, i d’altres coses amb un aire de rebuig i menyspreu.

Era diferent de les demés o també era una patata com les altres? Potser si que havia madurat més ràpid i li començaven a sortir els grills, però era un fet natural, com ser unes més grosses que d’altres, o tenir la pell més o menys arrugada, o haver nascut al maig o a l’agost. A totes el temps les portaria a tenir grills –excepte que se les mengessin abans, clar– i indubtablement, a passar per uns fogons.

Així començava la presentació del gran concert de Nadal d’aquest diumenge passat, celebrat al fòrum Berger Balaguer, organitzat per la fundació Pinnae, i en el qual un jove pianista ens va oferir un fantàstic concert a tots els assistents. Vaig tenir el plaer d’escoltar les seves virtuositats al piano, però el més important de d’aquella tarda era que es tractava d’un concert de caire benèfic, on la recaptació anava destinada a l’entitat Univers Penedès.

Fa anys que tinc la sort de gaudir d’aquests concerts –és lliure i obert o tothom– i estic satisfet d’aportar-hi el meu petit granet de sorra. Aquesta entitat destaca per treballar amb joves amb discapacitats intel·lectuals de tota la comarca del Penedès, fent un procés d’integració, d’educació, de socialització, d’oferta d’activitats d’oci, etcètera, etcètera. El que fa, al meu entendre, és bidireccional, o en tot cas, tothom ho hauria de veure així. I es que ens cal molt per aprendre encara!

Ja sabem que en aquest món, per sort, tothom és diferent i cadascú avança de forma diferent a la seva vida. A vegades per desig i a vegades per necessitat, però tothom fa el seu propi camí. A l’igual que trobem rosses i morenes, hi ha alts i baixos, grassos i prims, joves i grans, tristos i riallers, traçuts i no tan destres, i tots, tots sense excepció, requereixen l’estima de la resta. Perquè la patata grillada, ja intuïa que aniria a una paella, com totes les demés!

El refrany ja ens diu que qui no té un all té una ceba referint-se a les diferències entre nosaltres.

Els meus desitjos per a tothom d’un bon Nadal i d’un any 2015 ple de llibertat per a tothom, els que tenen grills i els que no se’ls saben veure!

Ara va de debò!

noviembre 21st, 2014

D’ençà els inicis de tot el relacionat amb el 9N (és a dir, des de les eleccions al Parlament de 2012) estem immersos en un cúmul de sacsejades que ens afecten, si més no, la moral. Però vet-o-aquí que aquesta afectació em sembla que és més profunda en certs cercles de l’estat espanyol. Podríem dir que el govern de l’estat està en un continu fora de joc i “en caiguda lliure” per mèrits propis. Les seves reaccions els delaten en una més que evident decadència democràtica, i els mètodes que empren contra tot el que sona o té flaire a català, no els ajuden gens, al contrari.

Com si ho haguessin assajat metòdicament, estan actuant a tort i a dret sense parar. Això si, per sort per als catalans, els seus resultats no són res més que fruit de la improvisació i descontrol, i sovint, generen resultats adversos als seus interessos.

Per una banda veiem com el ministre que ha d’oferir més seguretat –el d’interior– és el que genera més inseguretat. Pel darrera –o pel davant– li circula informació confidencial –amb filtració voluntària? bena als ulls?– i certs diaris en fan portada per atacar, sense seguir l’ètica periodística de garantir la certesa de la informació, sigui certa o no, com queda demostrat posteriorment en nombroses ocasions. Però el més fort és que encara s’atreveix a fer declaracions dient que “hi ha risc que la frustració independentista degeneri en violència”.

Els atacs feixistes al centre Blanquerna de Madrid ­–i aquí no ha passat res– les mutilacions de símbols catalans com l’estàtua de la sardana, la detenció i multa a un seguidor del bàsquet mostrant una estelada en un partit, o l’envestida de la llanxa de l’exercit contra les barques de Greenpeace –malgrat no tenir caire independentista– per evitar que s’apropin al vaixell de prospeccions petroleres a les Canàries, negant-ho tot primer, i callant després, al fer-se públiques les imatges gravades per la mateixa organització ecologista, no són més que reaccions al pànic de perdre.

I perdre que?

Primer –i no estic segur que sigui en aquest ordre– perdre Catalunya que és la gallina dels ous d’or –esperem veure-ho aviat– i després perdre el poder que els dóna una majoria absoluta –per no dir absolutíssima– del 31% (menor que el percentatge de votants al 9N).

Fa uns dies llegia que a Holanda, un dels seus bancs rescatats durant la crisi financera, ha retornat al govern els 10.000 milions prestats, a més de 3.500 milions en interessos i primes. En fi, quin contrast!

Amb tot això i tornant al 9N i al futur proper, que deixem-nos de romanços, que ara va de debò. Hem fet els passos pertinents per arribar a aquest punt. L’hegemonia dels partits pro independència pressionats per una societat valenta i decidida, malgrat certs personalismes en determinats moments, ha estat el poder més fort que tenim per fer front a tot el que es presentava –i que es presentarà–.

Per això, evitem que aquest punt dèbil, faciliti les coses a un govern central entossudit en enfonsar Catalunya, sigui com sigui, peti qui peti.

I com que cal continuar governant el dia a dia, i continuar treballant conjuntament per avançar cap a un país lliure, més que mai, ens convé deixar els partidismes i esforçant-se per aconseguir el repte més rellevant que té el poble català dels darrers tres-cents anys. I ara va de debò!