Moda i equilibri raonat

marzo 21st, 2014

El ritme de vida que cada persona porta és, evidentment, particular de cadascú. Podríem dir que cada persona disposa de la capacitat de decisió. Això permet “articular” la majoria de decisions sobre conceptes bàsics.

Tot i així, “funcionem” dins d’una societat en la qual hi ha establertes unes relacions molt estretes entre persones, a títol individual, i entre col·lectius i, diguem-ne, entre altres factors que creen una  gran influencia en les nostres decisions i comportaments.

Estareu d’acord amb mi que la societat que un té al voltant, tant si és la zona on ha nascut, on té la residència, on treballa, etc., t’envolta i alhora t’exerceix una gran influència sobre les coses que fas i les que deixes de fer.

Les nostres necessitats de comunicació i la forma d’utilitzar-les, pot servir per ubicar-nos en un exemple concret.

Sabem que avui en dia les xarxes socials envaeixen les nostres cases. No hi ha discussió i és un fet!

També sabem que les modes com l’ús de les xarxes socials, que no són de ningú concret sinó de la mateixa societat, i que la seva influència ens porta a utilitzar-les per comunicar-nos, cada vegada de forma més intensa.

Sense cap mena de dubte és un gran avenç, però també pot ser un gran retrocés en determinades ocasions, sobretot quan s’utilitzen per substituir el diàleg directe i personal.

La balança, de ben segur, es decanta cap a la part positiva de la utilització d’aquestes eines de comunicació. Sinó fos així, no trobaríem tantes persones amb recursos escassos o bé de països en fases de desenvolupament d’infraestructures bàsiques, que disposen d’aquests aparells de darrera generació i que segueixen “la moda”.

En alguns d’aquests països, en els quals he tingut l’oportunitat de visitar, te n’adones, però, del grau de necessitat que tenen. Sobretot te n’adones quan de cop et trobes tres dies seguits sense cobertura de mòbil ni d’internet.

Pels que som seguidors d’aquesta moda, per l’estil i ritme de vida que portem, és catastròfic trobar-se en una situació com aquesta. En canvi, contrasta totalment per les persones es troben a l’altra banda, els que no en tenen necessitat i poden prescindir-ne.

Per tant, ni una cosa ni l’altra, ni seguidor de moda sense necessitat, ni oblidar-se del profit que se’n pot treure.

Com tot en aquesta vida, l’equilibri raonat és el més convenient.

Menjars i conciliació familiar

febrero 21st, 2014

Sovint sentim a parlar de la conveniència de poder conciliar els horaris laborals amb la vida familiar i no deixa de ser interessant intentar-ho, encara que sempre quedarà una part de la població fora de cap possibilitat.

Pocs anys enrere arribava de la feina cap a dos quarts de quatre de la tarda a casa. Uns podeu pensar que molt tard i d’altres que molt d’hora. No obstant, després de pràcticament vint-i-sis anys, era el més normal per a mi.

La meva dona també sortia a aquella hora, amb el qual podíem compartir l’àpat del migdia. Però amb els fills era diferent: ells sortien d’escola a la una del migdia i a les tres hi havien de tornar a ser. Això significava no dinar amb els fills.

A la primera etapa de l’institut, els fills, tres dies a la setmana, no venien a dinar, i els altres dos, tornaven en hores diferents, amb el qual no coincidíem.

Un canvi més es va introduir fa pocs anys: horari continuat a l’institut tornant a dinar a casa cada dia. No ho discuteixo, penso que realment se’n treu més profit.

Amb aquest horari, alguns membres de la família, tornàvem a seure al mateix moment a la taula, encara que fossin les quatre de la tarda!

I continuant, quan canvies de feina, la deixes per una altra, etc, et trobes que fas horari partit (encara el més habitual) o amb un petit marge de temps per menjar a la mateixa feina. Altre cop sense opcions.

Tot plegat, complicat. La conciliació laboral i familiar és difícil.

I si parlem del sopar, segons com es pot complicar més. Si ets una persona activa i col·labores en altres àmbits de la societat, habitualment es fan reunions, actes, etc. I n’hi han forces que es fan a la tarda/vespre o al vespre/nit. Això torna a comportar poca possibilitat de sopars plegats.

Quan els fills es fan grans també volen fer activitats, esportives, d’aprenentatge, lúdiques, i fa augmenti la dificultat.

Darrerament m’he adaptat a un altre horari, potser més similar al que practiquen forces països europeus: esmorzar a les set del matí, dinar a la una del migdia i sopar entre les set i les vuit de la tarda. M’hi he adaptat i reconec que seria impossible conciliar la vida familiar amb aquest horari, però és així.

Cada zona, país, feina i família intenta adaptar-se al que més bé li va, i és normal que a Alemanya sopin majoritàriament a dos quarts de set de la tarda i a Catalunya poden ser tranquil·lament  entre les nou i les deu del vespre. Els bancs alemany tanquen a les cinc de la tarda després de fer una pausa per dinar d’una hora. No trobaràs masses supermercats francesos oberts a partir de dos quarts de vuit del vespre. Són altres formes d’organitzar-se.

Per mi és sempre recomanable fer els àpats en família. Són moments per compartir, no només el menjar, sinó les experiències, els estats emocionals, etc.

El bé comú

enero 20th, 2014

Us ha passat mai trobar-vos en una situació de perplexitat pel mal ús que es fa del bé que compartiu amb algú més?

Possiblement!

En tot cas no us hi haureu fixat o potser penseu que senzillament això no us passa.

Us n’explico un exemple recent.

Per qüestions de facilitat i d’estalvi econòmic, comparteixo un vehicle, el bé comú en qüestió.

Com que és un vehicle de nou places, qui en té més ganes, més decisió o senzillament a qui li toca per sorteig, pren les claus i condueix. N’hi ha que tenen més facilitat per conduir, qui ho ha fet durant molts anys, i qui no li agrada, qui prefereix no ferho o, fi ns i tot, qui li prohibeix la seva cultura.
Els estils de conducció són molt diversos i també sempre trobes qui vol mostrar les seves “habilitats” i et “permet” tenir un dia distret, com per exemple quan arrenca amb la porta oberta quan encara hi ha algú pujant, o quan marxar oblidant-se d’algú que li acaba de dir que va al forn de pa del davant a comprar croissants per a tots, o quan demanant disculpes a tota la resta després de no adonarse que hi havia un pas elevat per vianants i fer “saltar”
del seient tots els ocupants!

Però no m’havia trobat encara, mentre estàs distret en altres coses a la tercera fila del vehicle, que, de cop i volta, veure com entrem en un aparcament soterrat amb les mides molt ajustades -cal dir-ho- amb una forta decisió presa de voler entrar tant sí com no.

Evidentment el primer que surt disparat pels aires és l’antena d’un cop sec.

Val a dir que mai la trobes a faltar tant fins que no fas dos-cents quilòmetres de tornada, el CD està ratllat i es respira certa tensió per la situació ocorreguda. Ah, i sobretot pel forat que deixa al sostre!

La reacció immediata que apreciem del xofer és que té un disgust intern i que realment s’adona d’haver fet alguna cosa poc assenyada. Però el més fort del cas és que aquesta sensació de seny només li dura uns pocs minuts.

Com deia abans, no tothom té la mateixa traça conduint, és evident, i després d’aquesta experiència us puc afirmar que cadascú interpreta les mides i proporcions com se li escau!

I és aquí on apel·lo a la responsabilitat pel bé comú, que malgrat que sigui per un bé temporal, cal pensar en la posterior utilització amb les mateixes condicions que un voldria tenir, i oblidarse del “se me’n fot qui l’hagi de fer servir després”.

 

Pedagogia necessària

diciembre 28th, 2013

Després de viure tres mesos a França, viatjant i convivint amb una dotzena d’alumnes de set nacionalitats diferents, la meitat d’ells francesos, he arribat a la conclusió que existeix un ressò internacional envers la situació de Catalunya i la preocupació per arribar a ser un nou estat d’Europa, però que encara convé molta pedagogia.

Durant aquest temps, un petit percentatge s’ha interessat per la situació de Catalunya i directament m’han preguntat que estava passant. D’aquests, alguns en tenien coneixement per la repercussió mediàtica de la cadena humana realitzada aquest darrer onze de setembre o per la també multitudinària manifestació de la Diada anterior.

A d’altres els he deixat sorpresos quan, de forma repetida i sense dubtar-ne cap instant, en les presentacions personals que solem fer al professorat, als directors d’empresa, als càrrecs públics d’organitzacions, d’universitats, de centres de recerca, etc, tant en francès com en anglès, m’he dirigit a ells dient-los que sóc català. El mateix grup ja m’ho recorda sovint: “il n’est pas espagnol, il est catalan”.

L’altre percentatge del grup està més distant de la situació perquè venen d’indrets molt llunyans (Xina o Austràlia, per exemple) i per ells Europa és una gran desconeguda!

No obstant, després d’uns quants dies, a tots i pràcticament de forma personalitzada, els vaig explicant quina és la realitat de casa nostra. Els explico que som fruit d’una conquesta per una maleïda guerra fa tres-cents anys produïda per la invasió d’uns borbons, d’una continuada persecució de la llengua i de la cultura catalana durant tots aquests tres-cents anys, amb la intenció d’aniquilar tot el que porta el nom català.

Els explico que en aquests tres-cents anys hi ha hagut alguns moments més crus i d’altres més tranquils, però que l’odi i l’enveja vers a les iniciatives, al saber sobreposar-se, al no deixar la lluita mai, per més invasió militar, repressió cultural i ofec econòmic, la població catalana, una societat d’integració i de mestissatge, ha sabut no defallir.

Els dic que ara ens trobem en un punt crucial de la història del nostre país i que si bé després de la dictadura hi havia hagut un increment de la democràcia, ara ens trobem en una nova situació de regressió democràtica, de persecució de les llibertats catalanes i d’increment de l’odi vers tot el que té flaire català.

Finalment els dic: “interesseu-vos per aquest nou país que lluita pels seus anhels, amb la pressa i la paciència que sempre l’ha caracteritzat, sense armes, sense violència i amb l’ús democràtic pel davant”.

I que estic convençut que es farà la consulta i que el poble, empenyen a la seva més alta representació, el Parlament, decidirà ésser un país lliure i un nou estat independent.

Mentrestant, continuaré fent pedagogia per allà on passi.

Aprendre

noviembre 15th, 2013

Una paraula molt senzilla. Una paraula molt completa. Una paraula que ens defineix i, alhora, una paraula amb molta significació.

M’explico.

Ens diferenciem de la resta d’animals per tenir la capacitat de pensar i raonar. Potser alguns pensareu que n’hi ha que queden molt propers a l’extrem d’aquesta definició i podria quedar exclòs si fóssim rigorosos, però fem un esforç entre tots i acceptem aquests marges com a vàlids.

Tot comença quan un és petit, als primers anys. Sobretot els pares, a vegades avis, familiars i amics propers, es preocupen d’ensenyar-te les primeres passes, les primeres paraules, els primers sons. T’ensenyen a somriure, a conèixer l’entorn, a respectar-lo, a viure. També t’ensenyen els perills, el que està bé i el que no, etcètera.

La reacció del nadó primer, i de l’infant després, sempre és la mateixa: assimilar, aprendre i aprendre.

Això, ja des del primer moment, ens ofereix les capacitats per ser i estar, en el mateix moment de l’aprenentatge, però sobretot ens ofereix una gran protecció pel futur, per quan siguem joves, adults i grans. I així poder repetir el cicle als nostres descendents. És realment molt important aprendre en el moment més òptim, quan un és jove. Però continua sent tan important quan els anys van passant.

Com deia el savi: “com més en sé, més m’adono que no sé res”.

Amb els anys l’aprenentatge es complementa, es perfila i matisa i s’eixamplen conceptes i vivències que permeten arribar a ser molt més. A totes les cultures sempre ha existit el coneixement dels avis, de les persones grans, savis en experiències, que transmeten coneixements als més joves.

Als meus fills, sovint els hi recordo: “no deixeu d’estudiar, d’aprendre molt. Teniu l’edat per fer ho i és la vostra pròpia obligació. Aprendre us donarà visions diferents, us farà tenir capacitat per opinar i per anar pel món més segurs”.

I recomanaria el que sempre he intentat fer, amb més ganes o amb menys, amb més sort o no tanta: complementar els meus coneixements, formar-me en el món on vius, el professional, el polític, l’esportiu, en tots.

En aquests moments estic fent una formació important. M’ha de portar a un canvi professional. Estic convençut que no serà la darrera formació ni aprenentatge que faré.

Aprofitant que estava a casa el cap de setmana, he pogut veure el programa “30 minuts” de TV3 d’aquest diumenge. Anava sobre la Malala, una noia en edat escolar, adolescent, que per voler aprendre i defensar el dret a aprendre, va ser tirotejada mentre tornava a casa amb l’autocar escolar. Un exèrcit a les ordres d’un país mesquí, que no ho volia, que no permet a les noies estudiar i manté les dones marginades. Segons la meva opinió, un país que s’enfonsa. La seva història i la seva valentia a seguir lluitant per aquest dret i alhora pel seu futur, és el que m’ha inspirat a fer aquest article i a demanar, en veu alta, a tots els infants, joves, adolescents, que facin la seva feina, que s’esforcin perquè val la pena.

I suggerir a la resta de persones que tinguin la possibilitat de fer-ho, que ho facin. Que participin en cursets del que sigui: d’idiomes, d’història, de cultura, de natació, de cuina o del que més els agradi. I quan acabin, que en facin un altre.

Saber obra portes i eixampla la ment.

Coi de Paco

octubre 20th, 2013

Vaig trobar-me el meu amic Paco fa unes setmanes i vam tornar a xerrar una bona estona, o més ben dit, vaig escoltar-lo una bona estona.
Se’l veia preocupat i feia unes reflexions molt serioses. Potser mai l’havia vist tan transcendent.
La conversa va anar així, més o menys.
“Com et va la feina?” li vaig preguntar per trencar el gel. I em contestava: “no em puc queixar! Això no és el que era, però vaig fent. M’he hagut de reorientar, de centrar-me en el client, m’he de posar en la seva pell i intentar endevinar-li el que voldria saber o sentir, abans de preguntar-li o que m’ho digui. Costa de pensar així, però es pot fer”.
“Són temps difícils, però ens en sortirem”, continuava dient.
“Ja li pots dir al Mas que no afluixi!” Me’l vaig quedar mirant sorprès i li vaig etzibar: “caram tu, ara defenses el Mas?”
I em contestava: “ja saps que jo no he nascut aquí, que vaig venir de petit i que sento la meva terra, però Catalunya ha sigut qui m’ha acollit, qui m’ha donat feina i qui ha vist créixer les meves filles. Estic molt content que els meus pares em portessin al Penedès. M’hi trobo molt a gust i no penso marxar”.
I continuava: “sí noi, ja sé que el Mas no és de la meva devoció, però és el que ho està fent més bé: me’l sento com a president. Té les idees clares, els raonaments clars, no va amb enganys i va fent via ordenadament. En canvi, els meus: ara una cosa, ara una altra, sembla que anem perduts del tot”, m’anava dient.
“I de la manera que estan reaccionant a Madrid, m’he tornat independentista i tot. O sigui, que només veig un camí viable per sortir d’aquesta situació: aconseguir la independència ràpidament i posar-nos a treballar de debò. Ara, estem lligats de mans i peus, i coll i tot!”
“Em sembla bé”, li vagi contestar. “Ja saps que comparteixo aquesta idea”. I va tornar a dir-me: “no tinguis por que a tots els meus coneguts els explico el mateix: aquest president que tenim és valent i sap cap on hem d’anar. Ell ens ajudarà a sortir de la crisi”.
Davant d’aquests convenciments, no tinc res a afegir: només que quan abans sigui, millor!