Generositat!

octubre 17th, 2014

Afirmo que estem en una època de generositat.

Si, així és, encara que sembli estrany. Ho explico.

Fa temps que estem immersos en una profunda crisi de la qual ens costarà sortir. El nombre d’aturats, en els mesos “bons”, no baixen significativament, a l’inrevés, a posterior es torna al punt de partida. Els brots verds arriben, metafòricament, com les erupcions solars. És a dir, per més que n’hi hagi cada dia, ens queden ocultes, i si no és pel meteoròleg de torn que n’ha obtingut una imatge, no se’n parla.

El govern de l’estat fa aigües per tot arreu. S’entesten en repatriar uns cossos infectats per l’ebola i després són incapaços de mantenir al virus aïllat degudament. No es posen en mans d’experts, no tenen el centre ni el personal preparat, i acaben matant al gos que passava per allà. Dóna la sensació que havien de ser els “primers” en alguna cosa. Si, han guanyat, han estat mediàtics!

Continuant amb la mateixa ineptitud, el desastre –privat– dels dipòsits de gas a la costa del mediterrani, sembla fet a propòsit. Ho van aprovar uns amb unes clàusules avantatjoses que qualsevol empresa voldria gaudir quan s’arrisca en un nou projecte. I els altres, sense parpellejar, accepten carregar la factura a la gent que necessita gas –només durant els propers 30 anys–. Vergonyós, per uns i altres.

Per sort comença a sortir a la llum –primers flaixos, diria jo– d’on estava el veritable forat de la banca espanyola. És a dir, Caja Madrid, ara Bankia. Salvaguardada sota el criteri de “entitat sistèmica” i rescatada per 22 mil milions. Ara es veu, 15 milions –que ràpidament està dit– en targetes negres, B, opaques –vol dir sense demanar en què i perquè es gastaven– per part de la “casta”. Sense comentaris.

En el mateix context, estem vivim una cruïlla històrica com mai havíem pensat després de 300 anys de persecucions, imposicions i menysteniments, i en la qual tenim a tocar el somni i desig majoritari –almenys per un mínim del 80%–.

I com encaixa la generositat, em preguntareu?

Doncs si, som generosos per saber sobreviure en aquests moments, per esforçar-nos en ser innovadors i trobar recursos per afrontar les dificultats; per dedicar part del nostre temps en assimilar els desastres i posar esforços en evitar-ne de nous; per fer reunions, gigaenquestes o actes participatius per donar a conèixer la situació del nostre país, recorrent al nostre temps lliure.

Insisteixo, som generosos i ens cal continuar sent-ho! Com deia, estem davant d’una oportunitat històrica. Cal continuar actuant amb generositat, units –que vol dir, cedir alguna cosa per obtenir-ne de millors en conjunt– perquè separadament ho podem perdre tot. I recordar que tenim l’oportunitat de vèncer i de construir un nou país aprofitant la generosa possibilitat d’aprendre de les males experiències.

Ara és l’hora, President!

septiembre 19th, 2014

Darrerament estem vivint un veritable allau d’activitats i d’informacions molt diverses en relació a la consulta del 9N per saber si el poble de Catalunya desitja ser un estat independent. I com en una parada del mercat del dissabte, cal triar d’on arriba la informació, qui la diu i com, i contrastar-la prèviament per si és veraç o senzillament ficció. Hi ha uns corrents d’aire que arriben de l’altiplà central que ajuden a crear pors i que transporten missatges inventats per evitar el valor democràtic més preuat que tenim: votar.

Catalunya no ha deixat d’estar perseguida contínuament des de fa molt temps. Per uns i per altres, per governs d’esquerres i de dretes, per dictadures i per regnats absolutistes i, aquest any, commemoració del tricentenari de la pèrdua de les llibertats de Catalunya, és especialment significatiu arribar a aquest moment històric de canvi.

La societat catalana no s’ho empassa més i reacciona després de veure clarament el camí que prenen les coses i quin és el tracte “democràtic” que s’hi dóna. Sobretot pel govern central i el suport de partits encastats en fer grinyolar –per no dir-ho més gros– la democràcia.

Se’ns dubte no és un fenomen que s’hi arribi casualment, ni tan sols es pot anomenar fenomen. Potser seria millor dir-ne quotidianitat!

Aquest reguitzell de limitacions, de constrenyiments, d’incompliments amb els pactes i amb les llibertats d’un país de forma reiterada i amb traïdoria, són el que li donen –i han donat– l’argumentació principal.

Els darrers trenta anys han servit per fer una transició d’una dictadura a una societat democràticament més avançada i ara requereix un salt qualitatiu. La Constitució va ser una eina per aquest trànsit, condicionada pel govern militar sortint de la dictadura, però ara ens encotilla.

M’atreveixo a dir que ens havia estat útil, i que va servir fins no fa massa anys per tastar una democràcia novella. Però la gota que va provocar el punt d’inflexió i va fer vessar el got, va ser la sentència del TC del juny de 2010 anul·lant el nou Estatut ratificat pels catalans en referèndum, celebrat quatre anys abans. La reacció del poble català va ser immediata i es va respondre a la primera gran convocatòria d’Òmnium, per aquell 10 de juliol.

A continuació el mateix poble va possibilitar la creació de l’Assemblea Nacional de Catalunya i mantenir l’èxit de les concentracions multitudinàries de la Diada, de la via catalana, i de la “V“ d’aquest any. Han estat més mostres del desig de decidir el nostre autogovern i per això, utilitzant el valor democràtic més preuat, el vot, volem (i ho vol un mínim de 1,8 milions de ciutadans catalans) votar el dia 9 de novembre. Respectant el resultat, però sobretot, participant en la consulta.

Això vol dir que ja hem superat el punt de no retorn i que cal continuar fent les coses de forma participativa, activa i pacíficament, tal com hem anat fent en tots els actes celebrats fins ara.

Per tant, President, estem amb tu, volem ser consultats i ara és l’hora de crear un nou estat d’Europa.

Fast vs slow food: gustos i tendències

agosto 15th, 2014

Us heu preguntat mai perquè el món de la cuina té tendències tan pronunciades i alhora tan oposades?

Situem-nos en una ciutat mitjana (Vilafranca, Vilanova, ..) o gran (Barcelona, Paris, ..). En aquestes –i per qüestió de masses i volums també a les grans– hi podem trobar nombrosos establiments de restauració de les més variades cuines de diferents països, gustos i colors. També podem trobar grans superfícies on comprar molts, moltíssims productes precuinats o inclús àpats individuals llestos per emportar i menjar, però no em centraré ara en aquests establiments.

Sobretot trobem dues grans tendències de consum en els productes que ens emportem a la boca. Per una banda els menjars ràpids (fast food) i per l’altra els menjars sofisticats i elaborats amb calma, habitualment de restaurants especialitzats.

Però, perquè ambdós tipus de restauració té tant d’èxit?

En el cas dels menjars ràpids podem trobar la raó en dues direccions. La primera en el procés d’industrialització i fabricació en sèrie de la cuina i de l’establiment: quant més senzill, compacte, i especialitzada la feina dels dependents, més ràpid es pot servir al client. El producte ha de ser una cosa ràpida de preparar i d’emportar.

La segona raó és la necessitat de córrer per tot. Si, per tot!

Un exemple seria la persona que al matí surt de casa amb poc temps per anar a la feina (s’ha llevat tard, doncs), entra en una cafeteria i s’emporta un cafè i una pasta que es menjarà pel camí. Al migdia té una hora per dinar, però si pot dinar en vint minuts podrà fer altres coses –també de pressa– i al vespre passa amb una amanida preparada o similar. Tot el dia corrent, incloent les estones d’àpats.

No es estrany doncs que d’en tant en tant, aquesta persona –estressada­– vulgui fer un àpat en un restaurant on tot estigui fet amb la paciència necessària!

Per què, oi que ens agraden els plats fets amb calma? O degustar un vi o un cava amb el temps necessari i maridar-lo amb uns plats ben escollits? O trobar els diferents aromes i sabors de cada cosa?

Doncs també hi ha una tendència creixent en aquest tipus de cuina més elaborada.

La resposta al tipus d’alimentació que prenem sovint és qüestió de la consciència d’un mateix, de prendre el temps per fer bé les coses. A l’igual que la persona estressada busca de tant en tant fer un menjar amb calma, també hi ha qui busca una cosa ràpida per sortir del pas un dia concret.

Cadascú, no obstant, és lliure de fer el que vulgui. Faltaria més.

Creix, demana ajuda i apaga la tele

julio 18th, 2014

Una de les coses que et permet quan viatges, sobretot quan recorres llargues distàncies, és disposar de temps. Bé que depenent del transport tindràs unes opcions o unes altres. Si pel cas viatges en tren o en bus i és durant el dia, podràs contemplar el paisatge. Si és de nit o vas en avió, no serà el mateix. Tindràs però, altres opcions: escoltar música, llegir, escriure, pensar, reflexionar, parlar amb els companys de viatge, etc.

En aquest darrer any he tingut l’oportunitat de gaudir de moltes estones per fer justament això, llegint molt més de l’habitual.

No fa massa vaig poder llegir un llibre relacionat amb un dels temes de sempre (el coneixement d’un mateix i el seu pensament, en diria jo) però amb una paraula molt de moda actualment: “el coaching”. El llibre tractava sobre diferents aspectes de la vida personal, de la professional, de les relacions familiars, de parella, etc., provocant una reflexió sobre un mateix.

N’he extret alguns conceptes que m’encaixen en aquest “construint el present” i vull compartir-los. Alguns són tan elementals que no s’hi para massa atenció.

Creix. Amb l’objectiu de créixer internament i refermar la teva autoestima cal que facis cada dia una cosa que et faci il·lusió. Per petita que sigui, per inversemblant que et sembli. Però que t’ompli. Podria ser entrar en una pastisseria i comprar aquell pastisset de xocolata que sempre que passes veus a l’aparador i que et fa molta il·lusió, però tems per la teva dieta. Una altra podria ser fer una trucada a una amiga de la infància, que fa temps que no veus i quedar per parlar. Qualsevol cosa, detall insignificant, que t’empleni la teva vida de satisfacció.

Demana ajuda. Una altra cosa que et permetrà alliberar-te de pressions incomprensibles que tomben pel teu cap i que et martiritzen, és demanar ajuda quan et calgui. Les persones no som coneixedores de tot el que passa a l’univers i menys en la profunditat que pots necessitar en un moment donat.

Per tant, si no saps com tramitar aquella reclamació d’una multa que tu no vas patir, o pretens arreglar l’aixeta de l’aigua que vessa des de fa mig any com a mínim, o altres petites coses que et volten pel cap que mai trobes el moment per encarar-les i que inconscientment les esquives, doncs no et faci recança i demana ajuda!

Ja ho sabem que quan arribes a casa després de passar-te el dia dret al restaurant o a la oficina estàs cansat i, llavors qui es posa a arreglar l’aixeta?  A més sempre et falten les eines apropiades!  I també saps el que pateixes fent la declaració de la renda.

Pots llogar un professional o demanar ajut a un veí, a un familiar, o bé un amic et pot donar un cop de ma i segur que acabaràs amb aquesta angoixa!

Concentra’t en el que facis. Per aconseguir-ho elimina les pèrdues de temps que no t’aporten res i rendibilitza el temps. Per exemple, el televisor. Et diria directament apaga’l, o redueix-ne significativament el seu us, fins que esdevingui un plaer veure realment alguna cosa que t’aporti, t’interessi i no et distregui. Sabem que les audiències són molt altes, així que perdem moltes hores pel camí! Sovint, tampoc ens interessen els noticiaris, doncs, aporten visions negatives de la vida que ens amarguen només començar el dia. O sigui utilitza el temps per coses teves, que t’estimulin o t’interessin.

Quan tinguis més temps, racionalitza’l i presenta’t a les cites deu minuts abans, per exemple. Si has quedat per a una entrevista de feina, per exemple, et trobaràs més relaxat i tranquil si hi arribes deu o quinze minuts abans, sense contratemps. Si és per quedar amb els amics, et generaràs un respecte i també t’omplirà.

En el fons, no deixis que el temps sigui qui et domina.

Apa, a la propera, algunes recomanacions més!

Empatia i respecte

junio 18th, 2014

Avui vull tornar a explicar una història del meu amic Paco. Aquest cop l’he rebut per correu electrònic i, de fet, dues vegades, perquè a la primera es va deixar la meitat de coses per dir-me. Ja passa quan tens pressa: et deixes d’enviar l’adjunt o just quan acabes de prémer el botó d’enviar, et venen al cap altres coses que també volies haver dit. El cas del Paco és més senzill: és més un home de parlar que d’escriure i no està avesat a utilitzar l’ordinador (el va ajudar el seu nebot, Pere).

Em deia: “Hola Jordi. Fa dies que volia parlar amb tu. La gent que em coneix de debò m’ha preguntat algunes vegades si sóc jo la persona de la qual parla el 3 de vuit de tant en tant. Jo els vaig dir que si, que sóc jo, que conec a una persona que té una manera d’escoltar a la gent i d’argumentar les coses que em fa veure altres possibilitats que sovint convé saber que existeixen” –que maco quan et tiren floretes!–.

Centrava el seu text en la situació política actual a Catalunya.

“Després d’aquesta destrossa electoral a les europees he vist que realment no es pot continuar sent socialista defensant la teva terra, els teus interessos, quan hi ha un altre socialisme, dit espanyolista, que va en contra meu per afavorir a uns altres”. “Ho veig –em deia– com les antigues situacions de submissió: l’amo i l’esclau. Evidentment així no es pot seguir! Convé la separació del partit i que la part socialista catalana s’uneixi i reforci la posició del President Mas per aconseguir la independència catalana”. A més, ara amb això de canviar de rei, m’agradaria saber què en penses de tenir a una família per sobre del bé i del mal, subvencionada amb els nostres esforços , amb la pròpia preservació i herència com a fita. No hi ha dret”, em deia.

Paco –li responia ràpidament mentre li comentava veure’ns més endavant– desitjo que et serveixi per anar pensant mentre no ens puguem veure en persona.

Com bé saps, porto unes setmanes viatjant per diferents països i cultures de l’orient. Al Japó, concretament, tenen una visió de fer les coses molt diferent. Si ja sé que em diràs que amb uns pocs dies no es pot conèixer un país o una cultura, però, puc dir-te que hi ha coses que sorprenen al primer moment. Una d’elles és el respecte per la comunitat. Majoritàriament els individus de la societat catalana, de la castellana, de l’europea en general i, de fet, possiblement de la mundial –ho desconec i no m’atreveixo a confirmar– basen les seves decisions en la seva pròpia satisfacció i plaer. Vaja, són individualistes. Això contrasta amb la cultura japonesa doncs tenen com a premissa respectar, protegir, conservar i mimar el que és comunitari per sobre del que és individual. L’individu forma part del col·lectiu, per tant, per definició, respecta i protegeix la part de comunitat. Tenen una visió positiva de les coses. I no és que siguin bonifacis, el seu respecte i afany per la millora de la vida els fa ser així. No poden oblidar-se d’altres problemes que també pateixen, però els fa extremadament sensibles a la comunitat. D’entrada l’empatia és la base sobre la qual construeixen la seva vida.

Paco, entendràs que hagi fet un resum del teu correu i hagi interpretat una part del que volies dir. Quedem per una trobada formal. Rep una abraçada.

La vida continua

mayo 16th, 2014

Els dies passen i malgrat la recerca insistent de la humanitat en aturar el procés d’envelliment, ens fem grans i això no hi ha qui ho aturi. Així està establert i millor que continuï sent així. Cada dia trobem mostres d’aquest fets. Si partim de l’edat juvenil, quan comences assortir amb els amics, amb les amigues, amb una amiga, les festes, quan demanes als pares per arribar una mica més tard, quan trobes la primera feina (això potser ha canviat una mica ara), quan entres en l’època de casaments perquè els teus amics i amigues es casen (o s’ajunten) i ho celebrem plegats, quan arriben les primeres nits sense dormir perquè han arribat a casa els primers plors fruit dels dos i sense saber com reaccionar, quan arriba el segon i aquí ja comences a saber perquè ploren, o quan arriba el tercer i aquí ja no el sents plorar, i quan veus que aquells que consolaves entre els teus braços creixen i marxen del nius.

Bé, unes quantes formes d’adonar-se’n que la vida passa i que no s’atura.

Una altra és veure-ho des del punt de vista dels que t’han portat al món. Recordo que quan era petit, anàvem a casa dels avis (en el meu cas no vivia amb ells, cosa molt normal en aquella època i que sembla que torna) i veies als avis com a persones grans. Tot just devien tenir seixanta anys o potser alguns més depenent dels avis. Els veies sempre vestits de negre, amb faixes, mocadors del coll, espardenyes d’estar per casa … Em venen molts records. L’etapa que els avis es fan grans i un dia l’un i un altre dia l’altre, decideixen deixar-nos i te n’adones que ja no ets el nen petit, que has crescut i madurat una mica. Bé, penses, no n’hi ha per tant, són els avis que ens han deixat perquè eren grans.

Però de mica en mica van passant els dies i els anys i arriba a un punt que ja no són els avis sinó que són els pares i tiets, els veïns de la mateixa edat que els pares, o els seus millors amics, els que van marxant.

“Llei de vida” diuen. Cert. Tan de bo sempre fos així: que ens deixessin primer els més grans. No hi ha dret i és una terrible situació quan es trunca la vida en un infant, un jove o un adult sense haver viscut un cicle complert, per dir-ho d’una forma simple i planera.

Fa uns dies era la mare qui anava a fer companyia al pare. Em venen molts records al cap i sobretot després de veure amics seus, de la infància o joventut, amb els que havíem compartit molts moments, com s’han fet també grans. Ens hem fet grans. I ara, som nosaltres la baula al capdamunt  de la cadena.

Amb poques hores de diferència arribava al món un nou infant de la neboda gran de la família, com si vingués a emplenar l’espai desocupat.

És així, la vida passa, el temps passa i la vida continua.