jordi parellada

La dita popular diu que totes les masses piquen.

I és ben cert!

Ahir al matí, mentre conduia quan anava a treballar, escoltava la ràdio. M’agrada escoltar els flaixos del dia i el més normal és que ho faci escoltant al Xavier Bosch de RAC1 (ho fa molt bé).

I el que comentava en Xavier era l’estudi recent que ha fet la Generalitat a les adolescents de 3r i 4t d’ESO de les comarques de Girona sobre l’alimentació. I abocava uns resultats realment preocupants: un 12% de les enquestades no volen engreixar-se i utilitzen, com a mesura correctora, el vòmit o laxants.

Valga’m Deu!

L’estudi sembla que parla també del consum de tabac, alcohol, marihuana i sexe sense responsabilitat.

Però aquestes darreres coses les considero vicis que es poden tractar. En canvi el que necessita qualsevol persona per viure és l’alimentació. I aixó és el que més contrasta.

En uns quants països del món, la fam continua sent la primera causa de mort. La desnutrició, l’escasetat de productes alimentaris o la poca quantitat d’aquests, fa que milers de persones d’una forquilla d’edats molt més àmplia, però que també inclou l’edat de les adolescents del cas, morin havent patit molt o subsisteixin en condicions deplorables.

La generació anterior a la meva, és a dir, els pares o els sogres van créixer durant la guerra del 36. Sempre recordo que deien que per sopar un troç de pa i una arengada, i segons com, compartida!

Realment van créixer amb molt poc. Després, les generacions posteriors, hem vist com avàvem disposant d’una més gran facilitat d’accés a l’alimentació, variada i abundant.

Els nostres fills han vingut al món no amb un pa sota el braç, sinó amb un pa, un tall de carn, un postre, una beguda refrescant i etc, etc.

A casa, sovint els recordem les històries dels avis, o bé la del Mossèn Sisco que fa uns anys que està destacat al Camerun i que tenen el justet per menjar i, encara, si els sobre res, s’ho reparteixen o guarden per l’endemà.

Utilitzem, sempre que es pot, la cuina de reciclatg: si queda verdura, l’endemà fregideta passa molt bé!

Doncs tornant al cas, quins extrems!

Haver de provocar-se el vòmit per no engreixar-se; o empassar-se un laxant per eliminar-ho ràpidament tot (a més, quin mal tràngol, oi?) .

I la meva recomanació: si alguna d’aquestes noies realment (que en tinc dubtes) els sobra una mica de pes, que se’l guardin pel futur incert o senzillament que el trasnformin en múscul fent una mica d’exercici, com per exemple caminant cada dia.

Estic teclejant a l’ordinador i m’acabo de fixar amb la data: 23 d’abril.

Caram! si ja és Sant Jordi!

Doncs això, felicitats a totes les Jordines i Jordis del món.

I que ho poguem fer durant molts anys!

Per cert, recordeu-vos de comprar la rosa!

Acabo de veure el resultat del futbol. I veig que al Barça n’hi han fotut dos.

Tan sols han passat uns dies de l’eufòria desmesurada, del gol del Messi, de la golejada al Getafe (ja em direu, fa poc era de segona). I vet’ho aquí, el Villareal ens en fa dos i ara, a patir, perseguits d’aprop.

M’agrada l’esport però mai m’he sentit “arrossegat” pels fanatismes del futbol. Les grans concentracions de gent no m’atrauen gens. I les dependències que genera (bones i dolentes). Però aquests colors, sí, me’ls sento meus.

Però noi, es que no ajuden gens!

Crec que el millor és veure-ho de lluny, sense implicar-se. I que s’ho facin, que a nosaltres no ens resoldran res aquesta colla!

Ahir va aparèixer al món una nova notícia colpidora: un estudiant d’una universitat americana ha matat a 32 persones, estudiants i companys d’ell mateix.

Malauradament aquestes noticies o de similars n’hi ha cada dia. Un dia es tracta d’un home-suicida; l’endemà d’un cotxe-bomba; l’altre d’un paquet-bomba, etc, etc.

El problema és que arriben amb tanta freqüència que passen a ser noticies “qüotidianes”. I realment aquí està el perill: ens hi anem acostumant sense voler. I deixen de ser novetat. És clar que mai voldríem que existís aquesta novetat, oi?

Però ens colpeix molt, malgrat sigui lluny.

He sentit diferents comentaris que feien a la ràdio mentre conduia i no hi estava del tot d’acord. Es parlava que l’error és la legislació americana i la facilitat amb la qual es poden comprar armes. I si, és cert. Però és com moltes coses “dolentes” d’aquesta vida: algú en té molt d’interès.

Així doncs, perquè se’n fabriquen?

Crec que, com les drogues, hi ha algú al darrera molt interessat en que existeixin i es comercialitzin.

Estic d’acord que és molt fàcil aconseguir aquestes armes en aquests països, però sinó per diners també s’aconseguiria, allà mateix o en un altre s”supermercat” mundial.

Sinó que ho preguntin a aquells desgraciats que van vendre la dinamita a uns magrebins per uns quants calers. No sabien que posteriorment la utilitzarien per fer saltar pels aires uns trens a Madrid. Però clar, els calers són els calers, i si els peta als dits, ja s’espavilaran. Què devien pensar que en farien els “compradors” quan la van “vendre”?

Doncs ja n’hi ha prou!

Les armes no serveixen per res més que per matar!

Que facin plegar les empreses que fabriquen armes i que es destinin els esforços a treballar amb les persones que pateixen aquests transtorns psicològics que un dia repassen els apunts del dia amb els companys de classe i l’endemà se’ls emporten del mig sense permís.

La meva filla Roser fa judo des del setembre de 2002. I el Pau i l’Anna també, encara que van començar més tard.

I ho fa força bé. Sembla que te estil (segons l’entrenador del club). L’any passat, sense anar més lluny, va quedar 3a al campionat d’Espanya infantil. I això, per un club modest com el Budo Casal, és molt. I per ella una gran satisfacció, clar.

Doncs bé, feia unes quantes setmanes que la cosa no rutllava. La seva motivació pel judo havia canviat com quan es fa fosc al capvespre. I després d’uns quants intents per part de tots, ha arribat el campionat provincial. I n’hem sortit molt satisfets. Ha fet la segona posició tot i guanyant a la Paula que ha quedat primera. Però, ves per on, els punts l’han deixat en segona posició.

Ara veurem què tal ho resolt la setmana propera al campionat de Catalunya. Si fa primera podrem repetir, com a mínim en participació, al campionat d’Espanya.

I a casa i al club, ens fa molta il·lusió.

Esperem que el sol que despunta sigui per tenir un dia clar i llarg.

Aviat farà els quatre mesos que el pare ens va deixar. Va ser una malaltia llarga amb un final intens. I és que sempre penso que la vitalitat d’aquest home no s’esgotava i sempre m’havia semblat que ens faltaven moltes hores de conversa i de compartir. Cap al final amb una mirada o una abraçada ens enteniem.

I és que cada vegada que passo per la ronda de dalt, cap a la sortida 5, Vall d’Hebron, no deixo d’emocionar-me. Primer les visites periòdiques, després els tractaments ambulatoris, després el primer ingrés llarg i després els darrers dies de vida.

Tot i així vaig viure molt aprop d’ell tots els seus darrers dies.

I que me’n queden de coses per explicar-li!