jordi parellada

La meva filla Roser fa judo des del setembre de 2002. I el Pau i l’Anna també, encara que van començar més tard.

I ho fa força bé. Sembla que te estil (segons l’entrenador del club). L’any passat, sense anar més lluny, va quedar 3a al campionat d’Espanya infantil. I això, per un club modest com el Budo Casal, és molt. I per ella una gran satisfacció, clar.

Doncs bé, feia unes quantes setmanes que la cosa no rutllava. La seva motivació pel judo havia canviat com quan es fa fosc al capvespre. I després d’uns quants intents per part de tots, ha arribat el campionat provincial. I n’hem sortit molt satisfets. Ha fet la segona posició tot i guanyant a la Paula que ha quedat primera. Però, ves per on, els punts l’han deixat en segona posició.

Ara veurem què tal ho resolt la setmana propera al campionat de Catalunya. Si fa primera podrem repetir, com a mínim en participació, al campionat d’Espanya.

I a casa i al club, ens fa molta il·lusió.

Esperem que el sol que despunta sigui per tenir un dia clar i llarg.

Aviat farà els quatre mesos que el pare ens va deixar. Va ser una malaltia llarga amb un final intens. I és que sempre penso que la vitalitat d’aquest home no s’esgotava i sempre m’havia semblat que ens faltaven moltes hores de conversa i de compartir. Cap al final amb una mirada o una abraçada ens enteniem.

I és que cada vegada que passo per la ronda de dalt, cap a la sortida 5, Vall d’Hebron, no deixo d’emocionar-me. Primer les visites periòdiques, després els tractaments ambulatoris, després el primer ingrés llarg i després els darrers dies de vida.

Tot i així vaig viure molt aprop d’ell tots els seus darrers dies.

I que me’n queden de coses per explicar-li!