17. Abril 2007 por Jordi.

Ahir va aparèixer al món una nova notícia colpidora: un estudiant d’una universitat americana ha matat a 32 persones, estudiants i companys d’ell mateix.

Malauradament aquestes noticies o de similars n’hi ha cada dia. Un dia es tracta d’un home-suicida; l’endemà d’un cotxe-bomba; l’altre d’un paquet-bomba, etc, etc.

El problema és que arriben amb tanta freqüència que passen a ser noticies “qüotidianes”. I realment aquí està el perill: ens hi anem acostumant sense voler. I deixen de ser novetat. És clar que mai voldríem que existís aquesta novetat, oi?

Però ens colpeix molt, malgrat sigui lluny.

He sentit diferents comentaris que feien a la ràdio mentre conduia i no hi estava del tot d’acord. Es parlava que l’error és la legislació americana i la facilitat amb la qual es poden comprar armes. I si, és cert. Però és com moltes coses “dolentes” d’aquesta vida: algú en té molt d’interès.

Així doncs, perquè se’n fabriquen?

Crec que, com les drogues, hi ha algú al darrera molt interessat en que existeixin i es comercialitzin.

Estic d’acord que és molt fàcil aconseguir aquestes armes en aquests països, però sinó per diners també s’aconseguiria, allà mateix o en un altre s”supermercat” mundial.

Sinó que ho preguntin a aquells desgraciats que van vendre la dinamita a uns magrebins per uns quants calers. No sabien que posteriorment la utilitzarien per fer saltar pels aires uns trens a Madrid. Però clar, els calers són els calers, i si els peta als dits, ja s’espavilaran. Què devien pensar que en farien els “compradors” quan la van “vendre”?

Doncs ja n’hi ha prou!

Les armes no serveixen per res més que per matar!

Que facin plegar les empreses que fabriquen armes i que es destinin els esforços a treballar amb les persones que pateixen aquests transtorns psicològics que un dia repassen els apunts del dia amb els companys de classe i l’endemà se’ls emporten del mig sense permís.

Publicado en General | Imprimir | Ningún comentario »

15. Abril 2007 por Jordi.

La meva filla Roser fa judo des del setembre de 2002. I el Pau i l’Anna també, encara que van començar més tard.

I ho fa força bé. Sembla que te estil (segons l’entrenador del club). L’any passat, sense anar més lluny, va quedar 3a al campionat d’Espanya infantil. I això, per un club modest com el Budo Casal, és molt. I per ella una gran satisfacció, clar.

Doncs bé, feia unes quantes setmanes que la cosa no rutllava. La seva motivació pel judo havia canviat com quan es fa fosc al capvespre. I després d’uns quants intents per part de tots, ha arribat el campionat provincial. I n’hem sortit molt satisfets. Ha fet la segona posició tot i guanyant a la Paula que ha quedat primera. Però, ves per on, els punts l’han deixat en segona posició.

Ara veurem què tal ho resolt la setmana propera al campionat de Catalunya. Si fa primera podrem repetir, com a mínim en participació, al campionat d’Espanya.

I a casa i al club, ens fa molta il·lusió.

Esperem que el sol que despunta sigui per tenir un dia clar i llarg.

Publicado en Esport | Imprimir | Ningún comentario »

15. Abril 2007 por Jordi.

Aviat farà els quatre mesos que el pare ens va deixar. Va ser una malaltia llarga amb un final intens. I és que sempre penso que la vitalitat d’aquest home no s’esgotava i sempre m’havia semblat que ens faltaven moltes hores de conversa i de compartir. Cap al final amb una mirada o una abraçada ens enteniem.

I és que cada vegada que passo per la ronda de dalt, cap a la sortida 5, Vall d’Hebron, no deixo d’emocionar-me. Primer les visites periòdiques, després els tractaments ambulatoris, després el primer ingrés llarg i després els darrers dies de vida.

Tot i així vaig viure molt aprop d’ell tots els seus darrers dies.

I que me’n queden de coses per explicar-li!

Publicado en Família | Imprimir | Ningún comentario »