jordi parellada

Penso que el dret a votar no l’hem de perdre mai, i per això sempre l’he exercit.

Puc entendre que alguna persona treballi aquell dia, estigui de viatge, hagi fet tard o tingui el cotxe avariat i no hagi trobat alternativa per desplaçar-se. Però no entenc els que conscientment no van a votar.

El sistema democràtic segurament té alguns punts dèbils i caldria millorar-los (per exemple que el guanyador de la llista més votada nopugui governar!), però si no actuem amb consciència i no defensem aquests drets, tot tendeix a anar-se’n a pastar fang.

Potser ho estic veient des de la vessant del candidat polític que ha posat un esforç per transmetre un programa a la població amb intenció i possibilitats de governar, però crec que si no t’agrada, més val dipositar un vot en blanc que no deixar d’anar a votar.

I malgrat que els resultats poden ser més o menys millors que els de l’anterior convocatòria (si home, uns guanyen regidors, els altres vots, els altres perden poc, …), si no exercim el vot TOTS hi sortim perdent!

Aquest matí sentia RAC1 i parlaven de les declaracions que ahir va fer el Montilla en un míting de suport als socialistes. I allà hi deia que els
convergents els tractàvem amb insults i mentides.

Això m’ha emprenyat. Mireu, en aquests dies de campanya m’he sentit dir moltes coses, coses agradables i coses totalment falses. I no m’agrada
aplicar aquell tòpic que diu que “és bo que se’n parli, encara que sigui malament”. Sincerament no, no m’agrada!

Diumenge passat en un míting a l’Arboçar, l’actual regidor socialista d’aquest tranquil poble acusava a convergència de no haver aportat prou
propostes al municipi. Quins nassos!

Un municipi governat des de fa setze anys pel mateix alcalde i majoria socialista, amb un tracte sectari envers a les persones i pràcticament
quatre programes calcats d’una legislatura a l’altra, com és possible que se’ns demani responsabilitats?

Quan, l’únic regidor convergent, l’Andreu, s’ha implicat al màxim, portant tres regidories tot sol, donant suport a l’equip de govern i respectant la
“voluntat “de la majoria socialista. Aquest home no te vergonya!

Estic convençut que tampoc té memòria!
En una altra jugada de les seves, per desprestigiar al contrari, ens titlla de mentiders al comentar-li que se’ns va denegar poder disposar d’una pàgina
a la revista municipal. I ens demana un escrit on això consti. En ple míting polític li demano que no intenti confondre a la gent, que la seva paraula i
la nostra té el mateix valor, i el que estem dient és cert.

Doncs bé remenant les actes dels plens municipals, ja he trobat “el paper” en el qual es reflecteix la petició i la resposta de l’alcalde dient que
“considera que la revista de l’Ajuntament no és una revista de partits sinó un butlletí informatiu de l’activitat municipal”. Només li caldria afegir
que no és l’ajuntament qui l’emplena sinó gent de la seva. Però ara ja tenim el document, i se l’haurà d’empassar.

Quan sentia al Montilla, li puc transmetre que, senyors socialistes, a Avinyonet del Penedès s’han fet coses molt mal fetes i s’intenten encobrir o
tergiversar per tal que els veïns i veïnes no ho sàpiguen. Ara veuen perillar l’alcaldia i aquest nerviosisme els fa utilitzar un joc
brut al qual no entrarem.

Tingueu present que cadascú recull el que sembra!

Ahir al vespre arribo a casa després d’un cap de setmana plè d’activitats polítiques i comunions i em trobo el gat de casa fet una piltrafa.

Al primer cop d’ull penso que, com que és un mascle i d’altres vegades ja ho ha fet, torna després de quatre o cinc dies d’estar desaparegut i que només ha estat el resultat d’una bogeria de manteniment de l’espècie, que segurament s’ha hagut de barallar amb algun altre mascle, etc.

Però no,  aquest cop no. Porta una crosta enorme sobre l’ull i no hi veu; el cap sembla inflat; està sec i li penja la baba.

Li faig tot el que puc per tractar-lo bé i poder passar la nit, i aquest matí l’he portat al veterinari d’urgència.

El primer diagnòstic del veterinari indica que, o bé l’ha enganxat un cotxe, o bé que algun insensible l’ha maltractat amb ganes.

I a la tarda, després de fer-li radiografies, anestèsia, cures, etc, el veterinari em diu que té l’ull rebentat, que ha trobat tres perdigonades dins del crani de l’animal i que segurament l’han maltractat.

M’ha deixat estorat!

L’animal ha mort una estona després.

Però no entenc que hi hagi algú amb aquesta dèria: la de maltractar animals.

Suposo que a tothom en algun moment l’ha molestat el gat o el gos del veí, sobretot en un entorn rural com el meu. Però s’acaba, fent-lo fora amb una galleda d’aigua, amb una espardenya que vola o una persecució sense opcions.

No em considero un defensor afèrrim dels animals: els animals són animals! però si que el tractes amb un respecte i li intentes donar una estimació, la pròpia cap a un animal de companyia.

I m’ha sabut molt greu que “el llamp” ens deixés, però sobretot d’aquesta manera.

De gats per casa n’han passat quatre o cinc i tots solen acabar sotar les rodes d’un cotxe. Aquest cop penso que hi ha hagut un animal més gros que l’ha fet patir.

Ho sento però no hi passo!

Avui he llegit l’article del Salvador Sostres (com deuen fer molts dels lectors de l’avui) i hi estic completament d’acord.

A veure, en Salvador Sostres hi ha dies que, com tots, està més encertat, i dies que et deixa estorat pel vocabulari que utilitza.

I parla del resultat electoral a França. Considero que sigui qui sigui el que mani, d’esquerres o de dretes, hi ha d’haver un respecte per les persones i el seu orgull de pertinença. I tal com diu, un president que dóna la benvinguda a qualsevol immigrant que arribi a França a fer-la més gran amb bona conducta i treball, però que serà implacable amb els qui vulguin desnaturalitzar-la, devaluar-la o destruir-la.

Dieu-me nacionalista, de dretes o el que vulgueu, però em sento orgullós d’aquesta terra que m’ha vist créixer i que em permet desenvolupar-me amb llibertat.

I m’emprenya que ens vulguin inculcar a ser diferents, a actuar d’una forma que no és la nostra quan ens “visita” algú d’un altre lloc. I quan aquests que ens volen sotmetre es fan dir lliberals, catalanistes i no se quina colla de rucades més.

I sóc el primer en col·laborar i en donar un cop de mà a qui ho necessita, però sense deixar-se portar per aquest fanatisme anticatalà.

Felicitats doncs Salvador per l’article.

Avui a la feina he llegit un article relacionat amb l’emmagatzematge de la informació (em dedico a aquests temes de tecnologia, sabeu) i ha estat curiós veure la nova unitat de capacitat que fins ara, encara no havia vist.

I m’ha fet gràcia explicar-ho a tots els que com jo, desconeixiem aquesta nomenclatura.

Malgrat la ja coneguda fractura digital, molta gent ja sap que un bit és la unitat mínima d’informació que es pot guardar en un ordinador i que pot tenir dos valors diferents, 0 i 1.

La primera agregació que treballa en els ordinadors i que te significat són els Bytes, o sigui, 8 bits.

I aquí ja comencen les unitats de mesura més o menys comuns:

• 1 Kilobyte són 1024 Bytes
• 1 Megabyte són 1024 Kilobytes
• 1 Gigabyte són 1024 Megabytes
• 1Terabyte són 1024 Gigabytes
• 1 Petabyte són 1024 Terabytes
• 1 Exabyte són 1024 Petabytes

I sincerament, a partir d’aquí els números són molt “grossos”, però per deformació professional coneixia el que eren els Exabytes.

I el que avui he descobert és la unitat  que representa 1024 vegades l’exabyte, i s’anomena Zettabyte.

Doncs ja tenim una altra sigla per recordar!