Avui fa un mes que el meu cunyat Ramon va patir un accident. I quan ens ho explicava no ens ho voliem creure. Acabava de sortir d’una reunió d’un carrer cèntric a Barcelona i caminava ràpid cap a l’aparcament per agafar el cotxe i anar cap a un altre lloc on l’estaven esperant.

De sobte es para i recorda que el cotxe l’ha deixat a un altre indret, i gira de cop canviant de direcció. I va ser amb tanta mala fortuna que va fregar la ratlla del carril bici que separa els vianants de les bicicletes en aquella zona peatonal.

I el que ja deveu haver intuït, una bicicleta que, això si, anava correctament pel seu carril bici, va embestir-lo com els toros als “[1] encierros“ de Pamplona. Estès a terra, semi conscient, s’intenta aixecar i no pot. Un amable recepcionista d’un hotel proper avisa l’ambulància i en dos minuts l’estan recollint.

A l’hospital li diagnostiquen fisura de pelvis!  i un mes immòbil i entre dos i tres mesos de recuperació per poder tornar a caminar i treballar. Ah! també sent comentaris de: “mira un altre accident de bicicleta, ja en portem .. ” i “.. i aquest cop no ha estat cap àvia ..”

I es clar, els primers dies a hospital i ara ja comptant les hores i els minuts, restant immòbil al llit de casa seva! Transformant-se la seva vida en un instant, malaït instant, malaït gir sobtat, perquè clar, no pot aixecar-se, ni bellugar el cos, ni que sigui per orinar!

Estic d’acord amb els carrils bici, però també estic d’acord amb les zones peatonals, i fins i tot amb els cotxes!

Però em sorgeixen algunes preguntes òbvies:

1. Tenim consciència d’utilitzar el carril bici?
2. I de respectar i ser respectats des de dalt o des de baix d’una bicicleta?
3. Una senzilla ratlla és suficient per garantir la seguretat de tots en les zones peatonals?
4. O és que ens manca cultura de bici?