jordi parellada

Cap a finals d’agost, durant el setembre i bona part de l’octubre, al Penedès és temps de verema.

Grans propietaris, petits cellers, cooperatives o pagesos que es fan el seu propi vi. Tots han de passar-hi.

I com que ho he viscut i ho visc d’aprop, sé el que és.

I des de la vessant del pagès que porta terres o en te de pròpies, hi ha una tasca molt desagraïda que és la contractació de les persones per collir.

Fa molts anys els pagesos anaven a un poble de la Manxa, d’Alacant, de Sòria, a Extremadura, a Andalusia o qualsevol altre a buscar famílies complertes per venir a fer aquesta feina. I cada any venien els mateixos. Més cap aquí, es buscava jovent i estudiants que els anés bé guanyar uns calerons en pocs dies de feina. Però, avui en dia, ni uns ni altres volen treballar en una feina d’esforç físic i que no aporta massa diners.

Des dels estaments governamentals s’ha obligat al pagès a buscar personal oferint-los un preu de mercat preestablert, unes condicions de menjar i dormir, un màxim d’hores, etc. S’ha regulat i em sembla bé.

Però s’ha arribat a uns extrems que és difícil trobar veremadors que vulguin o que cumpleixin la regulació. Sense anar més lluny, a més d’un pagès li ha passat que tenint una colla de persones andaluses, al tercer dia de treball els han demanat comptes i han plegat perquè ja han complert amb les “peonades” i no els cal treballar més. O bé que has contractat quatre magrebins a l’oficina de contractació i l’endemà només se te’n presenta un que no sap (o no vol saber) res dels altres.

I de tota la vida que el pagès portava als pares, avis, germans, fills i familiars a veremar, encara que fós només el cap de setmana. Tots ajudant a tirar endavant a la família. En definitiva, a la família de pagès, sovint els avis, els pares i els fills comparteixen sostre i recursos i collir una vinya a temps pot significar disposar o no dels ingressos i esforços de tot un any.

I ara ens trobem amb persecucions d’inspectors, policia nacional, guàrdia civil, helicòpters …. , com si es tractessin de màfies que cal aturar.

I jo em pregunto, fan alguna cosa per col·laborar amb el pobre pagès que sovint te les de perdre?

Estem d’acord que els treballadors han d’estar degudament contractats, però segurament no seria cap disbarat permetre treballar als de la mateixa unitat familiar, que per això presenten una única declaració de la renda, no?

I que dediquin els esforços a perseguir als xoriços i delinqüents que volten tranquil·lament pel carrer.

Voleu dir que no ens volen tornar com ells, metropolitans, i els fan nosa les vinyes, i clar, també els pagesos?

Senyors, necessitem defensar la Vegueria del Penedès i aconseguir els canvis en els estaments governamentals per mantenir criteris adequats.

Habitualment escolto la ràdio i des de fa força temps, RAC1. En Xavier Bosch tenia un comentari molt proper a les coses del dia a dia, molt semblants al meu pensament. Per tant era molt agradable escoltar-lo.

Aquest estiu vaig tornar de vacances a finals de juliol. Durant l’agost feia el programa “el món a Rac1″ la Núria Riquelme. Pensava que estava de vacances. Aquest setembre sento al Jordi Basté i…, no ho sé, no m’encaixa! Potser al futbol si … però no “al món de Rac1″!

Avui m’he decidit a buscar què passava amb el Xavier. I gràcies a internet he trobat aquesta carta de comiat http://www.laradioalacarta.com/programa_301_El%20m%C3%B3n%20a%20RAC1.html, Perquè ha plegat!!!

Quina pèrdua!

Estic molt d’acord amb tu quan dius que les decisions personals s’han de respectar. Hi ha moments de la vida que cal prioritzar i tot el que t’envolta no és “només treballar”.

Admiro la teva valentia per prendre aquesta decisió i espero que el teu nou futur et vagi molt bé (n’estic convençut).

Fins sempre Xavier!

Inici de temporada de judo i …, lesió !!!

El dimecres de la setmana passada, dia 5 va començar la temporada de Judo del Budo Casal. I aquest any he decidit tornar a l’activitat esportiva. A la feina cada vegada em passo més temps assegut a la cadira del despatx, fent gestions per correu electrònic o telèfon. Així doncs, cal fer una mica d’activitat desestressant i alhora que et faciliti mobilitat, flexibilitat, fons, etc. En resum bona salut.

I tot això molt bé. Dos dies anant a córrer i a continuació una bona suada. El tercer dia m’ho salto per l’activitat política de l’Onze de setembre (traslladada al dia 10). I al quart dia, cap al final de l’entrenament, un gir mal donat sobre el peu esquerra fa que se m’enganxi al tatami i el meu propi pes provoqui un doblegament de tots els dies sobre el mateix peu. Resultat: esquinç de lligaments. I no d’un de sol, no. Tots els que hi ha entre els mateixos dits i el turmell: sobre el pont, a l’interior, a l’exterior.

I tinc un peu de color blaugrana. És a dir, per una zona es veu morat i per l’altre blavós.

Avui he estat a urgències i els he ensenyat el meu peu/bota (inflat). I au!, uns quants dies de repòs a casa sense moure’l massa.

Que hi farem!

Fa uns dies vaig haver de barallar-me amb alguns membres del consistori (si, teòricament col·legues meus al participar amb l’equip de govern) per aconseguir que un grup d’arqueòlegs, alguns de l’equip d’investigació de la Universitat de Barcelona i d’altres alumnes en pràctiques de diferents universitats de l’estat o inclús de l’estranger, poguessin estar els onze dies al nostre municipi investigant el passat, amb unes mínimes condicions.

I m’he quedat amb les ganes. Em vaig assabentar tard i després ja no hi va haver temps material per res més.  A veure si per l’any proper es pot fer alguna cosa més.

Però no volia explicar les meves batalletes polítiques, sinó els problemes (perquè ha de ser una malaltia o similar) que tenen certes persones que prenen decisions, en ser mal pensades, incultes i insensibles.

I és que el regidor de cultura encara se n’ha d’assabentar que algú a vingut a fer una recerca arqueològica. L’alcalde creu que “només venen a prendre el sol”, i la menystinença és força generalitzada en les files d’aquesta llista política.

I tornant a la insensibilitat, em treu de polleguera que, tret del meu company de partit, ningú més del consistori en senti un cap mena d’interès, encara que sigui curiositat.

Una tarda, cap al tard, vaig visitar-los. Ja havien finalitzat la recerca del dia i estaven documentant el que havien trobat: una peça de ceràmica amb el relleu d’una cara, en molt bon estat de conservació, i una espècie d’agulla imperdible utilitzat per aguantar les vestidures de l’època. I en tenien una tercera, metàl·lica, que encara estava dins la sitja pendent d’extreure.

Estaven hospedats a Can Batlle, gràcies a la bona predisposició i, aquí si, sensibilitat del Josep Romeu que per segon any els acull al costat de casa seva i els intenta facilitar la feina.

Després ens en vam anar a visitar l’excavació i vaig al·lucinar  en veure la tasca que feien, les condicions de treball, les capacitats dels arqueòlegs de poder transmetre les sensacions i les vivències dels nostres avantpassat, de la manera que et feien sentir la història, etc, i en fi, de la importància i rellevància del jaciment (unes 450 sitges i restes d’una edificació datades d’entre el segle VII aC al segle III aC).

Em vaig sentir amb l’anomenada vergonya aliena!

La zona en qüestio és:

Mostra un mapa més gran