jordi parellada

Avui hem de fer un parèntesi: la commoció després del greu accident d’aviació a Madrid mereix el respecte.

Els que de tant en tant ens cal prendre un avió per qüestions de feina o que esperem que ens arribi el nostre fill d’unes vacances d’un punt no assequible a un “cop de cotxe”, o els que no tenen més remei (àgil) com els pobres ciutadans de les Illes Canàries o Balears (o d’altres illes) si volen travessar el mar que els separa i que és el cas de l’accident, …, ens posem a la pell dels familiars i dels moments que deuen estar patint.

No és més important que cap altre accident d’aviació d’arreu del món, o no hi ha cap diferència amb els tràgics accidents succeïts a les nostres carreteres, o dels atemptats soferts per soldats en països hostils, però la proximitat ens fa ser més sensibles.

Per tant, dol.

Ja hi tornem a ser!

Si això és defensar els interessos de Catalunya, que m’ho expliquin!

Dubto que hi hagi cap simpatitzant d’Iniciativa que se senti Català, que avui estigui satisfet dels actes dels seus representants.

A què li ve ara, a IC, desmarcar-se i pactar un punt    i m p a c t a b l e?

Que no n’hi ha prou amb l’incompliment del president del PSOE d’acceptar i aplicar l’Estatut de Catalunya?

Que no n’hi ha prou d’aprovar l’Estatut pel Parlament de Catalunya (només 15 vots del PP en contra) i ratificat per la majoria de catalans en referèndum?

Es que fem comèdia!

Em recorda les representacions de pantomima i ombres xineses.

Si home, aquelles que sense dir res, perquè els diàlegs són muts o no poden ser escoltats pel públic, reflecteixen la llum projectada en forma d’ombra a sobre d’una pantalla, làmina o llençol, que no veus qui hi ha al darrera, ni qui fa anar les figures que hi surten o si l’ombra de la caputxeta projectada porta un llop a sota …

Això, per tant, no és més que un redireccionament estratègic de mirades: fins ara l’evident disconformitat entre els socialistes catalans i els espanyols estava massa en focus de tothom. Cal desviar l’atenció.

Els republicans ja han sortit massa vegades de mare, recordeu, per exemple, que inclús en la campanya pel mateix referèndum de l’estatut van anar canviant de posicionament: ara si, ara no. I al final van demanar als votants que proposessin el NO, a l’igual que ho feia el PP.

Qui queda que faci costat al tripartit? Els d’IC. Doncs vinga que s’empassin el “marró”.

Si ja és una estafa que l’Estatut se li donin tantes voltes!
En Solbes i companyia van allargant el finançament, i ara en Saura, els dóna més marge: 3 mesos més i ja parlarem si pels pressupostos de 2009 ho contemplaran …

Que no se n’adona que s’ha baixat els pantalons!

Mentrestant, els catalans i Catalunya sotmesos al progrés del PSOE i del tripartit.

Senyor Herrera, Senyor Saura, plegueu!

Ah! I no embruteu més el nom de Vilanova i la Geltrú, que ja n’hi ha prou que hagi d’aguantar les vacances de la vicepresidenta …

Quan anava cap a la feina sentia RAC1 i parlaven de la multa que volen imposar a la central nuclear d’Ascó.
Discutien si el CSN (Consell de Seguretat Nuclear) s’havia passat amb els 22,5 milions d’euros de multa. Si eren prou o si eren massa …

Un membre de la AMAC (Associació de Municipis en l’Àrea de Centrals Nuclears) comentava que no era ni poc ni massa, i que el que calia era corregir els errors que s’havien comès.

Sempre he pensat que si per desgràcia hi ha una fuita radioactiva, un núvol tòxic, una explosió, o qualsevol contratemps a la central nuclear, els darrers a assabentar-se’n serà la població. I llavors ja no hi haurà res a fer. Serem com els ratolins de laboratori: lliures, a un pas de la mort, en mans d’altres, i per més que es corri, sense possibilitats d’escapatòria.

La manca d’informació a temps en una situació d’alerta pot ser vital, però el caos que podria ocasionar, molt pitjor.

Per això també penso que el problema més greu recentment succeït, no és haver informat fora de temps, que també ho és (els fets van ocórrer al mes de novembre i es va informar a l’abril), sinó el fet que unes persones, inexperimentades, segons el membre de la mencionada associació, estiguessin fent una feina en la qual es requereix personal expert.

Hi estic d’acord, però on està la responsabilitat de totes les persones que vetllen per la suposada experiència i seguretat en aquests afers?

L’operari te culpa. El seu cap també. El gerent de l’empresa que li dóna feina, també. El responsable que el va contractar, també. El personal de control, els que van manipular, els que no van avisar, el director general de la central, etc, etc, tots tenen la seva part de responsabilitat.

Hi ha tota una cua de gent que suposadament vetlla per aquests mecanismes i sistemes que no poden, ni han de fallar mai.

Estem a les seves mans, i per això, hi ha d’haver multes i correccions en les línies de responsabilitats.

No sé ni com s’hauria de dir correctament.

Bessons són dos,

trigèsims tres,

…

septuagèsims, set?

Trigèsims també ho són els números que van des del trenta fins al trenta-nou, de forma culta!

Bé, ho llegia avui en una noticia: “una dona egípcia que ha vist néixer els seus 7 fills en un mateix part (4 nenes i 3 nens)”.
Per a l’embaràs va utilitzar algun mecanisme de fertilització per què sembla que la pròpia natura li “recomanava” calma.

I dic calma, perquè amb 27 anys, ja tenia tres fills d’anteriors parts!

I ves per on, inicialment portava 10 embrions, dels quals tres els va perdre als primers dies d’embaraç.

Ja sabem que l’home, de moment, no ha estat capaç d’estimular acuradament la concepció. És a dir, quan s’utilitzen mecanismes de reproducció, tots són, a l’engròs.

Potser ja està bé que quan una parella no pot tenir fills, els estimulants siguin generosos, però caldria una mesura una mica més precisa. Si més no en casos com el de la noticia.

L’article no especifica quin era el límit teòric buscat de la parella en quant al nombre de fills, però no deuria ser gaire baix. Si explica que al principi feia precs a Déu per poder tenir més fills i que ara, els fa al govern per poder-la ajudar a pujar-los!

Per altra banda, i seguint el títol del post, ahir estava en un acte d’una festa major del Penedès i a la graderia tenia al costat, casualment, a dues parelles amb fills adoptats.

L’una tenia una simpatiquíssima nena xinesa (o asiàtica) d’uns cinc anys que no parava de xerrar, amb un català perfecte, per cert, i a l’altra banda un nen d’uns sis anys de pell fosca i cabell arrissat, presumiblement de l’Àfrica, i que corria per la pista feliçment.

Als pares se’ls veia molt feliços.

Segurament a la mare dels setgèssims, també se la pot veure contenta i satisfeta, o potser caldrà esperar uns dies fins que se’n faci a la idea, però vet aquí el contrast de la vida.
Per a uns la impossibilitat de tenir-ne i per altres l’abundància desmesurada!

Els meus dos fills grans pateixen d’hipoacúsia moderada des de petits. Sembla que és un tema genètic.

Seguint indicacions d’una doctora de l’Hospital de Sant Pau en el moment de la detecció (fa uns 7 anys) i recentment del centre de recursos auditius (CREDA) de la conselleria d’Educació, vam decidir demanar l’estudi genètic del nostre ADN, de cara a poder determinar si els familiars i possibles descendents poden ser portadors dels gens alterats, recessius o dominants.

Vam tramitar la sol·licitud i fa uns dies ens vam presentar a l’Hospital de Sant Joan de Déu per fer els passos pertinents.
Ens va atendre una doctora otorrinolaringologa molt agradable i simpàtica, que es va indignar pel fet que demanavem la prova genètica i no ens coneixia, ni ens havien fet proves amb anterioritat.

Nosaltres, també indignats, pel fet que iniciarem tot un cicle nou de proves als nens, vam respondre que, fins ara el metge otorrino de l’àrea, mai havia demanat aquestes proves, excusant-se que les que feien al creda ja servien.

Doncs bé, segons la doctora, a la zona hospitalària (alt penedès) s’havien d’haver fet les proves pertinents en el seu moment i després enviar-les i derivar als nens a Sant Joan de Déu, i, en darrera fase, demanar les proves de genètica.

Com sempre algú s’ha estalviat feina i per això pregunto com podem ser defensors de la sanitat pública amb situacions tan poc clares i indefensables des del punt de vista de l’usuari?