9. Octubre 2009 por Jordi.

Segons diu l’article 12 de la Constitució Espanyola del 1978, una persona assoleix la majoria d’edat als 18 anys quan obté la capacitat d’obrar, a excepció que tingui algun tipus d’incapacitat. A aquesta edat, se li reconeix la plena capacitat jurídica a l’haver adquirit la maduresa intel·lectual i física suficient per tenir una voluntat vàlida.

Molt bé!

En algun cas penso que, a aquesta edat, no s’ha assolit del tot, i en d’altres casos es pot haver aconseguit tranquil·lament als 15 anys o abans. Això dependrà de la constitució física i mental de cada persona, de la educació rebuda i d’una sèrie de factors externs que ens fan a tots diferents.

A aquesta edat, als 18 anys, la persona pot anar a la presó si fa una falta greu. També es pot treure el permís de conduir cotxe, legalment pot participar en unes eleccions i, en resum, te l’edat escaient per considerar-la adulta. S’entén així que és responsable de tots i cadascun dels seus actes i, per tant, no li cal el consentiment dels pares o tutors si és el cas per fer el que sigui. Però això als divuit anys.

Fins als setze, una persona te l’obligatorietat d’estar escolaritzada, per aprendre tot el que li pot ser necessari a la vida adulta. A partir d’ aquesta edat podrà escollir continuar estudiant o bé podrà entrar al mercat laboral, o si més no, provar-ho.

Però vet aquí una de les contradiccions d’aquest govern progressista que ens mana: rebaixen l’edat a la qual es pot accedir a la compra de la pastilla de l’endemà, fins als dotze anys!

Si, si, fins als dotze anys! i sense cap mena d’autorització ni consentiment dels pares, ni tan sols la prescripció mèdica imprescindible per molts medicaments considerats menys tòxics o agressius.

Ho considero un greu error!

Tant me fa que diguin que també es pot aconseguir de sota ma, que s’eviten embarassos no desitjats, etc. És el fet, la forma de facilitar-ne l’accés i els seus possibles efectes col·laterals.

A aquestes edats, les persones adolescents, el jovent, s’està formant. S’estan creant persones! I en molts casos no tindran ni el cos format del tot, ni la capacitat d’entendre el que els està passant, i els hi donem facilitats per no pensar, per actuar instintivament, quan les hormones estan en plena efervescència.

I trobo que aquestes generacions que creixen patiran de valors contradictoris innecessaris: als dotze anys s’inicien als instituts i, segons com, cal signar una autorització dels pares per tal que se’ls puguin administrar un analgèsic o antitèrmic en cas de necessitat. Però en canvi sortiran al carrer i podran comprar la pastilla de l’endemà com qui compra un croissant per berenar, sense comptar amb els riscos ni, evidentment, haver rebut l’educació necessària abans. Això si, serà perfectament legal.

Potser cal anar a l’arrel del problema. Considero que tampoc és normal que, segons el Ministeri de Sanitat, més de 10.000 menors quedin embarassades durant el 2007 en el conjunt de l’Estat i, d’aquestes, més de 6.000 vagin avortar. Alguna acció s’ha de prendre, però no la liberalització de la pastilla de l’endemà amb accés des dels dotze anys!

I les preguntes que ens podríem fer són:

Aquesta societat que estem fent créixer, és la que volem?

No convindria més que les persones menors fossin això, menors, i no les féssim córrer per créixer acceleradament?

Lamentablement, alguna cosa no s’està fent prou bé!

Publicado en General, Família | Imprimir | Ningún comentario »

3. Octubre 2009 por Jordi.

Aquesta setmana, en un curs de relacions personals a la feina discutíem si les nostres preferències es decantaven per ser “dependents”, o sigui dependència d’altri, o per ser “independents”.

Després d’algunes respostes ràpides, possiblement sense pensar-les massa o potser interpretades des del fons del cor i d’acord amb les coses que passen, vaig apostar per definir el que per mi significava.

Així doncs, vaig comentar que, per mi, la independència és la capacitat de poder escollir, de poder triar lliurement, sense coaccions, amb oportunitats, amb llibertat, qualsevol de les coses que ens envolten. En canvi veig com a dependència la necessitat “obligada” de compartir situacions, oportunitats, mercats, etc., pel fet que ens ve donat per les condicions que ens envolten, com ara la situació geogràfica, el país i l’any que hem nascut, la història que ens ha calgut passar, el present que estem vivint. És a dir, com un factor que resta pràcticament inamovible (amb totes les interpretacions i exclusions possibles), que ens envolta, i sobretot, que necessitem que existeixi.

Per tant si dins d’un marc de necessitats que ens uneixen i del qual no ens cal ni convé escapar (dependència), si que ens hem d’enriquir amb les capacitats màximes de poder de decisió, lliures i democràtiques (independència).

El professor del curs em confirmava les meves respostes i finalitzava dient que la dependència exclusiva o la independència exclusiva no porta a enlloc i en canvi el més racional és la interdependència. Un exemple aplicat a l’empresa seria que les àrees, direccions o departaments es necessiten uns als altres en una relació de dependència. En canvi les persones de cadascun dels equips han d’actuar de forma independent per aportar valor i continguts a cada departament.

Publicado en General, Política | Imprimir | Ningún comentario »