jordi parellada

Un dia d’aquest vaig rebre l’escrit de l’alcalde de Solsona, que deixava com a testimoni després d’un càncer de dos mesos i mig. L’escrit va ser llegit en el seu funeral i com que s’ho mereix, el reprodueixo aquí.

Déu ho ha volgut i jo ho accepto. Sempre he estat a disponibilitat seva i no puc tirar-me pas enrere ara, tot i que em costi entendre-ho.

Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta, d’avui per demà, et pugui atrapar una malaltia com la que s’ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot. Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta la que hem hagut d’acceptar i d’encarar, malgrat costi.

Marxo conformat, tranquil i serè, però amb l’ànima corpresa per totes les persones estimades que deixo. La meva esposa Isabel i les nostres filles, Laura i Rut. Els meus pares, germanes, tiets i tietes, sogra, cunyats, nebots, que s’han desviscut per mi i m’han abocat més amor del que em podia arribar a imaginar! I també el de tants amics i amigues i coneguts que he sentit tan a prop durant tot aquest procés que em duu avui aquí! No sabeu el bé i l’escalf humà que he arribat a experimentar ben endins del cor, i com m’ha ajudat a lluitar fins on he pogut en sentir el vostre alè afectuós a prop tothora.

Sé que avui també marxa un alcalde de Solsona. No ha estat mai per a mi un objectiu ser-ho, era més aviat com una disponibilitat que sentia. I us puc dir que bé ha valgut la pena, que he sentit moltes coses fent-ne, que he pogut compartir hores de treball, de preocupacions, però també d’anhels i moltes il·lusions i moments preciosos, tant amb la totalitat dels regidors com amb l’ampli ventall de treballadors municipals. I he pogut parlar amb tanta gent i conèixer-ne tanta de nova… He procurat tenir un marcat sentit institucional del càrrec, i ser l’alcalde de tots els solsonins i solsonines; alhora que he procurat ser just i atendre tothom per igual. De tota manera, em dec haver pogut equivocar a voltes, i és per això, que voldria demanar disculpes si algú en algun moment s’ha trobat desatès o decebut.

En fi, m’he sentit molt orgullós de poder ser alcalde de la ciutat que tan estimo, i ho he intentat fer tan bé com he sabut. Sempre m’he sentit, malgrat les normals discrepàncies, apreciat i respectat, fet que valoro molt. Us demano, si us plau, consideració i comprensió pel govern municipal; no ha estat fàcil tot aquest temps per a ells en aquest meu estat. Jo hi poso tota la confiança. De la mateixa manera que diposito tota la meva confiança i aboco tota la meva estima personal en el nou alcalde. És una bellíssima persona, honrada i ferma, que hi posarà tota la dedicació i estima que requereix el càrrec i la ciutat.

Ser i fer de pagès ha estat la meva vida. I vull reivindicar la necessitat que té la societat de demostrar, amb fets més que amb paraules, que la nostra activitat és imprescindible, però que, a l’ensems, la gent que vivim al camp no podem ser uns ploramiques eterns, sinó uns innovadors i renovadors constants.

Ser cristià i ser català són dos fets que m’han marcat profundament en la vida.

Us encoratjo a seguir treballant per tal de poder arribar a la plena sobirania nacional, fruit d’una majoria democràtica que l’avali. Una Catalunya on hi càpiga tothom qui hi vulgui ser. I, en aquests moments, gosaria demanar a la societat una mica més de confiança i de comprensió en la classe política catalana. Ja sé que passa el que passa, però també és cert que hi ha molta gent que s’hi dedica de manera correctíssima i pensant només en el bé de tots. No siguem injustos posant tothom al mateix sac. I a la classe política li demanaria més generositat i molta obertura de mires. No hi ha ningú en possessió de la veritat ni de res que sigui de tots, ni ningú sol pot atribuir-se ser Catalunya. Si us plau, parem un moment, recapacitem i adonem-nos que la nostra desunió és, alhora, la nostra més gran feblesa. I que, sobretot, no podem exercir la política des de la rancúnia, des del recel constant, ni des de les batalletes entre els partits i dins seu. No ens duu enlloc que no sigui a l’embadaliment, tot sovint babau, de la militància de torn de cada partit. Però això també és eixorc.

I la meva pobra i estimada Església! Tan còmoda a Roma i tan desubicada a la cova de Betlem! Aquesta jerarquia tan allunyada del Concili Vaticà II, i alhora tan recelosament garant d’allò que hauria de ser secundari. Tan satisfeta fent celebracions amb reminiscències del passat dins engalanats temples, i tan absent en la seva principal missió evangèlica, la de pedres enfora, allà on aplicar i viure-hi la fe i la donació agafa tot el seu sentit de ser cristià. Com me n’he sentit de prop sempre de la gent senzilla que treballa per les seves parròquies, de la gent que per amor a Crist es dóna de manera humil i gens sorollosa. Com em recordo en aquests moments del bisbe Pere, allà a l’Araguaia, o de les monges de l’Hospital i de tantes i tantes altres vides, creients i no creients, lliurades de ple a abocar amor sobre qui més ho necessita, ja sia per fidelitat a l’Evangeli, ja sia per estimació a la dignitat humana. I no és prou vergonyós que els cristians, a hores d’ara, encara visquem dividits.

Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d’anar a millor. Treballem-hi per fer-ho realitat!

Bé, me’n vaig, si m’hi vol, amb el Fill del fuster de Natzaret, el meu guia en aquesta vida terrenal.

Aquí, a propet de la Mare de Déu del Claustre, us dic adéu.

Déu ho ha volgut i jo ho accepto, i li demano que us ajudi a acceptar-ho a vosaltres.

Al cel ens puguem retrobar tots plegats. M’enduc tot el vostre amor i tot el vostre afecte dins el calaixet del meu cor!

Xavier Jounou i Bajo

Sense cap mena de dubte, la tragèdia del terratrèmol a Haiti ha colpit a moltes persones, sensibles als fenòmens de desastre naturals i ha mobilitzat a països a fer les seves aportacions, humanes o econòmiques.

Una manera més de col·laborar és fent aportacions monetàries.

Com que m’ha arribat aquesta llista de comptes corrents de la Creu Roja a diverses entitats d’estalvi per poder fer arribar ajudes als pobres damnificats, la publico.

CREU ROJA
Caixa Catalunya 2013-0500-14-0222222252
Caixa Manlleu 2040-0020-13-8000958839
Caixa Penedès 2081-0300-93-3300004041
Caixa Terrassa 2074-0120-31-2111998805
Banc Santander 0049-0001-53-2110022225
Caixa Girona 2030-0000-16-3300097651
Caixa Tarragona 2073-0074-32-0110452614
Banc Popular 0075-0001-89-0600222267
BBVA 0182-5906-86-0010022227
Banesto 0030-1001-35-0004707271
Banc Sabadell Atlàntic 0081-0627-34-0001114312
Caja Madrid 2038-0603-29-6006640085
La Caixa 2100-0600-85-0201960066

Si esteu al cas de les darreres notícies sembla que, al món, tot vagi del revés: el fonamentalisme amenaçant fer caure avions, segrestar coperants o tirotejant seleccions de futbol, el creixement sense fre de l’atur, la previsió econòmica gens optimista, el canvi a la presidència europea en un mal moment (ja veurem si també se’l creuen a la resta d’Europa), l’espera indefinida d’una sentència del Tribunal Constitucional, els conflictes amb la immigració, els preparadíssims dispositius per les nevades que resulten ineficients i mal gestionats, el traspàs del servei de rodalies que arriba amb el preu del bitllet apujat però rebaixat de capacitats (ni gestió d’estacions, ni de trens, ni d’horaris), el traspàs de gestió de l’aeroport del Prat que queda com fins ara: les decisions continuaran venint de Madrid, i un llarg etcètera que no s’acaba.

Renoi tot regirat!

Però hi ha una notícia que, a més, em provoca indignació: la dels dos piròmans del foc de l’Horta de Sant Joan del passat juliol. Deixant de banda el lamentable fet de la mort dels cinc bombers del GRAF, de les mil i escaig hectàrees cremades de bosc i de la tràgica experiència dels habitants de la zona durant aquells dies, em sobta l’engany, la incoherència i les contradiccions generades al voltant de la mateixa.

La primera és la descoordinació en el propi govern de la Generalitat. Tal i com ha explicat el Conseller de Medi Ambient, se n’ha assabentat per la premsa que s’estava fent una investigació per part dels mossos, i tot just fa uns dies que ho sap.

La segona és la ràbia de saber que persones contractades per realitzar tasques de neteja de boscos o auxiliars forestals, preparades per evitar i combatre focs i protegir la natura, perdin la xaveta i es converteixin en imprudents temeraris, i que, escapant del foc, encara s’hi facin fotos.

La tercera és l’engany i la prepotència amb la qual aquesta informació ens ha arribat. El passat mes de juliol el govern ens volia fer combregar amb rodes de molí, donant la culpa a un llamp que va adormir-se en un tronc d’un pi i va guardar la flama incendiària durant una setmana per, després, sortir i cremar-ho tot!

I ara ens venen explicant que una nova investigació els ha aportat més dades, que han pogut trobar als culpables, que sort de la gran tasca dels mossos (totalment d’acord), i que ells, sobretot ells, no s’havien equivocat (es veu que no s’equivoquen mai) sinó que ara tenen més informació i poden desmentir tot el que ja ens havien fet empassar.

Em sembla bé que contrastin la informació, però s’ha de fer en el primer moment! Aquesta tossudesa en buscar raons tan inversemblants els fa passar fer mentiders. No hagués sigut molt més fàcil i elegant dir que no sabien què l’havia provocat i que continuarien investigant?

Cal actuar amb aquesta prepotència i enganyant a la gent?

Si us plau, dediqueu-vos a resoldre els problemes reals i doteu-vos d’una mica de modèstia!

He llegit l’article de la senadora per CiU Montserrat Candini que ha publicat al diari digital  tribuna.cat i considero que te tota la raó que Catalunya perd el tren, en favor de les espanyes.

Aquí el teniu:

Dos dies abans que finalitzés l’any 2009, el Govern espanyol va traspassar Rodalies a la Generalitat de Catalunya. Des de CIU hem valorat aquest acord com un traspàs de rebaixes, virtual i amputat. Per què ho valorem així? Les vies, les catenàries i les estacions segueixen en mans d’ADIF (Fomento). Fins l’any 2011 la Generalitat no podrà decidir res i, per tant, Renfe segueix com a operadora. En cas de conflicte entre Generalitat i ADIF, Fomento farà d’àrbitre.

No es preveu el traspàs de regionals ni del servei Avant d’Alta Velocitat. El Govern espanyol ha xifrat en 117 M€ el dèficit d’explotació del servei anual (allò que no cobreixen els bitllets) i no tenen intenció de posar-hi diners. El Govern espanyol i el Govern català han acordat que la situació actual del servei és l’òptima i, per tant, qualsevol millora haurà d’anar a càrrec de la Generalitat de Catalunya, quan a la resta de l’Estat són assumides pel Govern central.

Existeixen altres problemes afegits. És evident que el parc mòbil no és l’òptim, ni en tecnologia ni en quantitat, i també són millorables les freqüències de pas actuals. Per comprendre encara més en quines circumstàncies han admès un traspàs de rebaixes, cal recordar que en els darrers 4 anys Renfe ha destinat a Catalunya 35 trens (model S-440), fabricats l’any 1975, procedents d’altres llocs de l’Estat espanyol, i que el 41 % dels trens de mitjana distància a Catalunya tenen una antiguitat superior als 34 anys. Aquest és el traspàs.

Per acabar de valorar-ho, només cal recordar que la inversió que va prometre la ministra Chacón quan era Cap de Llista a les Generals va ser de 6.135 M€, quan en realitat inverteixen 4.000 M€. És a dir, el valor de la nova promesa incompleta per part del socialistes és de -2.135 M€. Amb tots aquests elements crec que és lògic pensar que Catalunya perd el tren.

Qui més qui menys, en una situació laboral normal –i no pas excepcional com aquest any amb els prop de 4 milions d’aturats a l’estat espanyol– quan s’acosta el Nadal rep una panera de la seva empresa, o de l’associació a la qual pertany, o un detall de la parròquia o del club esportiu al qual està vinculat. Potser vindrà acompanyada de pernil o no, i estarà més farcida de productes o serà més senzilla. Tot dependrà de la voluntat de qui la regala, de les seves possibilitats, del seu gust i de la seva visió de país.

I en aquest sentit us explico la meva experiència.

El passat dia 22, un cop acabat el Ple Extraordinari de l’Ajuntament d’Avinyonet, ens donen la panera i les felicitacions clàssiques del Nadal. I cap a casa tots contents.

L’endemà al matí quan l’obro vaig mirant i, …, un pot de préssec en almívar, de Murcia, pinya, també en almívar, aquest cop d’Indonèsia però envasat a Navarra, un xoriço i un fuet de Teruel (bé, era “salsichon”), unes galetes de la “Estepeña” de Sevilla, un pot de foie gras de canard de França, unes “tortas” fetes a Toledo, uns bombons de Zaragoza, uns “nevaditos” d’Estepa (Sevilla), uns torrons d’Alacant, un vi negre dels senyors Osborne (si, si els del toro), un vi blanc de Valdepeñas i un cava català. Ho heu llegit bé, un cava català!

Amb això no vull dir que els productes no siguin bons, que allà on els facin no hi posin tota la seva cura en fer-los, que no tinguin un reconegut prestigi o que jo sigui un tiquis miquis i no m’agradin certes menges, sinó que considero una forma d’actuar pròpia d’un ajuntament amb visió espanyolista.

Segurament encaixaria més en un ajuntament de fora de Catalunya amb un visió poc proteccionista de la seva zona (al haver productes de moltes zones del planeta). Sens dubte allunyat de Catalunya, però també allunyat del Penedès i sobretot allunyat del municipi.

De productes bons, de dolents i de gamma mitja, n’hi ha a tot arreu, i malgrat la globalització no cal fer grans esforços per “quedar bé”. Si el que ha volgut fer l’alcalde és portar productes de qualsevol indret per poder assaborir una selecció especial d’alt prestigi o gran qualitat, ha quedat a molta distància. Si el que ha fet és comprar unes paneres pel preu, confirma el seu tarannà de desidia. I, en canvi, si el que ha volgut és fer emprenyar als productors del municipi, de la comarca o del país, això, senzillament, ho ha aconseguit.

Aquest tracte diferenciat sovint el venim patint, tant productors com consumidors catalans, de la part de la península que te alguna reticència amb els catalans. Però cada vegada és més freqüent veure-ho com ho apliquen certs ajuntaments amb visió espanyolista. Aquest tracte, de cocció lenta, fet des del propi territori, va castrant als catalans.
Que no tenim productes prou sans, prou ben elaborats i de reconegut prestigi prop de les nostres contrades, que cal anar a buscar-los a fora?

Que us diuen que no, quan aneu als productors propers a demanar-los col·laboració amb l’ajuntament en certs actes, i ho fan sense protestar?

A la nostra terra, fàcilment trobarem vins i caves, però també bons embotits, assortits de galetes, torrons casolans, varietat d’almívars, pastetes i pastissets, i un llarg etcètera que pot encabir-se perfectament en una panera. I sense sortir del municipi, moltes d’aquestes coses. I a la comarca, amb seguretat, tot.

A més, patint aquest moment delicat i generalitzat de feina, ens cal mantenir i potenciar els comerços i les empreses d’aquí, i donar-los el nostre suport de la forma més directa de fer-ho: comprant-los els productes!
La riquesa dels municipis i dels seus ajuntaments depenen en bona part d’aquests comerços i empreses.

I sapigueu que aquests productors propers, de casa, apart d’oferir-nos bons productes i de tractar-nos bé quan els ho demanem, donen feina i creen riquesa al municipi!