jordi parellada

Aquesta setmana hem viscut la quarta vaga que el Departament d’Educació porta en aquesta legislatura. Els alumnes contents (alguns) per estalviar-se el que, inconscientment, és el seu esforç de preparació al seu futur. Els sindicats de mestres (alguns) rebutjant els canvis proposats per la Generalitat. Les Ampas (algunes) sense conèixer el motiu exacte, ni el posicionament a adoptar. I els pares perduts en un mar de dubtes (alguns), per la informació que no tenen, per on colocaran els fills, per si passarà el transport, per si han de signar l’autorització del sindicat d’estudiants o no, pels dubtes de qui convoca la vaga i perquè, etc.

Escoltes per la ràdio el resultat de la vaga i, depenent de l’orígen de la informació, ha tingut un seguiment d’entre el 20% i el 60%. Una enquesta a RAC1 que preguntava si es coneixien els motius de la vaga, per sobre del 70% dels enquestats respon que no en tenia ni idea del motiu.

Voleu dir que no ens cal una reflexió?

I no em refereixo únicament als sindicats de mestres o d’estudiants, sinó a totes les figures representades en aquesta etapa formativa tan important del nostres infants i joves.

Una empresa tira endevant amb la participació activa de tots els seus integrants: des del director general, fins al darrer aprenent. Tots a una, amb un únic objectiu. Si no es fa així segur que la vida de l’empresa és molt curta.

El mateix passa en un país i amb el seu futur. En un món competitiu com el que estem, el futur passa per la formació dels que ara estan en l’edat de créixer, d’amarar-se de coneixements, dels nostres fills.

I aquí tothom hi té responsabilitats.

En primer lloc els pares. L’escolarització no es un “lloc on et gaurden i alimenten als teus fills”. És un lloc on els transmeten coneixements per afrontar millor el futur. També els eduquen. Com deia abans, la implicació dels pares és vital i, sempre sense entorpir, però si guiant.

Per la seva banda, els estudiants tenen l’obligació d’estar per la feina, pel sòl fet que en dependrà el seu futur i que per això tenen protegida aquesta etapa. Quants dels nostres pares i avis haurien volgut poder estudiar en la seva joventut i els va ser del tot impossible per la situació econòmica que patien, per les indesitjades guerres o per altres motius que no venen al cas.

Els mestres, són els professionals de l’ensenyament. Ho han de donar tot. El seu esforç i dedicació per estar sempre actiu, per poder transmetre el millor de la seva saviesa ha de ser considerat.

Els sindicats de mestres o d’estudiants o les ampas, que s’esforcen en recollir, transmetre, organitzar i defensar el que toca en cada moment han de ser-hi per defensar els drets i deures de tothom.

I el Departament d’Educació i d’altres professionals que des d’organismes i institucions tracen les directrius generals, no únicament del què i com han d’estudiar els nostres fills i alumnes, sinó del futur de país que volem. Aquesta gran responsabilitat, exigeix una guió clar i exemplar. I cal que aquestes polítiques comptin amb el compromís de totes les parts. Per què, em pregunto, què s’ha n’ha fet del Pacte Nacional de l’Educació, tant que ens va costar aprovar?

Per tant, hem de fer una reflexió profunda i hem de saber trobar els camins perquè els col·lectius implicats deixin d’estar enfrontats, perquè tothom hauríem de tenir clara una cosa: els perjudicats sempre són els infants i joves. Cal ser responsable i actuar per anar construint el present tot preparant el futur.