L’oferta i la demanda

El món es gestiona al voltant d’aquesta llei: jo t’ofereixo un producte a un determinat preu i, si el vols, paga. Si no et sembla prou bé, proposes un altre preu a veure si encaixa. Quan hi ha excessos de demanda, apuges el preu. Quant la demanda escasseja, el baixes.

En el fons ni tan sols es tracta d’abaixar el preu. Es poden incloure altres prestacions, colors, mides, etc. O a l’inrevés. Es poden canviar els continguts i materials per uns de més senzills o més econòmics. Al final tot afecta en el preu.

Hi ha llocs del món on la negociació està més estesa que en d’altres i, fins i tot, esdevé un ritual obligat. A Beijing, per exemple, em vaig trobar amb el cas que ara us explico.

Estava en uns grans magatzems i, mentre passejava amb un company meu mirant aparells electrònics, se’m va acostar un xicot molt simpàtic amb una calculadora a la ma –essencial quan es vol negociar una venda i no es parla la mateixa llengua, i ràpidament va posar un preu al producte que m’estava mirant. El meu amic ho va veure interessant i va acceptar comprar-ho ràpidament, sense regatejar.

Uns quants metres més enllà, un altre noi, amb la mateixa simpatia que l’anterior, amb una calculadora similar, ens va oferir el mateix producte, exactament pel mateix preu. Vaig mostrar el meu desacord i vaig passar a teclejar la meva contraoferta. No, no, em va dir, fent gestos amb el cap, i va posar una nova xifra –inferior a la primera i superior a la meva contraoferta–.

Llavors vaig ser jo que vaig dir-li no, fent el gest de deixar el producte i marxar d’allà. Tot just canviar la mirada i observar cap a on anar, i ja tenia una nova xifra, novament rebaixada, i ens interpel·lava de nou per vendre’ns aquell producte. Observant l’interès per vendre, vaig voler fer un nou intent, mantenint la xifra meva inicial, dient-li que no n’hi pagaria més d’allò. Suposo que ell, veient la meva negativa a moure’m de preu, va optar per prendre el meu preu per bo afegint-li un petit marge per sobre, escàs, molt escàs. Vaig acceptar. Ell content perquè tenia diners a les mans i havia sigut ell qui havia marcat el darrer preu, i jo feliç –potser content i enganyat– per haver aconseguit un producte a un preu irrisori, un 20% del preu de sortida inicial.

Mentre marxava, el xicot va entrar a la rebotiga per guardar els diners –m’imagino– i es va dirigir cap a una altra persona que també xafardejava els aparells. Una altra, vaig pensar!

En el fons, tothom d’aquest món ven coses: aliments, roba, eines, serveis, diners, assessorament, dissenys, etc., a preus diferents depenent dels mercats, de l’oferta i de la demanda.

Però no tot són mercaderies, ni tan sols són negociables. Si llegim qualsevol diari o escoltem les noticies de la ràdio trobem qui ven vehicles de gamma alta de procedència dubtosa, qui regala rellotges per comprar ves a saber què, qui compra vots a canvi de subsidis, qui trafica amb drogues, amb armes, amb persones, amb les llibertats de tots, amb la justícia, etc. Però si existeixen i mantenen les seves vendes, és perquè hi ha compradors que ho desitgen.

Com deia al principi hi ha coses amb les quals no s’ha de negociar, ni tan sols hauria d’estar a la venda. Coses que afecten a tots i que ni es venen ni es compren, pugi o baixi l’oferta o la demanda.

Leave a Reply

You must be logged in to post a comment.