Estat d’emergència permanent

Ho conec. Sé com es viu en una ciutat quan el terrorisme hi ha actuat i la por està a flor de pell.

Trobar-te un gendarme o un militar de cada cinc persones que trobes al pas pel carrer, i carregat d’armament, no és el que ningú desitja. Vaig residir a Paris mentre es produïa l’atemptat a Charlie Hebdo el gener passat. I és molt trist i sap moltíssim greu que succeeixin aquestes barbàries i, a sobre, diguin que maten en nom de Déu. No hi ha cap religió, sigui la que sigui, que consideri matar a ningú!

Però no és una qüestió del greu que puguem sentir nosaltres, tan se val si francesos, catalans o genèricament europeus, sinó que, a una majoria els pot doldre que això hagi passat a la ciutat de la igualtat, de la llibertat i de la fraternitat, com podia haver passat a Barcelona, a Londres o a Berlin. O sigui a Europa.

I aquí és on ens equivoquem. La resposta immediata de França bombardejant un centre de comandament de l’estat islàmic, podria “continuar” sent l’error.

Fa mesos que veiem per televisió, dia a dia, tranquil·lament asseguts des del sofà de casa, les llargues cues de persones caminant, fugint de Síria i d’altres estats de la zona, travessant països, creuant fronteres. Cues plenes de petits i grans, d’alts i baixos que fugen d’un país que s’ha tornat agressiu per ells mateixos. A peu, en tren, camuflats en camions o en vaixells precaris que sovint no suporten el sobrepès o els embats de les onades i acaben amuntegats als ports ofegats o engolits pel mar.

Les preguntes que caldria fer-nos són: perquè marxen?

Com és que assumeixen tant risc?

Com és que ho deixen tot?

Qui subministra les armes als rebels?

Quin interès tenen en destruir-ho tot?

Qui està en estat d’emergència permanent, els francesos/occident o els sirians/orient mitjà?

Preguntes que no tenen una resposta senzilla, igual que trobar el per què dels atacs indiscriminats a les terrasses, bars o sala de festes de Paris plenes de persones innocents.

Però de ben segur que hi ha una relació. Una Europa que s’anomena civilitzada, que vol la convivència, hauria de procurar mantenir-la, aquí i allà, sense entrar en el joc dels terroristes, i respondre una a una les preguntes.

Viure en pau no hauria de ser tan difícil, i hauríem de rebutjar-ho tot: tan les accions terroristes com les accions insolidàries.

Leave a Reply

You must be logged in to post a comment.