jordi parellada

Un dia d’aquestes m’arribava un text amb una reflexió de Mahatma Gandhi. De fet eren set frases molt curtes sobre set perills de la virtut humana: riquesa sense treball, plaer sense consciència, coneixement sense caràcter, negoci sense ètica, ciència sense humanitat, religió sense sacrifici i política sense principis.

El text finalitza amb una frase: “un canvi en termes generals, requereix un canvi en termes particulars”, indicant clarament que per fer les coses bé, cal començar per un mateix.

Si faig l’anàlisi un per un, ho veig així.

Riquesa sense treball. Sempre ha estat mal vist, però, qui entén que ens els moments actuals de greu crisi econòmica, hi hagi personatges que s’enriqueixen valent-se de la seva situació professional, política o social?
Recordo que l’avi tenia raó quan em deia “treballant no seràs mai ric, però si feliç”. Famílies reials, nobles retirats i altes curies de l’imperi, seguint aquesta dita, sereu infinitament infeliços.

Plaer sense consciència. Cadascú és coneixedor de les seves sensacions agradables o atractives: la dèria per la xocolata, pel sexe, pel tabac, per una bona taula, per només uns crossantets a mitja tarda, etc. Tots però, si no l’acompanya la consciència del fet en sí, són una ànima sense cos i aboquen a un comportament compulsiu i material.

Coneixement sense caràcter. Per sort les noves generacions disposen d’un ventall més ampli de
coneixements. No obstant, encara hi ha bona part que no disposa de caràcter suficient per opinar, defensar o criticar les coses que passen i es deixen portar per l’astulticia de ments mesquines. Aplicable en tots els àmbits de la vida.

Negoci sense ètica. Quants exemples trobeu que són reflex d’aquesta cita en el moment actual? Algunes idees? Operadores de telefonia, entitats bancàries, promotores immobiliàries, etc. I quantes altres empreses de sectors que van molt més enllà d’aconseguir un benefici “raonable”.

Ciència sense humanitat. És difícil arribar al terme mig pel contrasentit que sovint representa. Diuen que si la ciència avança és perquè està deshumanitzada. Es d’abast popular que es fan moltes proves sense escrúpols ni sentiments, ni pensant en el pacient, únicament per l’excusa de millorar la ciència. En cert sentit, tenen la raó, però sempre tenim els excessos en els extrems.

Religió sense sacrifici. Aquesta metàfora dóna a entendre que qualsevol dedicació requereix d’un
esforç, per mínim que sigui. Les coses soles no roden. Se les ha d’empènyer i ser constants per a obtenir un bon fi.

Política sense principis. Avui dia, tot és culpa dels polítics, i la meva intenció no és pas contradir-ho. La política és necessària i no es pot aconseguir res si no es negocia. I no es pot negociar res amb qui no té res per oferir, o sigui, amb qui no governa. Els principis han d’existir sempre: per decisions preses, per acords tancats, per responsabilitat o per ignorància compulsiva. El que no serveixi que es dediqui a altres coses.

Seria bo anar fent memòria d’aquests perills als nostres fills, parents, amics i coneguts. Simplement per allò “d’anar insistint” per aconseguir que “quedi” alguna cosa i poguem gaudir de situacions més humanitzades.

Recordem de pares i avis del nostre entorn rural que en algun moment explicaven casos de robatoris als seus camps, sobretot de fruiters, i diferenciaven els tipus de lladres i de robatoris. Així tenien una consideració pels casos en els quals, el lladre robava per poder menjar, i si enganxaven al suposat lladre mentre els estava prenent els préssecs de l’arbre, en el cas que només fossin dos o tres fruits, tenien compassió i, sota l’avís de “no ho facis més”, el deixaven marxar classificant-lo de “lladre per gana”.

Però hem viscut i vivim una actualització contínua, i lladres i robatoris han canviat. Abans es podia sentir a parlar d’algun cas, però ara, els “lladres per gana”, han desaparegut del tot.

Trobem que en l’argot empresarial hi ha situacions que contrasten amb aquesta “vida fàcil” del lladre.

El mercat creixent, el marge de beneficis, el baix o nul risc, etc., són algunes paraules que trobem en el món empresarial i que, depenent de com vagin, obliguen a prendre decisions a les empreses per modificar les seves estratègies de venda.

Si en el món del robatori hi ha un “mercat creixent” vol dir que poden col·locar fàcilment els objectes robats perquè algú els accepta.

Si la inversió en material i temps (pel robatori) és baix, creix el marge de beneficis que aporta la venda o tràfic del producte, i, alhora, esperona el lladre a continuar.

I si la policia, de tant en tant, l’enxampa però acaba sent només un “tràmit d’unes hores”, el risc acaba sent “assumible”.

Segur que podem afegir altres “motius” per robar (l’enveja, la cobdícia, la peresa, etc.) amb símils a altres mons.

I es roba de tot, des de mandarines, cable elèctric, reixes de claveguera o ampolles de detergent (com una recent onada de robatoris que pateixen als EEUU), benestar i seguretat als treballadors, un sou digne, una feina digna, etc.

No fa massa temps llegia que van enxampar una xarxa de lladres que robava cable de coure. També hi van implicar alguns centres de reciclatge, foneries, etc., relacionats directament amb la comercialització del coure. Sembla evident que si no hi ha “mercat” no hi ha estímul. I evidentment sino hi ha uns valors basats en l’honradesa, l’esforç i el respecte aquest desig de “robar” és més fàcil d’assumir.

Però sembla que això no acaba i, al revés, s’incrementa.

Són coses que no s’entenen. Deu ser estratègia del “mercat”!

Fa uns dies que llegia un article que parlava de les deu regles que utilitzen els incompetents professionals, i que, ben articulades, sovint arriben a posicionar als menys capacitats a llocs de decisió.

En el món professional hi podem trobar un reflex immediat. Ara bé, segur que en el món de la cultura, de l’esport, de l’oci, de les organitzacions del tipus que siguin, de les entitats públiques i de les privades, de la política, etcètera, en trobarem nombrosos casos.

Estareu d’acord amb mi que recorda el Principi de Peters, que ve a dir que les persones fan bé la seva tasca en el seu nivell jeràrquic, que poden anar assumint càrrecs i responsabilitats fins que són promocionades a un nivell superior en el qual queda palesa la seva incompetència.

Posem, per exemple, que tenim un aprenent de cambrer d’un restaurant d’un prestigiosa cadena hotelera. Aquesta persona pot aprendre molt ràpid la seva feina i pujar al següent nivell per a ser cambrer oficial. Suposem que també és bo fent aquesta feina i que, temps més tard, puja a responsable de sala d’un dels torns de cambrers. Amb més temps i bon fer, segurament encara podrà fer bé la seva feina. I així anar fent fins arribar a un punt, el qual, no estarà suficientment preparat o li vindrà molt gran el nivell assolit. Imaginem-nos que assumeix el càrrec de maitre. Potser sabrà atendre molt bé als clients, però potser no sabrà gestionar als seus cambrers. Aquest serà el seu punt d’incompetència segons Peters.

De ben segur que trobareu exemples en el vostre entorn. Però ara m’interessa més indicar-vos aquestes deu regles que havia trobat i que són de baixa moralitat.

1a. Culpabilitzar als demés. Passi el que passi, sempre hi haurà una altra persona a la qual se li podran traspassar tots els mals, per molta o poca responsabilitat que tingui. És la clàssica situació de “pilotes fora”.

2a. Apropiar-se i aprofitar-se dels èxits dels demés, o el que vindria a ser el mateix: “posar-se les medalles”.

3a. Negar-ho tot compulsivament. Dir que no s’ha fet res, que tot és una trama per anar en contra d’ell i de la seva honestedat, malgrat hi hagi proves evidents que no sigui així.

4a. Evitar declaracions i no donar la cara. Es complementa perfectament amb l’anterior, sobretot si s’ha fet alguna cosa que motiva l’acusació. Millor no dir res i passar de llarg.

5a. Conxorxar-se amb falsos testimonis. Els “amics de l’ànima” que estan disposats a mentir-ho tot per alliberar-te de la teva culpa. Els incondicionals de sempre!

6a. Fer declarar a altres. Si les dues regles anteriors no han servit, que millor que fer declarar a terceres persones? Si a més són ximpletes, millor, acabaran aburrint a tothom.

7a. Utilitzar un advocat. Quan cap de les darreres regles funciona, un home de llei, que pugui contestar evitant preguntes o paranys punyents i “sortir per la tangent”.

8a. Fer-se el Sant. O de forma més planera: fer-se l’imbecil o el tonto. Esperant la commiseració d’altri i demostrant que com que és una bona persona, mai faria res, perquè és incapaç pobreta, mai fa mal a ningú. No pot haver-ho fet ella.

9a. Atacar al rival. Ja ho diuen la millor defensa és un bon atac. Per tant, tirar pedres a la teulada de l’adversari, récorrer al seu passat, a una situació que tingui compromesa, i pressionar-lo fins que deixi de tocar-te els nassos a tu.

10a. Inventar-se un complot. Si finalment no s’ha obtingut resultats, fer anar el magí per confabular-se una història rocambolesca on hi sorgeixin elements que no hi tenen res a veure i s’hi puguin afegir acusacions, difamacions, etc.

Qui no s’ha trobat en alguna situació d’aquestes en la seva vida?

Per tant aneu en compte amb els professionals de la incompetència i qui tingui cua de palla …

Aquest diumenge, a casa varem sopar d’hora i un cop feta la tertúlia familiar habitual, vaig quedar-me a veure el reportatge “El preu de ser els primers” de la sèrie 30 minuts de TV3 –exce·lent, per cert–. Això m’ha portat a fer aquest article.

Els que el vareu veure com jo, desconec si us va passar el mateix. Però a mi, a mida que anaven avançant les imatges, anava pensant amb el contrast de la situació d’aquí.

El reportatge tracta dels canvis en el sistema educatiu que estan portant a terme, des dels anys setanta, a Corea del Sud. Amb una política gubernamental molt concienciada en donar el tomb a la seva situació (7 de cada 10 no sabien llegir), però, sobretot, amb un impuls i recolzament agoserat de les famílies. Un estímul de competició desmesurat i un afany per ser els millors al preu que sigui, que, per a mi, els fa o els farà infeliços.

Al començar s’explica l’evolució creixent que han tingut en l’ensenyament de l’alumnat. Només cal veure els resultats: el 80% de joves tenen formació universitària.

Després s’endinsa en el que anomenen “cap de setmana de sobreesforç i competència educativa”, on els objectius bàsics són estimular als nens de primària, per aprendre a superar i a valer-se per si mateix, sota unes estrictes activitats paramilitars. Tres dies i tres nits incomunicats, vestits de soldat, sotmesos al règim marcial per “anar més enllà dels seus límits”.

Surten nens plorant i angoixats, i penses: que mesquins són els pares que els fan patir aquest tràngol. D’altres que ho superen.

Posteriorment veiem la vida diària d’una jove adolescent. Bé, dic vida, per dir alguna cosa. Es lleva a les 6 del matí. A quarts de vuit entra a l’escola pública i en surt a les 6 de la tarda. Es queda a estudiar a l’escola fins aproximadament a les 10 del vespre. Moment el qual, la mare la recull i l’acompanya a classes particulars a l’altra punta de la ciutat. Hi entra prop de les 11 de la nit. Arriba a casa a la 1 de la matinada. Aquell dia haurà fet una jornada de 19 hores de treball i només n’haurà dormit 5. Així quatre dies a la setmana.

La mare, cofoia, encara dubte si aquelles 5 hores de son no podria aprofitar-les. Per si de cas, li posa un CD d’història en anglès mentre s’adorm. El seu objectiu no és treure únicament bons resultats sino ser els millors. Jo estaria ko a la segona frase!

En el cas dels estudiants de primària la cosa s’hi assembla bastant. A l’estiu, estudiar, estudiar i estudiar.

La família viu obsesionada en la preparació constant, en la superació continua, per aconseguir ser els millors.

Un grup de noies adolescents reconeixen que tenen molts moments de decepció, de plors. En canvi, tenen poques hores de diversió. Admeten que estan perdent la seva adolescència. No obstant estan convençudes que és l’únic camí. Un camí que les portarà a treballar 15 hores al dia, buscar una segona feina per pagar les classes particulars dels fills que puguin tenir –dubto que tinguin massa temps per fer-los– i que els deixarà, com a record d’infantesa, els sacrificis fets i no les estones jugant amb les amigues i amics.

La pressió dels pares és molt forta. Tan, que alguns fills i filles en pateixen les conseqüències amb malalties despressives, estrés i transtorn del son. L’índex de suicidi entre els joves creix cada any.

L’anècdota familiar: un cop a la setmana surten per sopar tots junts.

I la reflexió:
Contrast. Fort contrast amb la situació d’aquí. També tenim una societat competitiva però sense arribar a l’extrem obsessiu d’aquests sudcoreans. Potser aquí manca més capacitat d’esforç. Allà els sobra.

Segurament hi ha coses positives en tot aquest procés formatiu tan bèstia, però aquest ritme trepidant tan desmesurat no pot ser bo. Els nens i nenes han d’estudiar i fer els deures, però també han de jugar. Els adolescents han de concentrar-se en els estudis, però també han de créixer amb l’esperit i els sentiments. I els universitaris han de ser bons estudiants per a tenir una societat de prestigi, però també han de gaudir fent esport, sortint de festa i palpant la realitat.

Per això, com que totes les masses piquen, cal aplicar el senderi i buscar l’equilibri, com en totes les coses. Perquè estem en un món on tot tendeix a l’equilibri.

Si voleu fer un cop d’ull al reportatge, el podeu trobar a: http://www.tv3.cat/videos/3898594/El-preu-de-ser-els-primers

Hagis nascut on hagis nascut, a Vilafranca, a Gurb, a Getafe o a Fukushima, les persones tenim tendència a retornar al nostre lloc d’orígen, encara que només un cop a la vida, per Nadal o no.

Es considera que allà on has viscut les primeres etapes de la vida et genera una emprempta que et costarà molt de perdre durant la teva vida. Et marquen d’una determinada manera el futur dels teus sentiments.

El parc on jugaves de petit, els carrers que recorries amb la teva primera bicicleta, les vinyes que veies créixer, la colleta d’amics, l’equip de futbol, aquell entrenador que et tractava com un fill, la casa dels avis, els primers amors, la primera feina, la mili, etc. Tot, absolutament tot, té un encaix perfecte en el nostre cervell i es retenen aquelles imatges, sobretot les agradables, i són de fàcil record.

Si pel que sigui, has hagut de marxar a viure a un altre poble, ciutat o país, aquells records i imatges queden més impregnades, com en un espai reservat i protegit de la teva memòria. Depenent de la distància que et separa i de la teva immersió a la infantesa, t’emportes els records i els intentes tenir presents en qualsevol lloc prop teu, a través de diverses formes: fotos d’aquells moments penjades a la paret, enllaços a l’ordinador de la premsa d’allà, blocs d’amics que hi vas deixar, o establint vincles amb les persones que encara hi són, per evitar que la distància acabi amb els records.

I aquests arrelaments els pots portar impregnats de moltes maneres: potser mai has fet ballar l’àliga, però si la veus en una foto que algú t’ensenya, la identifiques desseguida i taral·leges “tres passos endarrera, tres passos endevant, …”.

Un cop traumàtic et pot esborrar aquests records i vivències. Ja se sap, a vegades la salut et fa males passades i et condiciona molt, però no sempre s’hi pot lluitar!

Però hi ha altres situacions que et poden fer trencar aquest enllaç: la traïció. La traïció a una societat i a un territori que et va estimar mentre creixies i et feies gran i que no entendrà que et giris en contra, per interessos personals.

El millor que caldria fer és marxar per dignitat.

La ferida és profunda i ha de cicatritzar.

Cal netejar el mal fet.

El meu amic Paco, establert a Catalunya des de fa molts anys i amb el qual, de tant en tant, comparteixo converses d’economia, em comentava que tenia molts dubtes sobre a qui havia de votar en aquestes properes eleccions. Us ho escric tal com va anar la conversa.

Jordi: Hola Paco, com estàs?

Paco: Doncs preocupat per la situació i amb molts dubtes. No puc continuar votant als que sempre he votat.

Jordi: No saps a qui votar?

Paco: Mira Jordi, el socialisme a Catalunya i a l’Estat està perdut. Les darreres legislatures del PSOE i del tripartit han fet molt mal, per mèrits propis. L’herència deixada a Catalunya per l’anterior govern de 8.350 milions d’euros de dèficit i la situació de les finances públiques de la Generalitat estan al límit de la fallida. I això són fets!

Jordi: Però, com tu dius, ha estat per mèrits propis.

Paco: No entenc com la cap de llista per Barcelona, la Ministra Chacon, prefereix oblidar-se de Catalunya, o pitjor encara, com volia exigir a la Generalitat un ajustament pressupostari del 20% en lloc del 10% aplicat.

Jordi: Tothom sap que això hagués estat el final pel nostre país!

Paco: Jo, que ja saps que no sóc nascut aquí, em sento un català més, perfectament integrat, encara que mai em posaré la samarreta del Barça perquè sóc del Betis.

Jordi: Ja m’agrada que et sentis un català més.

Paco: No puc entendre com es defensen actituts contra els teus propis interessos, contra el teu propi poble i país. Entenc perfectament que els catalans vulguin parlar la seva llengua, i sobretot que volguem defensar la nostra societat del benestar, perquè l’hem construït entre tots i no és just que aquí haguem de pagar-ho tot.
Però, com vol aquesta dona posar-se els catalans a la butxaca si el 10-J es va negar a donar suport a la manifestació i, a més, públicament es va mostrar favorable a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya?
No ho entenc.

Jordi: Totes les persones aspirem a poder fer més i millor. Ara, el que convé, és tenir o mantenir la feina i disposar d’uns ingressos estables. Per tant, si Catalunya pogués disposar del Pacte Fiscal, o sigui, dels més de 16.000 milions que cada any generosament es reparteixen per la resta de comunitats d’Espanya, no hauríem de patir tant. És com si del teu sou decideixes donar-ne una part per ajudar a paliar situacions de més necessitat, que està molt bé, però en aquest cas, ni tu ho decideixes, ni els “ajudats” són els que en tenen més necessitat. Amb el Pacte Fiscal Catalunya podria plantejar més polítiques socials i d’un estat del benestar més fort.

Paco: És que, el que fan amb Catalunya, és una sagnía!

Jordi: Ho sé. Saps quant costa afegir un nou hospital a la xarxa sanitària catalana?

Paco: Si, recordo que ho vaig llegir al diari. Uns 100 milions d’euros.

Jordi: Exacte! Si disposéssim dels 16.000 milions que cada any perdem en forma de dèficit fiscal, es podríem construir a Catalunya 160 nous hospitals. Fixa’t que mentre PP i PSOE volen abocar-nos cap a un model de col•lapse econòmic com el de Grècia, el Pacte Fiscal ens condueix cap a un model de progrés i benestar com el de Suècia.

Paco: Però ja saps que sóc anti PP.

Jordi: Si, ja ho sé. I com ja saps, tampoc són sants de la meva devoció! Mira Paco, cal que Catalunya tingui força a Madrid per demanar un Pacte Fiscal que permeti disposar dels recursos per poder cobrir totes les seves necessitats en polítiques socials, i que hi hagi algú que defensi els interessos de Catalunya sense tenir les mans lligades. Mai els diputats catalans del PP o del PSC han fet cap servei a Catalunya. S’han limitat a votar una vegada darrera l’altra seguint les ordres que rebien dels seus amos de Madrid encara que això suposés votar contra els interessos de Catalunya.

Paco: Què m’has de dir. A casa ja ho vam patir amb la llei de la dependència del ZP.

Jordi: I tu que tens una botiga, ja saps que el PP ha anunciat que vol implantar la liberalització dels horaris comercials per tal que els establiments puguin obrir tots els dies de la setmana i en l’horari que vulguin?

Paco: No fotis.

Jordi: Això suposarà destrucció de llocs de treball i tancament de petits establiments i botigues com la teva. La liberalització d’horaris suposa un atac directe al model de botigues i comerç de proximitat que amb tant d’èxit a funcionat a Catalunya des de sempre.

Paco: no cal que m’expliquis més. Els meus (PSOE) i els altres (PP) ho han fet fatal. Aquest cop votaré a un partit que defensi Catalunya, els seus treballadors i els interessos del seu país. Votaré Convergència i Unió.

Jordi: Així m’agrada Paco, que pensis en la decisió que afectarà els propers 10 o 15 anys, i que tinguis clar el millor pel teu futur i dels teus fills.