jordi parellada

Qui no està indignat per alguna cosa?

El 15-M un col·lectiu de persones que s’autoanomenen “indignats” es manifesten i munten una acampada a la Plaça Catalunya de Barcelona i a altres indrets del país i d’Europa.

En principi es presenten com a persones indignades per la situació de crisi que s’està patint. Volen denunciar els privilegis de la banca, la qualitat democràtica, els sous dels polítics, etc, etc. Passats uns dies, es comencen a barrejar les coses: que si les retallades a sanitat, que si l’accés a un habitatge digne, que si els drets a l’escola pública, etc, etc.

I a la plaça, també es comencen a barrejar diferents grups d’indignats, amb diferents criteris i pensaments que els porta a ensorrar-se en el seu propi èxit.

De tot!

Un veritable potipoti de reclamacions i reivindicacions personals i col·lectives, que demanen reflexió o exigeixen rebuig. I en algunes d’elles probablement hi estaria d’acord, sobretot en el fons, però en d’altres és la queixa per la queixa.

L’espectacle a la Plaça Catalunya, indignant!

El que havia des ser un toc d’atenció al sistema democràtic, s’ha portat al carrer de forma brusca i barroera. I ara només faltava el bloqueig al Parlament.

No senyor, no hi estic d’acord!

Entre ells mateixos discrepen, i tenen diferents punts de vista, i s’han deixat portar pels eixelebrats de sempre, els que utilitzen la violència i les coaccions per fer trontollar el Parlament d’un País.

Existeixen les opcions perfectament legítimes per fer-ho. I sempre queden les urnes, on es pot reinvindicar amb el vot: mecanisme totalment democràtic.

Per això, com a conclusió: cal escoltar el rebuig i el sentiment d’aquest important moviment, però sempre mantenint les formes i mai cedint al xantatge i a la violència.

Quina resposta hem de donar davant d’aquesta situació de crisi? Doncs és molt evident, ens cal tornar a ser els mateixos en aixecar un poble, una ciutat, un municipi i, per extensió, un país.

En una conferència al Parlament fa gairebé un parell d’anys, en Jordi Pujol ens deia que s’havia perdut la dignitat per Catalunya i pels catalans, i resumia que la dignitat és l’exigència del respecte.

Els darrers inquilins de la Generalitat, o sigui, tripartit, ho han deixat tot pelat i socarrimat i ara cal tornar al principi. Cal ajustar-se el cinturó, a reduir despesa supèrflua, a treballar de valent, amb ganes i a fer un esforç per recuperar la dignitat, dels catalans i catalanes i sobretot, de Catalunya.

Ens podríem preguntar on està l’honor, la coherència i el sentiment de país d’aquests que ens han escurat les butxaques. D’aquests que porten la “C” de Catalunya a les seves sigles i que, quan els convé, les posen en un raconet o ni les ensenyen. D’aquests que tenen els parents i socis instal•lats a Madrid i que ens diuen que no ens volen tornar els 1.450 milions d’euros del fons de competitivitat que a Catalunya li corresponen, votant-hi en contra. I es queden tan panxos.

Què no defensem la mateixa Catalunya? Què volen?

Si no defensen el seu país, que es quedin a casa!

Els calaixos estan escurats. Escurats i foradats. El tripartit ens deixa d’herència 7.600 milions d’euros de dèficit. Des de Madrid, ens obliguen a prendre fortes mesures de contenció reduïnt el pressupost un 10%, i encara tenen les penques de dir-nos que és poc, que ha de ser del 20%.

Llavors, qui són els que han generat tota aquesta situació?

Ah! I si no vols caldo, dues tasses. Cada setmana els trobem al davant (o al darrera) d’una manifestació o altra. Vergonya haurien de tenir!

Com deia Margaret Thatcher, primera ministra del Regne Unit entre el 1979 i el 1990, “el socialisme fracassa quan s’acaben els diners … que han guanyat els altres”.

I té molta raó. En tenim moltes evidències i estem al final del carrer.

Aquest diumenge la ciutadania té la possibilitat de redreçar la situació votant a Convergència i Unió als municipis. Perquè un país comença per cadascú de nosaltres, per cadascun dels pobles i ciutats. I ha quedat ben clar que el país avança quan hi ha un govern fort, amb les idees clares, amb sentiment i orgull de ser català, que posa per davant els interessos de la gent, del municipi, del país, per davant dels interessos de partit.

Un bri d’esperança. Ens cal mirar més cap a un futur millor. El camí de la vida ens l’escrivim nosaltres. Fer, o deixar de fer coses, ens pot conduir cap un punt o cap un altre.

Aquesta potestat la tenim totes les persones. Cadascuna de nosaltres ens escrivim el dia a dia, siguin quines siguin les circumstàncies.
El destí dels pobles l’escrivim les persones que hi vivim. A les nostres mans, els que tenim la sort de ser governats per un sistema democràtic, tenim el poder d’escollir les persones que han de portar les regnes comunes. Aquest és un dels drets i, alhora, deures, més importants que tenim els ciutadans. I és una de les llibertats que més ens ha costat conquerir. Mantenir-ho està a les nostres mans.

Tot i el mal moment que està vivint el món polític, hem de tenir clar que la política és necessària. El descrèdit que ha patit la classe política, sens dubte ha estat guanyada a pols per la manera de fer d’algunes persones. De tota manera, no es pot generalitzar. Hi ha moltes, moltíssimes persones, que fan la feina ben feta.

Sempre tenint present la funció bàsica del polític que és la del servei a les persones. Per tant, la figura del polític ha d’existir. No podem caure en el derrotisme i posar al mateix sac els règims dictactorials i el sistema democràtic. No tenen res a veure. Només cal preguntar a les persones més grans que ens envolten.

Altre cosa és la ideologia. Hi ha qui no vol emparar-se sota cap línia de partit oficialitzat i s’emmascaren amb marques blanques. N’hi ha d’altres que amb l’etiqueta d’independent, s’aixopluguen sota unes sigles. S’entén doncs, que, malgrat no militar en aquell partit es declaren obertament favorables a la línia que aquest defensa (i que els proporciona vots per als Consells Comarcals o Diputacions). I hi ha les persones que si, que obertament, diuen el què pensen ideològicament i fan pública la seva opció de partit.

La gent de Convergència i Unió som així. Tenim clar que formem part d’una federació amb uns valors sòlids, amb un saber fer que toca de peus a terra, amb una voluntat clara de servei a les persones i al país. Des de qualsevol àmbit: del local o municipal, al nacional. Ens arremanguem quan cal i tenim la mirada posada al futur, amb un bri d’esperança.

Tenim clar que només des de l’esperança, la il•lusió i la fe en les persones serem capaços d’encarar el futur. No ens avergonyim de dir qui som. I entomem el destí que ens toca viure amb responsabilitat i ganes de fer feina.

Som gent orgullosa de ser qui som, i de ser com som. Som persones amb un vocació clara de servei a les persones i al país. Perquè sabem que està a les nostres mans el camí col•lectiu que cadascú de nosaltres escrivim com a poble.

Qui no ha sentit mai les frases “és un apassionat en les discussions”, “s’apassiona per la música” o “treballa apassionadament”.

Doncs quines contradiccions que tenen sentiments oposats. Per una banda, el significat de passió està relacionat directament en un patiment. Alhora és una excitació consentida per un mateix. Però la concepció que sovint s’interpreta d’una persona apassionada és que hi posa entrega, dedicació, esforç. Un esforç que es fa a gust, amb el perfecte consentiment propi i que genera satisfaccions des del fons de la persona, difícils d’expressar.

Penso que les persones haurien de viure les seves pròpies passions en la seva vida diària, de forma totalment normal, de tal manera que pogués estar a gust a sí mateixa. Aixó seria un revolsiu allà on participés. Per exemple, al seu treball. Si una persona està a disgust en el seu entorn laboral per les condicions, pel tipus de feina que fa, per les relacions que manté amb els seus caps o col·legues, és molt difícil que visqui apassionadament el seu treball. Quan, per mi, és fonalmental que la feina la visquis de forma apassionada. Es clar que hi intervenen les relacions humanes i sovint existeixen moltes traves per que sigui així. Pensem en un autònom, un pagès, un petit empresari. Si no viu de forma apassionada el seu esforç laboral diari, no té futur.

Traslladem-ho la passió a altres espais: l’esport. Hi ha la frase cèlebre, “és un apassionat de l’esport”. Ho deiem quan una persona es desviu per jugar, participar com a delegat, com a entrenador o com a públic fidel. Quan els colors es porten a dins, hi ha passió!

A la política. Ui, tema complicat.
Per mi, de la mateixa manera que al treball o a l’esport: cal ser apassionat i entregar-se a aquest servei a les persones. I donat que estem davant d’unes eleccions municipals, un alcalde o alcaldessa, un regidor o regidora, que només vol sortir a la foto, que córrer els darrers dies de legislatura per posar els vorals a la carretera, construir rotondes precipitadament, inaugurar claustres sense finalitzar, canviar quatre llums que ni tan sols eren vells o per penjar els rètols dels carrers per demostrar que s’han fet coses i que no s’obliden de ningú, tenen un greu problema, no viuen de forma apassionada per la representació que tenen.

Per tant, una recomanació, apassioneu-vos per les vostres dedicacions i trieu qui millor us apassioni.

Aquests dies estem presenciant, pràcticament en directe, la destrucció d’una part d’un país, el Japó. No hi he estat mai, però és d’aquells que tens a la llista per anar-hi quan el moment ho permeti. La seva cultura i les seves maneres d’encarar la vida tan diferents de les d’aquí, fan que sigui una referència obligada.

Deia, en directe, per què els avenços tecnològics produïts en els darrers temps ha permès que, per diferents canals, es vagi obtenint aquesta rabiosa informació. En aquest sentit, la tecnologia facilita la immediatesa i possibilita un accés sense intermediaris ni manipulacions.

Però guaita quin contrasentit: el que considerem positiu –els avenços tecnològics– ens sorprenen amb una situació negativa, extrema i molt severa. Com diuen els de la tele quan tenen una pífia: són les coses del directe!

Tothom haurà sentit dir alguna vegada d’avis o de persones de més edat, que contra la natura millor no enfrontar-s’hi, doncs no hi ha res a fer. La situació al Japó s’ha iniciat per un procés natural: els terratrèmols. I això que és el país del món més preparat per resistir aquests embats naturals!

Però clar, després arriba la segona part de la natura: el tsunami. I l’aigua ho acaba malmetent tot. Al passar l’onada, destrucció, i al retornar l’aigua al seu punt de partida, destrucció de nou, del que quedava dret.

La mala fortuna d’aquest país, ja ho és per si sòl la magnitud d’aquest terratrèmol i el reguitzell de rèpliques que han vingut al darrera –algunes d’elles tan fortes com els succeïts en altres llocs del món i que ho deixen tot destrossat–. I per si no n’hi hagués hagut prou amb un parell de combats, encara un tercer de pendent, la destrossa més gran (encara amb l’esperança de controlar-ho): l’amenaça nuclear.

Alguns dels seus habitants encara deuen tenir present records de la segona guerra mundial i de les bombes atòmiques. Ara reviuen una situació similar.

I destaquen uns fets, per a ells molt normals, però distants per a altres cultures com ara la nostra: el perfecte respecte pels demés i l’ordre en les coses, malgrat la situació de caos i desesperació que s’hi deu respirar. Ens arriben imatges de les llargues cues que es formen als supermercats (mig destrossats, alguns) per aconseguir aigua o queviures. No hi ha empentes! Tothom espera el seu torn. La situació pot ser molt crua i tothom n’és conscient. Ningú s’aprofita de la situació. No hi ha pillatge, ni vandalisme, ni histèries, ni desordre. En altres punts del planeta, davant fets de menys gravetat, de ben segur que veuriem situacions radicalment oposades.

Avui toca mirar amb respecte i alhora amb condol a aquesta comunitat i transmetre’ls l’ajuda necessària per sortir d’aquesta situació.

Vídeo de la Shakira a la Universitat d’Oxford, fent una conferència. Sense cantar, sense moure les caderes, ben vestida.

Realment impressionant.