Archive for the ‘Família’ Category

Rebel·lió interna

Viernes, noviembre 17th, 2017

Un mes

Avui fa un mes de l’empresonament dels dos Jordis i una catorzena de dies dels Consellers i Conselleres del Govern legítim de la Generalitat. Trenta dies llargs i foscos. No em puc imaginar com ha de ser un sol dia a dins de la presó, sense res a fer, sense res a dir, sense tenir a ningú més amb qui parlar que el teu company de cel·la. Resignat ell, d’estar tancat i preguntant als nostres presos: “I tu, què hi fas aquí? Perquè estàs tancat?” i, alhora, fent-li saber els seus mèrits i els dels seus companys de mòdul: “jo per assassinat, el veí de la dreta, per tràfic de drogues reincident, el de l’esquerra per violació, el del davant per homicidi, el de més avall per etc., etc.”

Cruel, molt cruel!

Tenint diàlegs d’aquesta mena, pots intuir la sensació de buidor estranya, i més, sabent com són els Jordis: persones inquietes, acostumades a l’activitat constant, a estar prop de tots els col·lectius tirant endavant iniciatives i activitats diverses, participant en reunions i aportant el consens a sindicats, organitzacions i partits polítics, recorrent el territori parlant amb la gent i acostant-se a qualsevol persona –si, a qualsevol– per explicar-li de què va tot això. I sempre sense deixar de mantenir el cap ben alt, el coratge ferm i repetint una i múltiples vegades: “estimem-nos” o “fem-ho de forma cívica i pacífica”.

Ni tan sols

una ràdio o una televisió per escoltar, encara que fos un únic canal o emissora amb informació parcialment interessada i manipulada. Ni tan sols això.

Amb visites molt restringides, de 40 minuts, per part de l’advocat, de la parella o familiars i amics directes, després d’haver passat per una pregona identificació abans d’accedir-hi, més pròpia de la guerra freda. A més, sempre darrera d’un vidre i parlant per un intèrfon sense cap possibilitat de contacte físic, no fos cas que es fessin una abraçada o se’ls escapés algun petó.

Ep, no: tenen un vis a vis de trenta minuts amb la parella .. un cop al mes!

Persona

Quan una persona innocent ha de patir aquesta humiliació i vexació, un pot veure clar quines són les intencions d’aquesta gent, i identificar clarament el costat que defensa la democràcia i el que no.

Amb l’aplicació del 155 per part del govern del PP, amb el suport dels seus col·legues contraris a una Catalunya lliure i pròspera –el que s’anomena bloc 155, vaja– hi trobem partits, si, però voldria pensar que estan formats per persones individuals que creuen els drets humans i els valors democràtics.

En tot cas, d’uns ciutadans que ja sabíem el peu que calçaven i d’uns altres alineats al socialisme, amb marca blanca o sense, que ens el podíem imaginar. Algunes persones d’aquests partits han demostrat valentia i coherència amb fets –abandonant-los i dimitint de càrrecs de partit–expressant així, el seu paper individual a la societat. Els que no han mogut fitxa, continuen prenent-nos per rucs ensinistrats pensant que poden portar-nos per on vulguin.

Rebel·lió interna

Per això dic, que aquesta rebel·lió és interna, individual de cadascú. I té la necessitat d’expressar-se al carrer, principalment el dia 21 de desembre, prenent-hi part i evitant continuar en un país on no hi ha respecte per la democràcia i, en canvi, si es persegueixen les idees.

Exigim la llibertats dels Jordis i de tots els presos polítics, ara, de forma cívica i pacífica.

Paraules de Jordi Cuixart

escrites des de la presó i encoratjant a tothom a no defallir:

“Amb l’esperança intacta amb els dies que vindran, sempre endavant!

Visca els Països Catalans i visca Catalunya Lliure!”

Fer les coses ben fetes, sempre

Sábado, mayo 21st, 2016

Fa poc més d’un any sortia a totes les noticies que un dels fabricants més grans de vehicles del món (Volkswagen) havia manipulat alguns dels seu vehicles per aconseguir saltar-se les normatives medi-ambientals establertes, donat que alguns dels seus models superaven de llarg les recomanacions permeses.

Tot era qüestió de passar el test quan es feia la inspecció al taller o la revisió a l’ITV pertinent. Realment tot un giny de la programació, la mecànica i l’electrònica dels vehicles. Va ser un escàndol. La marca va caure fortament a la borsa i ha de fer front a nombroses i quantioses indemnitzacions. Van fer saltar caps i direccions territorials. Vist ara, tot sembla tornar a la calma.

No obstant això, en els moments que l’olla bullia, sortien comentaris de veus dient que això no era una cosa exclusiva d’una marca i que possiblement en sorgirien d’altres si s’inspeccionava una mica. Poc temps després del primer cas, va aparèixer Renault anunciant l’existència d’alteracions. Més tard el van seguir, Nissan, Hyundai, Citroën, Fiat, Volvo, Jeep, Mercedes-Benz, Honda, Mazda, Mitsubishi i, recentment Suzuki.

Desconec si queden més marques per anunciar-nos la seva tècnica de manipulació o si, realment, n’existeixen que tinguin les coses ben fetes.

En tot cas, des de l’escàndol primer fins al darrer anunci, sembla que tot s’ha diluït i, com que tots ho fan, ho admetem.

A l’igual que l’exemple dels cotxes, trobem a la quotidianitat, tot un reguitzell de tasques, processos, atencions, trasllats, productes, i, en general, béns i serveis, que estan alterats o amb objectius gens concrets. L’excusa pot ser perquè estaven carregats de presa, d’altres per la ignorància de l’executor, d’altres per incompetència, d’altres per deixadesa, per arribar abans (a on? a la jubilació?), etc., etc.

La pregunta que em faig/us faig és: “si fóssim nosaltres els generadors d’aquestes alteracions i els nostres pares, avis o avantpassats ho veiessin, hi estarien d’acord?”

HI haurà qui s’atrevirà a dir que són fruit de la societat, de les preses, de la manera de fer les coses avui en dia, etc. Sense entrar en el cost, quin és l’esforç individual o col·lectiu que requereix fer les coses ben fetes, a la primera?

Els nostres pares i avis hi dedicaven l’esforç i el temps necessari. No deixem que ens trastoqui tant. Si ens centrem en fer bé les coses, aconseguirem una millor vida i més satisfactòria per a tot i per a tots.

Jo bereno i tu no berenes

Viernes, abril 15th, 2016

Catalunya sempre ha estat un país solidari, conscient de les seves possibilitats i entregat a oferir, fins i tot, el que no té.

Només cal fixar-se en accions solidàries –algunes més mediàtiques que d’altres– com ara la Marató de TV3, aconseguint en els 25 anys de funcionament, prop dels 150 milions d’euros per a la recerca científica. També en accions més recents, com la recollida de roba d’abric, sabates i utensilis per als refugiats sirians, especialment nadons i canalla, amb aportacions tant grans que s’han vist desbordats per poder emmagatzemar-ho i transportar-ho. Aquesta petició del Govern Català, d’algunes entitats, o d’algunes ciutats com Barcelona, demanant poder acollir famílies que fugen dels horrors, dels maltractes i de la crueltat de les guerres. I si volem anar més lluny, amb les aportacions solidàries a la resta d’Espanya, amb el conegut dèficit fiscal.

El Govern Català ha legislat per poder fer front a situacions incomprensibles de pobresa, mal anomenada, energètica. Jo matisaria el nom únicament com a “pobresa”, en general, amb tota la contundència de la paraula, sense especificar si és d’un tipus o d’un altre. La realitat d’aquestes famílies fa que l’escassetat d’ingressos un dia impossibiliti pagar el rebut de l’energia, però l’endemà pot ser el dinar, i un dia més tard pot ser la roba o el lloguer del pis. Això que l’únic que permet aquest decret és evitar el tall en el subministrament energètic i ajornar el pagament passats els mesos crítics (de novembre a març).

Doncs bé, aquesta protecció afecta a gairebé 900 famílies catalanes, i el TC l’ha tombat, al·legant discriminació positiva!

El sou d’un membre del TC oscil·la entre els 110.000 i els 130.000 euros anuals. Això seria entre 9.000 i 10.000 euros mensuals, suficients per mantenir una llar confortable –probablement en propietat– disposar de suficient energia per escalfar els àpats i mantenir una temperatura de confort, triar les robes de les marques preferides i no la que més escalfa, etc. Amb una mensualitat així, han de ser tan miserables com per impedir l’ajornament d’aquest pagament?

Com comentava l’Empar Moliner en el polèmic vídeo censurat, el que fa el TC és: “Jo bereno i tu no berenes. I en lloc d’intentar que berenem tots dos, el que fan es declarar el teu berenar inconstitucional”.

L’ofec econòmic i la misèria vers als catalans dels que manen a l’estat és tan extrem que no entenc com encara hi ha qui els defensa. Deuen estar molt allunyats de la realitat!

 

Adéu Jaume, adéu Muriel!

Viernes, febrero 19th, 2016

Trist. Molt trist.

Aquests darrers dies han estat plens de records i tristors per la mort de dues persones properes i estimades. Diferents en molts aspectes i semblants en d’altres, però amb un de comú: ser bona persona.

Per una banda ens deixava el Jaume Munné, company de treball durant més de 25 anys. Una persona entregada a la feina, pacient, treballadora i dialogant. Ja ens coneixíem de la Creu Roja, quan hi vam coincidir fa uns 35 anys. Ell hi continuava i des d’en feia uns quants, n’era el president. El seu tarannà dolç i pausat feia que trobar-nos pel carrer, per algun camí de Montserrat a la romeria, compartint taula o, allà on fos, passessin els minuts fent petar la xerrada.

Ara, que gaudia d’una vida més tranquil·la pensant en la seva petita vinya, en la jubilació, i en la seva estima a la Creu Roja, no era el moment!

Fa deu dies tot just parlàvem per trobar possibles col·laboracions entre les respectives entitats que representàvem, i ja no hi és! Ens deixa una bona persona!

Per l’altra banda, la presidenta de l’entitat que més ha fet per Catalunya, la Muriel. Era la seva hora, diuen, però maleït destí!

La tranquil·litat d’una dona sincera, compromesa, agradable, que proporcionava pau i diàleg sense fer soroll. No necessitava imposar-se, ni alçar la veu per convèncer.

D’ençà de la manifestació contra la sentència de l’Estatut del 10 de juliol de 2010, quan es va posar la primera pedra per iniciar tot el procés, vaig tenir l’ocasió de conèixer-la més a prop i de compartir amb ella alguns moments com a membre de la junta d’Òmnium a l’Alt Penedès.

I fora dels seu ambient també. Tot just el juny passat l’acadèmia Tastavins ens investia als dos. Abans de començar l’acte tenia cert neguit per fer-ho bé, mostrant, un cop més, la seva preocupació per les coses ben fetes. Tranquil·la dona, tu deixa’t portar, li vaig dir.

“No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni” era i és una de les frases més recordades de la Muriel. Per tant, per a ella i per a tots els catalans, continuem lluitant per fer el somni realitat.

Facebook i pèrdua de temps

Viernes, enero 22nd, 2016

Un dia d’aquests llegia un article d’un diari que presentava cinc aplicacions per a ser més productiu –sense especificar en quin àmbit– argumentant que avui en dia els “lladres del temps” han canviat, centrant-se en la pantalla del mòbil i de l’ordinador.

La principal causa d’aquesta pèrdua de temps, segons ells, són les xarxes socials, i una d’elles s’emporta la palma: el facebook.

Possiblement té certa part de raó. Les dades que la revista Time Magazine ha indicat utilitzant una calculadora per saber el temps “malgastat” utilitzant el facebook, són dades força inquietants: diu que un usuari mitjà porta invertits al voltant de 190 dies de la seva vida, el que equival a una dedicació diària per sobre 1,5 hores. I això només en els 10 anys d’existència d’aquesta aplicació!

El cert és que abans no existien aquestes possibilitats i que les relacions entre persones s’havien de fer directament i, només pel fet d’haver d’incloure el desplaçament per parlar o compartir alguna cosa amb alguna de les teves amistats o parents, feia impossible tenir-ne tantes, tant variades, tant properes i tant actualitzades en el temps.

La veritat és que estem molt més connectats que mai!

Ningú hauria de tenir cap dubte que estem en la societat de la informació, de la connectivitat i de la immediatesa. Avui en dia és impossible pensar en el món del treball sense un ordinador, excepte en algunes feines exclusivament manuals. La vida d’ara es altament activa en el món digital. Fa tot just uns anys ningú s’hagués imaginat llegir un diari per internet, tornar a veure la sèrie de la teva vida vint anys més tard, sense perdre’t cap capítol i en versió original, o fer una vídeo trucada al teu amic del Japó per saber si ja li ha passat el maldecap que patia dies enrere. Potser avui tampoc hauria de ser estrany, doncs, gaudir del teu temps d’oci utilitzant les xarxes socials.

I la proporció de temps quina hauria de ser?

Cadascú que faci el seu barem i, com sempre, que pensi en l’equilibri i la moderació. Com diu la dia popular, “tots els extrems són dolents” i cal posar seny, sobretot evitar distreure’s durant les estones de treball i de conducció de vehicles. Procastinar ens porta a la frustració, però ben cert és que calen dosis d’humor diàries, i si s’obtenen a través del facebook o altres xarxes socials, encara que sigui amb vídeos de gats, benvinguda sia.

L’empresa Google, en algunes de les seves seus va proporcionar als seus empleats tota una sèrie d’elements per distreure’s a la feina. En aquest cas per fer al contrari, per relaxar-se, per jugar amb els companys, etc.

Els temps han canviat i estan canviant, doncs adaptem-nos-hi!

Qui reclama justícia?

Viernes, octubre 16th, 2015

Diuen que tenim memòria de peix, i és ben cert.

Hi afegiria que tenim memòria selectiva, és a dir, que recordem allò que ens interessa i oblidem allò que no.

Aquesta setmana hem vist com el mateix TSJC reclama independència judicial i no rebre pressions, després de veure com el govern català, i sobretot, el poble de Catalunya, ha acompanyat a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau fins al Palau de Justícia de Catalunya per haver estat querellats d’haver posat urnes i fer una consulta democràtica.

Sembla mentida oi?

El tribunal, el ministre de justícia, el govern de Madrid, …, tots.

El que no recorda el mateix tribunal, el govern del PP i els seus ministres és que en altres ocasions s’han produït fets similars però en direcció inversa. És a dir, com quan, per exemple, el PP i el govern valencià en pes, va acompanyar al llavors president de la Generalitat Valenciana Alberto Fabra, a declarar pels casos de corrupció.

On està la diferència?

Doncs, en el poble!

El poble de Catalunya està cansat de les asfixies, de les declaracions, de les mentides, dels artefactes i menyspreus i ja fa temps que ha dit prou.

Després del 9N, del 27S, de campanya bruta, de manipulació d’ambaixades per contrarestar el vot per correu, dels contactes dels bancs –incloent el governador del Banc d’Espanya– per obligar-los a fer declaracions desafortunades que un cop dites han hagut de rectificar, de titulars i tergiversació mediàtica, de Tribunals Constitucionals que suspenen lleis catalanes com la de pobresa energètica o congressos que corren a fer una reforma exprés per atorgar poder sancionador al tribunal constitucional.

Després de tot això estem desacomplexats i res ens sorprèn ja. El PP i el govern espanyol es pensa que ho té tot controlat. I en bona part és així –o ha estat així fins ara– per la majoria absoluta que li provoca la deriva de supremacia.

I fins aquí hem arribat, a l’igual que davant d’una rebequeria d’una canalla, respira a fons, omple’t de paciència i aguanta una mica més que això és el final –per a ells i el principi per a nosaltres–.
Estem disposats a tot, ens hi va el nostre futur, el dels nostres fills, i no defallirem.