Archive for the ‘Família’ Category

Un tomb en bicicleta

lunes, febrero 23rd, 2015

Encara me’n recordo quan vaig aprendre a anar en bicicleta. Era pels carrers de Moja. El meu pare al darrera m’aguantava, fins un moment donat que, ostres, el pare és allà baix i jo vaig sol!

A partir d’aquí, llargues estones sobre d’aquell vehicle: sortides, excursions, curses amb els amics, “tuning”, etc. I clar, quan ja ho domines, … sense mans, sense peus, … i genolls pelats. Suposo que a tothom li ha anat més o menys així. Als meus fills, també.

En la meva particular volta al món m’he trobat amb llocs on la bicicleta s’usa per a la mateixa finalitat, desplaçar-se, però amb connotacions diferents.

A l’Amèrica llatina, per exemple, trobes gent en bicicletes simples i rudimentàries, persones d’edat avançada fent llargs trajectes. Comparteixen els recorreguts de camins polsosos amb d’altres persones que es desplacen a peu, en cotxes o en camionetes que aquí no es podrien incloure ni el pla “prever”!

A l’Àsia, sobretot a la Xina, trobes moltes bicicletes a la gran ciutat. Allà però, et trobes una mica sobtat pel tipus de conducció: pots estar passejant per una vorera àmplia esperant que es posi verd el semàfor dels vianants per creuar el carrer. De cop pots contemplar com passen bicicletes, ciclomotors elèctrics, carretes estirades per persones, o simplement cotxes, que actuen pensant que no hi ha semàfors. Creuen en verd, en vermell, per sobre de la vorera, en direcció contraria, etc., com si es tractés d’un complot contra el pobre vianant estranger. Si a sobre es fosc, et pots trobar que molts van sense llums, incloent les motos elèctriques que, a més, no fan soroll.

L’altre contrast, en quant al respecte per la circulació, són els països nòrdics: Suècia i Dinamarca –els que he visitat–. A part de trobar moltíssimes persones que l’utilitzen per a qualsevol cosa: anar a treballar, acompanyar els fills a l’escola, anar a comprar amb un carretó afegit al davant o al darrera, etc., et trobes que l’utilitza gent jove i gent gran. I el trànsit, els semàfors, la conducció, en general, és respecta perfectament.

A casa nostra també s’utilitza força la bicicleta i el respecte no sempre és el més adequat. Però clar, l’opinió sempre es decanta a favor del que opina: si és un usuari habitual de la bicicleta, els cotxes haurien de respectar-les més, caldria més carrils bici en les zones urbanes, etc. Si és un xofer o conductor professional (o amateur, que també n’hi ha) les bicicletes no haurien d’estar a les carreteres, són imprevisibles, etc.

Qui no s’ha trobat caminant per Vilafranca, o una altra ciutat, i estar travessant per un pas de vianants, i de cop, una bicicleta creua pel mateix pas de vianants a “tota pastilla” com si fos un vianant més?

O qui no s’ha trobat anant en cotxe, aturat en un semàfor esperant que es posi verd i veure com passa pels teus dos costats una munió de ciclistes amb molta pressa que t’avancen i es salten el semàfor com si no anés amb ells això de compartir carrers o carreteres.

Doncs segur que molts de vosaltres. És difícil de controlar, si, però és molt més senzill de respectar. I això està a les mans de tots: dels ciclistes i la resta d’usuaris de trajecte.

Je suis Charlie

sábado, enero 17th, 2015

Dilluns 5. Surto en un vol de tarda de Barcelona a París.

Arribo, plovisca i també fa fred.

Ens trobem tres dels companys de classe. Anem tots junts cap a l’apartament que tenim llogat. Ens hi instal·lem i sortim a sopar.

Anem a dormir d’hora per començar les classes del dimarts amb bon ritme!

Després d’una retrobada amb professors i alumnes del curs, comentar les experiències, menjar plegats, etc., tanquem un dia que, podríem dir, normal.

Com que la nostra ubicació és darrere mateix de l’Elisi, en una zona on hi ha força ambaixades, el control policial del carrer és habitual i, com altres vegades, no en fem cas.

Torno a dir que la situació és normal.

Arriba el dimecres i quan sortim per anar a dinar, cap a les 12 del migdia, ens assabentem que hi ha hagut un atemptat amb una dotzena de morts i alguns ferits. Les primeres notícies són una mica confuses: que si un tiroteig, que si un grup organitzat, que si morts i ferits, etc.

De mica en mica, a través de la premsa i sobretot de les xarxes socials, es van aclarint els fets: el greu atemptat contra la seu d’un setmanari humorístic.

Quan tornem a sortir de classe a la tarda, ja notem molta més presència policial pel carrer. Potser estem més sensibles, em pregunto. Però no. Se senten moltes més sirenes de policia i, curiositat, per allà on passem –imaginem que per tot arreu!

L’endemà dijous, la presència dels reforços policials i militars es nota: armilles i armes disposades a fer creure a qui sigui.

La veritat, fan una mica de respecte!

A les entrades del metro trobem,també, nombrosa policia que observa detingudament tothom que hi passa. Alguna persona és aturada per identificar-la.

La premsa, la ràdio i les televisions no parlen de res més. Tothom ho comenta. Realment ha sigut un cop molt fort. S’aprecia una gran sensació de tristesa i d’impotència. Les xarxes socials comenten la jugada i apareix el lema: “Je suis Charlie”.
Llegim a la premsa que la policia feia una setmana que tenia sospita d’alguna acció terrorista de gran magnitud, en algun indret … d’Europa.

Ens assabentem d’una policia morta després d’intentar intervenir en un accident de trànsit. En aquell moment sembla que no té res a veure. Arriba el vespre, i després de deixar l’estació i mentre arribes a l’apartament, pel carrer, et mires les cares de totes les persones que et passen pel costat com si els haguessis d’identificar, semblant-te tots sospitosos.

Dijous al matí continua tot igual. Molta policia, un dels sospitosos s’entrega dient que no, que ell no hi era.

Tot una mica confús.

Per sort, nosaltres continuem les classes. Fins que torna a saltar la notícia: un dels terroristes està en un supermercat retenint ostatges.

Penses, nosaltres també hem estat en un supermercat comprant el vespre abans. És clar que n’hi ha molts i no és el mateix, però el teu cap hi dóna tombs.

A la tarda, localitzats els altres amagats en una impremta. I finalment la intervenció dels cossos policials.

Balanç de la setmana, 17 morts i nombrosos ferits. Els terroristes abatuts per la policia. I moltes, moltes persones innocents que no tenien res a veure, amb les famílies destrossades.

El diumenge, com qui va estar de dol, a seguir la marxa silenciosa, trencada per aplaudiments, crits de: “Charlie, Charlie”, o entonant la marsellesa.

Una setmana més, una experiència més, de lluny i alhora propera. Sens dubte, per oblidar.

Set patates i una de grillada

viernes, diciembre 19th, 2014

Avui us explicaré un relat emocionant.

En un cistell hi havia unes quantes patates. Set, posem pel cas. I en un costat del cistell, una que li havien sortit alguns grills. Les altres sis, amb els seus ullets, se la miraven amb certs prejudicis al veure-la diferent i, per això, de tant en tant li deixaven anar frases com ara: “estàs grillada”, “t’han sortit grills al cap”, i d’altres coses amb un aire de rebuig i menyspreu.

Era diferent de les demés o també era una patata com les altres? Potser si que havia madurat més ràpid i li començaven a sortir els grills, però era un fet natural, com ser unes més grosses que d’altres, o tenir la pell més o menys arrugada, o haver nascut al maig o a l’agost. A totes el temps les portaria a tenir grills –excepte que se les mengessin abans, clar– i indubtablement, a passar per uns fogons.

Així començava la presentació del gran concert de Nadal d’aquest diumenge passat, celebrat al fòrum Berger Balaguer, organitzat per la fundació Pinnae, i en el qual un jove pianista ens va oferir un fantàstic concert a tots els assistents. Vaig tenir el plaer d’escoltar les seves virtuositats al piano, però el més important de d’aquella tarda era que es tractava d’un concert de caire benèfic, on la recaptació anava destinada a l’entitat Univers Penedès.

Fa anys que tinc la sort de gaudir d’aquests concerts –és lliure i obert o tothom– i estic satisfet d’aportar-hi el meu petit granet de sorra. Aquesta entitat destaca per treballar amb joves amb discapacitats intel·lectuals de tota la comarca del Penedès, fent un procés d’integració, d’educació, de socialització, d’oferta d’activitats d’oci, etcètera, etcètera. El que fa, al meu entendre, és bidireccional, o en tot cas, tothom ho hauria de veure així. I es que ens cal molt per aprendre encara!

Ja sabem que en aquest món, per sort, tothom és diferent i cadascú avança de forma diferent a la seva vida. A vegades per desig i a vegades per necessitat, però tothom fa el seu propi camí. A l’igual que trobem rosses i morenes, hi ha alts i baixos, grassos i prims, joves i grans, tristos i riallers, traçuts i no tan destres, i tots, tots sense excepció, requereixen l’estima de la resta. Perquè la patata grillada, ja intuïa que aniria a una paella, com totes les demés!

El refrany ja ens diu que qui no té un all té una ceba referint-se a les diferències entre nosaltres.

Els meus desitjos per a tothom d’un bon Nadal i d’un any 2015 ple de llibertat per a tothom, els que tenen grills i els que no se’ls saben veure!

La vida continua

viernes, mayo 16th, 2014

Els dies passen i malgrat la recerca insistent de la humanitat en aturar el procés d’envelliment, ens fem grans i això no hi ha qui ho aturi. Així està establert i millor que continuï sent així. Cada dia trobem mostres d’aquest fets. Si partim de l’edat juvenil, quan comences assortir amb els amics, amb les amigues, amb una amiga, les festes, quan demanes als pares per arribar una mica més tard, quan trobes la primera feina (això potser ha canviat una mica ara), quan entres en l’època de casaments perquè els teus amics i amigues es casen (o s’ajunten) i ho celebrem plegats, quan arriben les primeres nits sense dormir perquè han arribat a casa els primers plors fruit dels dos i sense saber com reaccionar, quan arriba el segon i aquí ja comences a saber perquè ploren, o quan arriba el tercer i aquí ja no el sents plorar, i quan veus que aquells que consolaves entre els teus braços creixen i marxen del nius.

Bé, unes quantes formes d’adonar-se’n que la vida passa i que no s’atura.

Una altra és veure-ho des del punt de vista dels que t’han portat al món. Recordo que quan era petit, anàvem a casa dels avis (en el meu cas no vivia amb ells, cosa molt normal en aquella època i que sembla que torna) i veies als avis com a persones grans. Tot just devien tenir seixanta anys o potser alguns més depenent dels avis. Els veies sempre vestits de negre, amb faixes, mocadors del coll, espardenyes d’estar per casa … Em venen molts records. L’etapa que els avis es fan grans i un dia l’un i un altre dia l’altre, decideixen deixar-nos i te n’adones que ja no ets el nen petit, que has crescut i madurat una mica. Bé, penses, no n’hi ha per tant, són els avis que ens han deixat perquè eren grans.

Però de mica en mica van passant els dies i els anys i arriba a un punt que ja no són els avis sinó que són els pares i tiets, els veïns de la mateixa edat que els pares, o els seus millors amics, els que van marxant.

“Llei de vida” diuen. Cert. Tan de bo sempre fos així: que ens deixessin primer els més grans. No hi ha dret i és una terrible situació quan es trunca la vida en un infant, un jove o un adult sense haver viscut un cicle complert, per dir-ho d’una forma simple i planera.

Fa uns dies era la mare qui anava a fer companyia al pare. Em venen molts records al cap i sobretot després de veure amics seus, de la infància o joventut, amb els que havíem compartit molts moments, com s’han fet també grans. Ens hem fet grans. I ara, som nosaltres la baula al capdamunt  de la cadena.

Amb poques hores de diferència arribava al món un nou infant de la neboda gran de la família, com si vingués a emplenar l’espai desocupat.

És així, la vida passa, el temps passa i la vida continua.

Moda i equilibri raonat

viernes, marzo 21st, 2014

El ritme de vida que cada persona porta és, evidentment, particular de cadascú. Podríem dir que cada persona disposa de la capacitat de decisió. Això permet “articular” la majoria de decisions sobre conceptes bàsics.

Tot i així, “funcionem” dins d’una societat en la qual hi ha establertes unes relacions molt estretes entre persones, a títol individual, i entre col·lectius i, diguem-ne, entre altres factors que creen una  gran influencia en les nostres decisions i comportaments.

Estareu d’acord amb mi que la societat que un té al voltant, tant si és la zona on ha nascut, on té la residència, on treballa, etc., t’envolta i alhora t’exerceix una gran influència sobre les coses que fas i les que deixes de fer.

Les nostres necessitats de comunicació i la forma d’utilitzar-les, pot servir per ubicar-nos en un exemple concret.

Sabem que avui en dia les xarxes socials envaeixen les nostres cases. No hi ha discussió i és un fet!

També sabem que les modes com l’ús de les xarxes socials, que no són de ningú concret sinó de la mateixa societat, i que la seva influència ens porta a utilitzar-les per comunicar-nos, cada vegada de forma més intensa.

Sense cap mena de dubte és un gran avenç, però també pot ser un gran retrocés en determinades ocasions, sobretot quan s’utilitzen per substituir el diàleg directe i personal.

La balança, de ben segur, es decanta cap a la part positiva de la utilització d’aquestes eines de comunicació. Sinó fos així, no trobaríem tantes persones amb recursos escassos o bé de països en fases de desenvolupament d’infraestructures bàsiques, que disposen d’aquests aparells de darrera generació i que segueixen “la moda”.

En alguns d’aquests països, en els quals he tingut l’oportunitat de visitar, te n’adones, però, del grau de necessitat que tenen. Sobretot te n’adones quan de cop et trobes tres dies seguits sense cobertura de mòbil ni d’internet.

Pels que som seguidors d’aquesta moda, per l’estil i ritme de vida que portem, és catastròfic trobar-se en una situació com aquesta. En canvi, contrasta totalment per les persones es troben a l’altra banda, els que no en tenen necessitat i poden prescindir-ne.

Per tant, ni una cosa ni l’altra, ni seguidor de moda sense necessitat, ni oblidar-se del profit que se’n pot treure.

Com tot en aquesta vida, l’equilibri raonat és el més convenient.

Menjars i conciliació familiar

viernes, febrero 21st, 2014

Sovint sentim a parlar de la conveniència de poder conciliar els horaris laborals amb la vida familiar i no deixa de ser interessant intentar-ho, encara que sempre quedarà una part de la població fora de cap possibilitat.

Pocs anys enrere arribava de la feina cap a dos quarts de quatre de la tarda a casa. Uns podeu pensar que molt tard i d’altres que molt d’hora. No obstant, després de pràcticament vint-i-sis anys, era el més normal per a mi.

La meva dona també sortia a aquella hora, amb el qual podíem compartir l’àpat del migdia. Però amb els fills era diferent: ells sortien d’escola a la una del migdia i a les tres hi havien de tornar a ser. Això significava no dinar amb els fills.

A la primera etapa de l’institut, els fills, tres dies a la setmana, no venien a dinar, i els altres dos, tornaven en hores diferents, amb el qual no coincidíem.

Un canvi més es va introduir fa pocs anys: horari continuat a l’institut tornant a dinar a casa cada dia. No ho discuteixo, penso que realment se’n treu més profit.

Amb aquest horari, alguns membres de la família, tornàvem a seure al mateix moment a la taula, encara que fossin les quatre de la tarda!

I continuant, quan canvies de feina, la deixes per una altra, etc, et trobes que fas horari partit (encara el més habitual) o amb un petit marge de temps per menjar a la mateixa feina. Altre cop sense opcions.

Tot plegat, complicat. La conciliació laboral i familiar és difícil.

I si parlem del sopar, segons com es pot complicar més. Si ets una persona activa i col·labores en altres àmbits de la societat, habitualment es fan reunions, actes, etc. I n’hi han forces que es fan a la tarda/vespre o al vespre/nit. Això torna a comportar poca possibilitat de sopars plegats.

Quan els fills es fan grans també volen fer activitats, esportives, d’aprenentatge, lúdiques, i fa augmenti la dificultat.

Darrerament m’he adaptat a un altre horari, potser més similar al que practiquen forces països europeus: esmorzar a les set del matí, dinar a la una del migdia i sopar entre les set i les vuit de la tarda. M’hi he adaptat i reconec que seria impossible conciliar la vida familiar amb aquest horari, però és així.

Cada zona, país, feina i família intenta adaptar-se al que més bé li va, i és normal que a Alemanya sopin majoritàriament a dos quarts de set de la tarda i a Catalunya poden ser tranquil·lament  entre les nou i les deu del vespre. Els bancs alemany tanquen a les cinc de la tarda després de fer una pausa per dinar d’una hora. No trobaràs masses supermercats francesos oberts a partir de dos quarts de vuit del vespre. Són altres formes d’organitzar-se.

Per mi és sempre recomanable fer els àpats en família. Són moments per compartir, no només el menjar, sinó les experiències, els estats emocionals, etc.