21. Enero 2010 por Jordi.

Un dia d’aquest vaig rebre l’escrit de l’alcalde de Solsona, que deixava com a testimoni després d’un càncer de dos mesos i mig. L’escrit va ser llegit en el seu funeral i com que s’ho mereix, el reprodueixo aquí.

Déu ho ha volgut i jo ho accepto. Sempre he estat a disponibilitat seva i no puc tirar-me pas enrere ara, tot i que em costi entendre-ho.

Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta, d’avui per demà, et pugui atrapar una malaltia com la que s’ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot. Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta la que hem hagut d’acceptar i d’encarar, malgrat costi.

Marxo conformat, tranquil i serè, però amb l’ànima corpresa per totes les persones estimades que deixo. La meva esposa Isabel i les nostres filles, Laura i Rut. Els meus pares, germanes, tiets i tietes, sogra, cunyats, nebots, que s’han desviscut per mi i m’han abocat més amor del que em podia arribar a imaginar! I també el de tants amics i amigues i coneguts que he sentit tan a prop durant tot aquest procés que em duu avui aquí! No sabeu el bé i l’escalf humà que he arribat a experimentar ben endins del cor, i com m’ha ajudat a lluitar fins on he pogut en sentir el vostre alè afectuós a prop tothora.

Sé que avui també marxa un alcalde de Solsona. No ha estat mai per a mi un objectiu ser-ho, era més aviat com una disponibilitat que sentia. I us puc dir que bé ha valgut la pena, que he sentit moltes coses fent-ne, que he pogut compartir hores de treball, de preocupacions, però també d’anhels i moltes il·lusions i moments preciosos, tant amb la totalitat dels regidors com amb l’ampli ventall de treballadors municipals. I he pogut parlar amb tanta gent i conèixer-ne tanta de nova… He procurat tenir un marcat sentit institucional del càrrec, i ser l’alcalde de tots els solsonins i solsonines; alhora que he procurat ser just i atendre tothom per igual. De tota manera, em dec haver pogut equivocar a voltes, i és per això, que voldria demanar disculpes si algú en algun moment s’ha trobat desatès o decebut.

En fi, m’he sentit molt orgullós de poder ser alcalde de la ciutat que tan estimo, i ho he intentat fer tan bé com he sabut. Sempre m’he sentit, malgrat les normals discrepàncies, apreciat i respectat, fet que valoro molt. Us demano, si us plau, consideració i comprensió pel govern municipal; no ha estat fàcil tot aquest temps per a ells en aquest meu estat. Jo hi poso tota la confiança. De la mateixa manera que diposito tota la meva confiança i aboco tota la meva estima personal en el nou alcalde. És una bellíssima persona, honrada i ferma, que hi posarà tota la dedicació i estima que requereix el càrrec i la ciutat.

Ser i fer de pagès ha estat la meva vida. I vull reivindicar la necessitat que té la societat de demostrar, amb fets més que amb paraules, que la nostra activitat és imprescindible, però que, a l’ensems, la gent que vivim al camp no podem ser uns ploramiques eterns, sinó uns innovadors i renovadors constants.

Ser cristià i ser català són dos fets que m’han marcat profundament en la vida.

Us encoratjo a seguir treballant per tal de poder arribar a la plena sobirania nacional, fruit d’una majoria democràtica que l’avali. Una Catalunya on hi càpiga tothom qui hi vulgui ser. I, en aquests moments, gosaria demanar a la societat una mica més de confiança i de comprensió en la classe política catalana. Ja sé que passa el que passa, però també és cert que hi ha molta gent que s’hi dedica de manera correctíssima i pensant només en el bé de tots. No siguem injustos posant tothom al mateix sac. I a la classe política li demanaria més generositat i molta obertura de mires. No hi ha ningú en possessió de la veritat ni de res que sigui de tots, ni ningú sol pot atribuir-se ser Catalunya. Si us plau, parem un moment, recapacitem i adonem-nos que la nostra desunió és, alhora, la nostra més gran feblesa. I que, sobretot, no podem exercir la política des de la rancúnia, des del recel constant, ni des de les batalletes entre els partits i dins seu. No ens duu enlloc que no sigui a l’embadaliment, tot sovint babau, de la militància de torn de cada partit. Però això també és eixorc.

I la meva pobra i estimada Església! Tan còmoda a Roma i tan desubicada a la cova de Betlem! Aquesta jerarquia tan allunyada del Concili Vaticà II, i alhora tan recelosament garant d’allò que hauria de ser secundari. Tan satisfeta fent celebracions amb reminiscències del passat dins engalanats temples, i tan absent en la seva principal missió evangèlica, la de pedres enfora, allà on aplicar i viure-hi la fe i la donació agafa tot el seu sentit de ser cristià. Com me n’he sentit de prop sempre de la gent senzilla que treballa per les seves parròquies, de la gent que per amor a Crist es dóna de manera humil i gens sorollosa. Com em recordo en aquests moments del bisbe Pere, allà a l’Araguaia, o de les monges de l’Hospital i de tantes i tantes altres vides, creients i no creients, lliurades de ple a abocar amor sobre qui més ho necessita, ja sia per fidelitat a l’Evangeli, ja sia per estimació a la dignitat humana. I no és prou vergonyós que els cristians, a hores d’ara, encara visquem dividits.

Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d’anar a millor. Treballem-hi per fer-ho realitat!

Bé, me’n vaig, si m’hi vol, amb el Fill del fuster de Natzaret, el meu guia en aquesta vida terrenal.

Aquí, a propet de la Mare de Déu del Claustre, us dic adéu.

Déu ho ha volgut i jo ho accepto, i li demano que us ajudi a acceptar-ho a vosaltres.

Al cel ens puguem retrobar tots plegats. M’enduc tot el vostre amor i tot el vostre afecte dins el calaixet del meu cor!

Xavier Jounou i Bajo

Publicado en General | Imprimir | Ningún comentario »

17. Enero 2010 por Jordi.

Sense cap mena de dubte, la tragèdia del terratrèmol a Haiti ha colpit a moltes persones, sensibles als fenòmens de desastre naturals i ha mobilitzat a països a fer les seves aportacions, humanes o econòmiques.

Una manera més de col·laborar és fent aportacions monetàries.

Com que m’ha arribat aquesta llista de comptes corrents de la Creu Roja a diverses entitats d’estalvi per poder fer arribar ajudes als pobres damnificats, la publico.

CREU ROJA
Caixa Catalunya 2013-0500-14-0222222252
Caixa Manlleu 2040-0020-13-8000958839
Caixa Penedès 2081-0300-93-3300004041
Caixa Terrassa 2074-0120-31-2111998805
Banc Santander 0049-0001-53-2110022225
Caixa Girona 2030-0000-16-3300097651
Caixa Tarragona 2073-0074-32-0110452614
Banc Popular 0075-0001-89-0600222267
BBVA 0182-5906-86-0010022227
Banesto 0030-1001-35-0004707271
Banc Sabadell Atlàntic 0081-0627-34-0001114312
Caja Madrid 2038-0603-29-6006640085
La Caixa 2100-0600-85-0201960066

Publicado en General | Imprimir | Ningún comentario »

24. Diciembre 2009 por Jordi.

La “Diputació del General” o “Lo General de Catalunya” eren els noms amb els quals s’anomenava a l’equivalent a l’actual Generalitat de Catalunya, i inicialment consistia en una comissió amb poders delegats per les corts per administrar els donatius al rei, durant l’edat mitjana. Es va crear concretament al 1359.

Aquest 2009, per tant, es celebra el 650è aniversari d’aquella fita, la primera Generalitat. La institució que ens permet l’autogovern. I només per aquest motiu ja n’hem d’estar satisfets.

Malgrat una història plena de persecucions, prohibicions i continuats atacs per aïllar-nos en diferents moments i fer-nos dependre de la imposició espanyola, podem assegurar que Catalunya sempre ha tirat endavant pel seu tarannà de lluita i, alhora, reivindicació per poder gestionar i administrar les seves terres i les seves persones. Disposem de la democràcia més antiga d’Europa, molt abans que l’anglesa, considerada de les més antigues del món.

El darrer segle, com molts potser recordeu, hi van haver dues restauracions d’aquesta institució posteriors al “decret de nova planta” famós, conseqüència de la Guerra de Successió del 1714 del rei Felip V.

La segona d’aquestes recuperacions sortosament encara l’estem vivint i conservant. I ho dic en aquest to, perquè la tenim penjant d’un fil que s’anomena Tribunal Constitucional, que ha d’emetre una sentència a l’Estatut d’autonomia de Catalunya, sense tenir en compte l’aprovació donada pels parlaments català i espanyol i la ratificació en referèndum pel poble català.

La situació de Catalunya al segle XXI requereix d’unitat política per poder avançar. Però ens trobem amb una sèrie de polítics que es dediquen a boicotejar-la directa o indirectament, via recurs al TC o via bloqueig a l’autodefensa, implantant l’espanyolisme progressista a la basca, sempre que poden.

I al Penedès estem doblement afectats per aquests bloquejos.

Per una banda, trobem que temps enrere podíem sentir manifestacions socialistes en favor al dret a decidir de les dones, basant la seva argumentació en el progrés social i el respecte a la decisió de la persona en la interrupció de l’embaràs, però, en canvi, des del partit majoritari del govern, es posen tots els pals a les rodes (sense que es noti massa) per la celebració d’un referèndum, saltant-se el respecte a un important col·lectiu de persones i de pensament més avançat: el del dret a decidir d’un poble.

I per altra banda, recentment, un personatge del mateix partit, tampoc vol reconèixer que el Penedès, majoritàriament, desitja la vegueria pròpia. Sembla que la substitució de les organitzacions territorials espanyoles i dels seus òrgans gestors, o sigui de les províncies i de les diputacions, els faria massa autònoms del “papa” Estat. Això que la Vegueria hauria de substituir, els etiqueta clarament, dependents de la política espanyola.

I, ens cal estar sotmesos a una institució de segon ordre, subordinada del govern espanyol? Crec que no.

El que cal és refermar els nostres interessos, els interessos catalans i penedesencs, si volem continuar mantenint el criteri propi com a poble.

La celebració dels 650 anys de la primera democràcia a Europa, símbol de l’autogovern, està passant gairebé desapercebuda, sense fer-la participativa i reduint-la a un fet anecdòtic sense rellevància.

Publicado en General, Política | Imprimir | Ningún comentario »