Archive for the ‘General’ Category

I ara què?

divendres, setembre 21st, 2018

Tardor calenta

Com el pronòstic del temps a dies vista, diuen que s’anuncia una tardor calenta. S’acosta el primer any de fets extremadament durs i antidemocràtics d’un estat espanyol a la deriva, que en aquells moments volia impedir per “terra, mar i aire” qualsevol reivindicació, de qualsevol mena, del poble de Catalunya.

20S

Aquest dijous haurem viscut el record de l’entrada de la guàrdia civil a la conselleria d’economia, de la mobilització posterior espontània de la ciutadania i de les recomanacions dels líders de les entitats. Aquell dia els Jordis van irrompre per garantir l’entrada i la sortida dels cossos policials a la conselleria, per evitar enfrontaments i per aconsellar a la gent a marxar a casa seva pacíficament. Recordem les imatges que, quan ja s’havia fet fosc, des del damunt d’un vehicle policial autoritzat per la mateixa policia, megàfon en mà, demanaven a tothom marxar. Contràriament, el relat judicial és transposat i aquesta és una de les causes per les quals estan empresonats.

1r octubre

Després vindrà el primer d’octubre, data que tothom té fresca en la memòria per haver defensat, com mai, les urnes i la participació en una votació. Un referèndum preservat per totes les persones demòcrates i gestat des d’un gest immens de solidaritat des del poble i cap al poble. Evidentment, costarà que ens marxi del cap els records colpidors de la defensa dels col·legis electorals i, sobretot, dels brutals cops de porra i violència emprada per la policia i la guàrdia civil amb la intenció d’emportar-se urnes i evitar votacions, cosa que malgrat tot, no van aconseguir a tot arreu. Altra cop una actuació desorbitada i fora de qualsevol estat democràtic on es respectin els drets civils.

16 octubre

Acte seguit, el 16 d’octubre, farà un any de l’empresonament del Jordi Cuixart i del Jordi Sànchez.

Judici injust .. al desembre?

A continuació vindrà també el judici dels presos. Un judici injust, dels dos Jordis i de tota una colla de polítics, a qui mantenen en presó preventiva com si fossin perillosos assassins, narcotraficants o mafiosos. Un judici per unes causes inversemblants, inventades, que no se sostenen per enlloc i típiques a les dictadures més extremes. Un judici que no és únicament per a totes aquestes persones, sinó que és contra tots nosaltres, contra tot el poble, buscant l’escarment. Un judici que es celebrarà previsiblement al desembre i que recomanaran –fem apostes si voleu– que no arribi la sentència abans del maig de 2019, o sigui, passades les eleccions municipals. Si arribés abans del maig se’ls podria girar en contra i perdre el poc –o massa– que ara tenen.

Què fem?

Davant de tot aquest panorama “calent” què tenim a la vista, ens poden passar moltes qüestions pel cap: Les veiem a venir? Tirem pel dret i anem per feina? Sols? Tots plegats com un de sòl? I ara què? Etc.

Ens han atacat a tots. Els partits estan desconcertats i sense acords comuns. O arribem a un acord o no ens en sortirem!

Convincents, cohesionats i amb ma ferma.

17A una data que tothom voldria oblidar

divendres, agost 17th, 2018

Un data per oblidar

Quan llegiu aquest article es complirà un any de l’atemptat terrorista a les rambles de Barcelona i de Cambrils. Un greu atemptat viscut de molt a prop. Una situació que et porta a pensar en les possibles motivacions i arguments inexplicables d’uns fanàtics i miserables botxins.

La vida a vegades et porta per camins que no voldries ni imaginar-te. Si tens l’oportunitat d’adonar-te’n a temps o pots esquivar-los, hauràs estat de sort.

Charlie Hebdo

Recordo que quan hi ha haver l’atemptat a Charlie Hebdo, al gener de 2015, estava a Paris preparant els meus exàmens del màster. El barri on es va produir la matança estava allunyat del nostre centre i ens va permetre cert aïllament. L’endemà tot eren policies i militars per arreu. Tothom sospitava de tothom. Tenia la residència a uns 25 minuts del centre, a le banlieude Paris. Just prop d’on un segon terrorista es va atrinxerar en un supermercat. Van ser un dies colpidors que recordaré sempre.

Barcelona i Cambrils

Just ara fa un any, treballava en una escola situada al Portal de l’Àngel de Barcelona, i degut a la menor càrrega de feina de l’agost, sovint sortia a les cinc de la tarda. Combinava els dinars a restaurants de la zona, de Ciutat Vella, fent una passejada per la Catedral o per la Rambla, per pair el dinar i tornar a la feina. Aquell dijous d’agost, feia molta calor i amb l’excusa de l’aire condicionat, m’havia quedat més estona per enllestir la feina, sortir abans i dinar a casa. Agafava el tren a Plaça Catalunya a un quart de quatre per arribar a casa una hora i quart més tard.

Premonició?

Com si es tractés d’una premonició, vaig tenir la sort de no estar en aquella horta fatídica a la rambla. Quan veia les imatges no m’ho podia creure. Trucades d’amics i familiars que preguntaven per com estava: “tranquils, he sortit abans, estic a casa i no m’ha passat res”, els vaig dir. Però el record corre per dins encara ara. L’endemà no vaig anar a la feina, i vaig estar uns dies a tornar a la rambla. No podia.

Just fa uns dies s’han conegut detalls de l’atemptat: del que pretenien fer, de qui eren, dels muntatges i lligams que tenien, del que no els va sortir bé i van haver d’improvisar, etc. Però mai sabrem amb exactitud perquè van arribar a fer-ho, qui hi havia de debò al darrera i perquè aquells dies, aquelles hores i aquells llocs. Voldria pensar que no es barregen coses, que les clavegueres de l’estat no en formen part, malgrat el que va sortint va deixant-ho tot més clar.

Homenatge a les víctimes

Avui 17 d’agost, hem de tenir un moment per homenatjar a les víctimes i familiars, pel patiment i dolor viscut. I també un altre per l’efectivitat, rapidesa i generositat dels Mossos d’Esquadra amb el Major Trapero i el Conseller Quim Forn al capdavant i resta de serveis d’emergències que hi van participar.

De nou però ens trobem amb contrasentits: aquells herois que van fer una excel·lent tasca i caldria premiar, avui un tribunal ens ho impedeix i els manté privats de llibertat. Però tinguem clar que algun dia tot es sabrà i ningú quedarà impune.

Per cert, faré un “Tortosa” a aquesta corona que pretén lluir de democràcia i que no considero meva.

El futbol ens està tornant bojos?

dissabte, juliol 21st, 2018

Tot just finalitzat el mundial de futbol de Rússia, em venen al cap algunes reflexions que voldria compartir.

Una d’elles és la bogeria que aquest esport genera, malgrat que no em refereixo única i precisament a la seva pràctica sinó al seguidisme, la dependència i les implicacions personals i familiars que se’n deriven pels que s’hi deixen endur o seduir.

Pa i circ

Com el pa i circ de l’època dels romans, però sense pa. Deu ser que els temps han canviat -que ho han fet- però potser s’ha girat tot massa i l’evolució intel·lectual de la persona no deixa de ser una farsa.

Si en aquella època més que aconseguir seguidors que volguessin anar al circ per veure matances i sacrificis humans –segur que alguns també– ho aconseguien a canvi de repartir-los pans que, amb l’escassetat del moment, els aportava l’aliment principal. Avui per avui s’ha donat la volta i, a banda de pagar una entrada sovint cara, l’únic que pots emportar-te és la satisfacció que el teu equip hagi guanyat. Ni tan sols que s’hi hagin esforçat fent comèdia simulant caigudes i mals inexistents.

Com si es tractés d’una representació de les guerres d’altres èpoques, els partits de futbol són com una lluita a mort contra l’enemic. Els fets ocorreguts a França amb nombrosos vehicles cremats i uns quants ferits per l’eufòria desfermada després de vèncer la final és preocupant.

Xifres i traspassos

Tot i així hi ha una altra cosa que ho supera: els desorbitats imports que es paguen per les fitxes i traspassos dels jugadors. Uns jugadors que únicament corren darrera una pilota!.

Evidentment l’especialitat i ser els millors de la matèria determina que s’hagin de pagar més bé -això, en principi, passa en qualsevol ofici- però les xifres són d’escàndol.

Salaris de “treballador”

Imaginem un treballador normal que tingui una feina corrent amb uns anys d’experiència. Podria cobrar uns 30.000€. Potser si és bo i destaca, amb el temps arribaria als 50.000€, i si té molta experiència, forma part d’una empresa molt gran i té un tracte especial, posem que arribi als 100.000€.

Busquem ara a algú molt especialitzat, com ara un gran empresari, un banquer, un director d’una multinacional o algun càrrec similar. Podem trobar sous d’entre mig milió i un milió d’euros l’any. D’entrada les diferències de sous ja em semblen exagerades.

Salaris de futbolistes

Tornem al futbol i fixem-nos en els que destaquen: el traspàs del CR es fa per 112 milions d’euros –se li havien pagat 94 a l’arribada–. Cert que només són uns quants, però perquè han de tenir aquests sous per córrer darrera una pilota?

112 MEUR vol dir 112 anys de treball d’un gran empresari o 2.240 anys de feina d’un treballador que destaqui o més de 3.700 anys d’un treballador normalet.

Perquè aquestes xifres d’escàndol doncs?

Fem-nos-ho mirar perquè sembla que això no té aturador i ens portarà a la ruïna a tots plegats.

I el pitjor és que hi donem suport a diari!

La consellera Laura Borràs: més clar no pot ser!

diumenge, juny 17th, 2018

Consellera Laura Borràs

Aquesta setmana vaig poder veure l’entrevista que TV3 va realitzar a la nova consellera de cultura Laura Borràs.

La considero una persona culta i manifestament elegant i contundent amb l’ús de les paraules. Em van agradar i vull destacar els seus comentaris.

En relació al 155

Primer. En relació al 155, la seva fermesa en eliminar-lo del tot i aconseguir la restitució dels consellers exiliats i empresonats. També per la decisió d’entomar la recuperació de les obres i béns de Sixena, quan l’estat, aprofitant aquest article, va deixar de defensar la veracitat i raonaments de la Generalitat. I per actuar per posar fi a la intervenció econòmica a través de l’IVA cultural.

Fer i no només, dir

Segon. “Fer i no només dir”. Ella aposta per buscar complicitats arreu, donant la benvinguda als esforços col·lectius amb projectes que il·lusionin, donant sempre la ma entre cultura i ensenyament, i raonant que “és una qüestió de país i un pilar de l’estat del benestar”.

Llengua i cultura catalana

Tercer. La seva consideració que la literatura ve determinada per la llengua i la que cultura catalana inclou l’expressió castellana. El respecte al tot, sabent que Catalunya sempre ha estat una terra d’acollida i, en una futura independència, la demostració contrastada i real que el català és una llengua marginada i cal protegir.

Adversari polític

Quart. L’elegància en la resposta quan va haver d’escoltar el discurs de la cap de l’oposició utilitzant paraules molt gruixudes, frases fora de context i un llenguatge simple i barroer (res d’estrany venint d’aquest grup polític, oi?) A l’entrevista deia que “davant de la injuria i la calúmnia, millor posar un somriure!Convé un pla nacional de lectura i de comprensió lectora bàsica. Fer dir coses que un no ha dit, se’n pot dir manipulació amb una determinada intenció”.

Manifest Koiné

Cinquè. Assetjada de nou, per la seva signatura al manifest Koiné, va indicar que aquest estava signat pels darrers premis d’honor de les lletres catalanes i per 275 altres estudiosos de la llengua, filòlegs, lingüistes, docents, escriptors, traductors, juristes i professionals d’àmbits afins.

Relació amb el ministeri de cultura

Sisè. Davant de la pregunta sobre si té massa sentit l’existència d’un ministeri de cultura sabent que estan delegades les competències, va comentar que per elegància institucional s’haurien de veure les accions que el ministre duria a terme i si calia mantenir una relació bilateral amb un estat que està sempre a la contra. “Veurem si la suposada manipulació de tv3 es podrà veure a tot l’estat espanyol per explicar-ho”.

Més clar no pot ser!

jordiparellada.com

Les bèsties? Quines?

diumenge, maig 20th, 2018

Sense preses i poc a poc anem fent república.

No cal dir que els més neguitosos han dormit poc i s’ho han passat malament durant moltes setmanes i mesos i, a banda, tenim presos, exiliats i som patidors de diferents tipus de represàlies. De moment, però, ja tenim un nou president: en Quim Torra. Com algunes veus demanaven “lliure de càrregues”, certament, però que ningú s’equivoqui: honest, ben informat, noble, crític i valent alhora. Tal com ell mateix manifesta, vol assumir una interinitat fins a restituir al govern destituït pel 155, i això ens ha de servir de molt.

Qui és Quim Torra?

És probable que moltes persones no sapigueu qui és exactament en Quim Torra, al tractar-se d’una persona discreta, provinent de fora del món polític, pensador i que mesura bé les seves paraules. Els que hem compartit estones amb ell, sabem que és així, que a part d’una gran persona, escolta a la gent i, per sobre de tot, pensa abans d’actuar.

Per tant, plena confiança.

Desacreditar és el seu estil

Però clar, el primer que han fet els partidaris del 155, tan els que li van donar suport i continuen volent mantenir-lo, com els que voldrien aplicar-ne un segon amb més duresa que el primer –bé, són els mateixos, em sembla– és desprestigiar-lo en base a piulades i articles a la premsa de fa uns quants anys. La seva interpretació vaga, partidària i exagerada del que s’hi deia, trets del context d’aquells moments, els delata les seves intencions. En lloc d’interpretar les metàfores del que qualsevol persona amb capacitat i voluntat de pensar podria entendre, pot acabar entenent que si, que hi ha bèsties que “Es passegen impermeables a qualsevol esdeveniment que representi el fet català. Els crea urticària. Els rebota tot el que no sigui espanyol i en castellà.”.

I aquí hi ha la seva misèria: la seva lectura i visió partidària, de menyspreu i nul respecte, ja no tan sols pels catalans, si no a la nostra llengua, cultura i tradicions, fa que no se’ls pugui encaixar una millor metàfora.

Anar contra els catalans dóna vots als 155

Tant mal fan els que es dediquen a calumniar indiscriminadament amb interès partidista, com els que es dediquen a seguir com a ovelles –això potser sona més bé que bèsties– el que mana el pastor.

Però clar, el que surt, per exemple de la boca del director i presentador d’una ràdio espanyola, del programa Intereconomía Televisión i columnista al diari El Mundo, un dia rere l’altre, això se li pot permetre, encara que no sigui ni verídic ni contrastat.

Per tant, a tots aquests, potser un reciclatge, passant per una formació bàsica sobre la comprensió lectora no els aniria malament del tot!

Utilitzaré les mateixes paraules que el president Quim Torra va fer servir per tancar el seu discurs d’investidura, repetint les que havia pronunciat en Manuel Carrasco i Formiguera abans de morir afusellat:

“Visca Catalunya lliure”

Tenir un màster i renunciar … al màster

divendres, abril 20th, 2018

Com s’entén això?

Si durant la teva vida has estat cursant uns estudis, siguin del tipus que siguin, de l’ESO, d’un grau, d’un màster, d’un curs d’enoturisme o del carnet de conduir, quan n’obtens el resultat final –suposem positiu, és clar– estàs satisfet de l’esforç i de la dedicació que has hagut de realitzar, dels dies que has hagut de dedicar a l’estudi, de les hores que podies haver estat fent altres coses inclús potser més útils, etc.

Però del que n’estàs segur és de la satisfacció d’haver acabat i de l’obtenció de la titulació, hagin estat dos anys, quatre o dotze setmanes.

A la política des del 1989

En canvi, curiosament trobem a una senyora que viu de la política des del 1989, que ostenta el títol de presidenta d’una comunitat autònoma, i que quan s’ha vist enganxada in fraganti havent estafat la societat dient que tenia un màster, ara, en lloc de veure’s atrapada i renunciar al seu càrrec, l’únic que fa és renunciar al seu màster.

És com qui té una taca en una peça de roba i, en lloc de rentar-la aplicant-hi un detergent que la tregui, agafa les tisores i retalla al voltant de la taca deixant-hi un forat.

La taca ha desaparegut, si senyors!

Coneixements suficient?

Fa temps que penso que qualsevol càrrec públic hauria de passar per una prova de nivell mínim de coneixements i d’aptituds, ja no per ostentar un càrrec, sinó per poder-hi accedir.

No es fan proves de selecció per gairebé tot?

No es fan càstings per escollir qui pot accedir a fer una obra de teatre, pel·lícula o concurs de la tele?

Per ser president d’una mesa electoral qualsevol s’ha de tenir uns estudis mínims finalitzats, no?

Pas pel món laboral

També penso que per ser un representant públic de la societat, caldria disposar d’un mínim d’experiència en el món laboral previ: per mi és imprescindible haver palpat i conegut de primera ma l’esforç a fer les coses ben fetes, el que costa vendre un producte per part d’un comercial, el que costa ser empàtic per part d’una persona que es dedica a l’atenció al client, etc.

Per tant, per poder ser un bon servidor públic (i polític) també s’hauria d’exigir.

Corrupció?

Inflar currículums per aconseguir una plaça, per accedir a un concurs, per destacar per damunt dels que no el tenen, etc. Com se li hauria de dir a això? Corrupció?

Malgrat que estudis internacionals diguin que un 24% d’espanyols reconeix haver mentit en el seu currículum alguna vegada, falsejar les dades pot ser causa d’acomiadament disciplinari (en el cas d’aquesta presidenta, dimissió o cessament del càrrec directament).

I si això ho poden fer amb la complicitat de terceres persones, aquestes també són corruptes. Volem transparència? Doncs exigim-la.

Mentir per interès polític

I tornant al principi, aquesta senyora si renúncia al màster, em pregunto si és que l’ha fet o no l’ha fet. No es renuncia a alguna cosa que t’ha costat un esforç en temps i en diners.

Ja ho deia en un article meu anterior: determinada classe política menteix a tort i a dret pel pur interès polític i consideren que el poble és ignorant.