jordi parellada

Qui no està indignat per alguna cosa?

El 15-M un col·lectiu de persones que s’autoanomenen “indignats” es manifesten i munten una acampada a la Plaça Catalunya de Barcelona i a altres indrets del país i d’Europa.

En principi es presenten com a persones indignades per la situació de crisi que s’està patint. Volen denunciar els privilegis de la banca, la qualitat democràtica, els sous dels polítics, etc, etc. Passats uns dies, es comencen a barrejar les coses: que si les retallades a sanitat, que si l’accés a un habitatge digne, que si els drets a l’escola pública, etc, etc.

I a la plaça, també es comencen a barrejar diferents grups d’indignats, amb diferents criteris i pensaments que els porta a ensorrar-se en el seu propi èxit.

De tot!

Un veritable potipoti de reclamacions i reivindicacions personals i col·lectives, que demanen reflexió o exigeixen rebuig. I en algunes d’elles probablement hi estaria d’acord, sobretot en el fons, però en d’altres és la queixa per la queixa.

L’espectacle a la Plaça Catalunya, indignant!

El que havia des ser un toc d’atenció al sistema democràtic, s’ha portat al carrer de forma brusca i barroera. I ara només faltava el bloqueig al Parlament.

No senyor, no hi estic d’acord!

Entre ells mateixos discrepen, i tenen diferents punts de vista, i s’han deixat portar pels eixelebrats de sempre, els que utilitzen la violència i les coaccions per fer trontollar el Parlament d’un País.

Existeixen les opcions perfectament legítimes per fer-ho. I sempre queden les urnes, on es pot reinvindicar amb el vot: mecanisme totalment democràtic.

Per això, com a conclusió: cal escoltar el rebuig i el sentiment d’aquest important moviment, però sempre mantenint les formes i mai cedint al xantatge i a la violència.

Quina resposta hem de donar davant d’aquesta situació de crisi? Doncs és molt evident, ens cal tornar a ser els mateixos en aixecar un poble, una ciutat, un municipi i, per extensió, un país.

En una conferència al Parlament fa gairebé un parell d’anys, en Jordi Pujol ens deia que s’havia perdut la dignitat per Catalunya i pels catalans, i resumia que la dignitat és l’exigència del respecte.

Els darrers inquilins de la Generalitat, o sigui, tripartit, ho han deixat tot pelat i socarrimat i ara cal tornar al principi. Cal ajustar-se el cinturó, a reduir despesa supèrflua, a treballar de valent, amb ganes i a fer un esforç per recuperar la dignitat, dels catalans i catalanes i sobretot, de Catalunya.

Ens podríem preguntar on està l’honor, la coherència i el sentiment de país d’aquests que ens han escurat les butxaques. D’aquests que porten la “C” de Catalunya a les seves sigles i que, quan els convé, les posen en un raconet o ni les ensenyen. D’aquests que tenen els parents i socis instal•lats a Madrid i que ens diuen que no ens volen tornar els 1.450 milions d’euros del fons de competitivitat que a Catalunya li corresponen, votant-hi en contra. I es queden tan panxos.

Què no defensem la mateixa Catalunya? Què volen?

Si no defensen el seu país, que es quedin a casa!

Els calaixos estan escurats. Escurats i foradats. El tripartit ens deixa d’herència 7.600 milions d’euros de dèficit. Des de Madrid, ens obliguen a prendre fortes mesures de contenció reduïnt el pressupost un 10%, i encara tenen les penques de dir-nos que és poc, que ha de ser del 20%.

Llavors, qui són els que han generat tota aquesta situació?

Ah! I si no vols caldo, dues tasses. Cada setmana els trobem al davant (o al darrera) d’una manifestació o altra. Vergonya haurien de tenir!

Com deia Margaret Thatcher, primera ministra del Regne Unit entre el 1979 i el 1990, “el socialisme fracassa quan s’acaben els diners … que han guanyat els altres”.

I té molta raó. En tenim moltes evidències i estem al final del carrer.

Aquest diumenge la ciutadania té la possibilitat de redreçar la situació votant a Convergència i Unió als municipis. Perquè un país comença per cadascú de nosaltres, per cadascun dels pobles i ciutats. I ha quedat ben clar que el país avança quan hi ha un govern fort, amb les idees clares, amb sentiment i orgull de ser català, que posa per davant els interessos de la gent, del municipi, del país, per davant dels interessos de partit.

Aquests dies estem presenciant, pràcticament en directe, la destrucció d’una part d’un país, el Japó. No hi he estat mai, però és d’aquells que tens a la llista per anar-hi quan el moment ho permeti. La seva cultura i les seves maneres d’encarar la vida tan diferents de les d’aquí, fan que sigui una referència obligada.

Deia, en directe, per què els avenços tecnològics produïts en els darrers temps ha permès que, per diferents canals, es vagi obtenint aquesta rabiosa informació. En aquest sentit, la tecnologia facilita la immediatesa i possibilita un accés sense intermediaris ni manipulacions.

Però guaita quin contrasentit: el que considerem positiu –els avenços tecnològics– ens sorprenen amb una situació negativa, extrema i molt severa. Com diuen els de la tele quan tenen una pífia: són les coses del directe!

Tothom haurà sentit dir alguna vegada d’avis o de persones de més edat, que contra la natura millor no enfrontar-s’hi, doncs no hi ha res a fer. La situació al Japó s’ha iniciat per un procés natural: els terratrèmols. I això que és el país del món més preparat per resistir aquests embats naturals!

Però clar, després arriba la segona part de la natura: el tsunami. I l’aigua ho acaba malmetent tot. Al passar l’onada, destrucció, i al retornar l’aigua al seu punt de partida, destrucció de nou, del que quedava dret.

La mala fortuna d’aquest país, ja ho és per si sòl la magnitud d’aquest terratrèmol i el reguitzell de rèpliques que han vingut al darrera –algunes d’elles tan fortes com els succeïts en altres llocs del món i que ho deixen tot destrossat–. I per si no n’hi hagués hagut prou amb un parell de combats, encara un tercer de pendent, la destrossa més gran (encara amb l’esperança de controlar-ho): l’amenaça nuclear.

Alguns dels seus habitants encara deuen tenir present records de la segona guerra mundial i de les bombes atòmiques. Ara reviuen una situació similar.

I destaquen uns fets, per a ells molt normals, però distants per a altres cultures com ara la nostra: el perfecte respecte pels demés i l’ordre en les coses, malgrat la situació de caos i desesperació que s’hi deu respirar. Ens arriben imatges de les llargues cues que es formen als supermercats (mig destrossats, alguns) per aconseguir aigua o queviures. No hi ha empentes! Tothom espera el seu torn. La situació pot ser molt crua i tothom n’és conscient. Ningú s’aprofita de la situació. No hi ha pillatge, ni vandalisme, ni histèries, ni desordre. En altres punts del planeta, davant fets de menys gravetat, de ben segur que veuriem situacions radicalment oposades.

Avui toca mirar amb respecte i alhora amb condol a aquesta comunitat i transmetre’ls l’ajuda necessària per sortir d’aquesta situació.

Vídeo de la Shakira a la Universitat d’Oxford, fent una conferència. Sense cantar, sense moure les caderes, ben vestida.

Realment impressionant.

“Aquest any hauràs de deixar l’escola de futbol i tu la rítmic. Jo deixaré les classes d’anglès, i això de sortir a sopar cada dissabte, també ho deixarem. A més, intentarem vendre el segon cotxe; total, pel poc que el fem servir! Tampoc podrem fer la sortida a la neu i, les vacances d’estiu, anirem a casa dels avis d’Altafulla. Respecte a aquell abric que tan t’agradava, mirarem si fent un sorgit al que tens, passem una temporada més. Haurem d’esperar a les rebaixes per veure si podem canviar les sabates. Ara, de moment, les portaré al sabater per posar unes soles noves. Buscarem un pis de lloguer baratet. El que tenim no el podem pagar i el banc ens reclama les mensualitats. Nois, el pare s’ha quedat sense feina i la meva s’aguanta pels pèls. Hem perdut una part important dels nostres ingressos i cal ajustar-nos molt mentre no canviï la situació”. Aquesta frase o similars poden haver estat plantejades en el sí de moltes famílies davant dels fills, en un profund acte de reflexió, sobretot en els darrers temps de crisi, i són totalment vigents.

També podem escoltar-ne d’altres amb consideracions sobre actuacions passades, com ara “ja t’ho deia jo que no ens feia falta canviar de cotxe. Tenia quilòmetres però no patia de res i podia aguantar uns anys més” o de l’estil “si haguéssim estalviat una mica en lloc d’engrescar-se a canviar de casa i fer-nos portar el menjar cada cap de setmana”. Clar que podien estar replicades amb respostes del tipus “tu tira, si quedem a deure, abans no ens el prenguin, ja serà vell” o bé “aprofita ara, que n’hi ha. Ja buscarem qui ens doni alguna subvenció. Sempre hi som a temps per anar a fer de paleta o de manobre”.

Es clar que hi ha de tot al món! Però la conducta conseqüent, sovint, escasseja.

Ho he dit altres vegades, estirar més el braç que la màniga, mai ha portat a enlloc. I això és el que ha passat al darrer govern tripartit: no ha actuat amb una conducta conseqüent. I ja som al cap del carrer: fortes retallades pressupostàries de costos expletius i importants retallades d’altres que mai hauríem pensat que caldria retallar.

Quan els pares (entenent-los com a gestors de l’economia familiar) d’una família formada pels mateixos pares, els fills i, a vegades, els avis o altres parents, fan un plantejament com el que escric més amunt, la situació que viuen és dolenta, crua i, fins i tot, dramàtica. Possiblement condicionada per l’entorn, però amb responsabilitat directa sobre els seus actes precedents.

Quan la Generalitat (entenent-la com a gestor de l’economia d’un país), s’imposa retallades de l’estil que ho està fent, és per què la situació a la que ha arribat és dolenta, crua i , fins i tot, dramàtica. La situació de crisi l’ha condicionada, segur, però els actes precedents delaten la seva responsabilitat.

Per tant, considerem un pas en ferm el fet d’aquesta important contenció de cara a sortir d’aquest pou, com a mínim mentre la situació no canviï.

Qui més qui menys, principalment en la seva etapa de joventut, en format escolar, amateur o professional, individual o col·lectiu, ha practicat algun esport i ha vist com el seu equip sortia reconfortat o decebut depenent del resultat del partit o competició, i més o menys d’acord amb les decisions arbitrals.

Fruit de la preparació i de la tècnica utilitzada, de la concentració del moment, dels esforços dels entrenaments, de la qualitat individual o de conjunt, i d’una sèrie d’accions i valors coneguts i preparats amb antel·lació, i, òbviament, de l’equip contrari, s’obtindran millors o pitjors resultats.

Al final però, al camp, a la pista, al circuit, a la piscina o al tatami, (more…)