16. Julio 2010 por Jordi.

Aquest any he pogut gaudir d’uns dies de vacances relaxades i he aprofitat per llegir Stephen Covey, impressionant mestre en lideratge.

Quan ens succeeix alguna cosa o ens trobem davant d’una situació imprevista, cadascú de nosaltres reaccionem de forma diferent, com és normal. Ara bé, si ens aturem dos o tres segons a pensar en com hem d’actuar, sense precipitar-nos, podrem gaudir d’una situació més confortable, menys traumàtica o que ens generarà menys maldecaps.

Això és el que ve a dir el principi 90/10 de Covey. Aquest senyor afirma que el 10% de la vida està relacionat amb el que passa i el 90% restant està determinat per la reacció que prens quan et passa.

L’autor ho explica amb un exemple senzill però clarificador.

Mentre estàs esmorzant a casa amb la teva família, la teva filla, sense adonar-se’n, aboca la teva tassa de cafè i se t’esquitxa la camisa.

Tens cap control sobre el que acaba de passar?
Per tant, ja tens el 10% (el fet), i el que succeeixi a continuació ho determinarà la teva reacció (segons Covey).

T’enfades i esbronques la teva filla, que comença a plorar.

Després, repliques a la teva dona per haver deixat la tassa massa a prop de l’extrem de la taula, i continues amb una batalla verbal.

Et canvies la camisa.

Trobes la teva filla encara desconsolada, acabant-se l’esmorzar, a punt per marxar cap a l’escola.

Vatua l’olla! Amb tot això, s’ha escapat l’autocar que l’havia de prendre. I la teva dona té una visita important a la feina i ha de marxar.

Agafes el cotxe i vas a acompanyar la teva filla. Com que fas tard, prems massa l’accelerador i, malgrat els embussos que trobes, et multen per excés de velocitat. Quan arribes a l’escola, la teva filla baixa del cotxe i marxa sense dir-te res. Arribes a la feina i t’has deixat la cartera!

Sembla que tot funciona del revés i que, a mesura que passa el temps, empitjora. Quan arribes a casa, ni la dona, ni la filla et diuen res i aprecies un distanciament.

Per què?

És degut a la teva reacció del matí.

I quina n’ha estat la causa?

El cafè?

La teva filla?

La policia?

Tu, potser?

Doncs és evident que tu n’ets la causa. Ha succeït un fet sobre el qual no tenies cap control.

I els 5 segons posteriors són els que han determinat la resta del dia.

I què hauria pogut succeir aturant-se 5 segons?

Quan el cafè esquitxa la teva camisa i a la teva filla li espurnegen els ulls, afectuosament li dius: “No et preocupis, em canvio de camisa i ja està”.

Et canvies la camisa, prens la cartera i dius adéu a la teva filla quan pren l’autobús escolar. Ella et saluda agraïda.

Aquesta és la diferència: mateixa situació inicial i diferents finals.

Per què?

Doncs pel 90% determinat per la reacció impulsiva i incorrecte.

Per tant, com explica Covey, és molt important tenir voluntat per aturar-nos uns segons a pensar i prendre la millor decisió.

Publicado en General, Família, Política | Imprimir | Ningún comentario »

16. Abril 2010 por Jordi.

Avui per avui, d’aquests tres, de moment només podem felicitar al primer, pels altres probablement ho podrem fer en dates properes. Sentia que RAC1 ha esdevingut l’emissora de ràdio líder en audiència a Catalunya des de les 7 del matí a les 9 del vespre segons els darrers resultats publicats.

L’entrenador del Barça, Josep Guardiola, i pel que respecta a l’actual temporada, li estem veient opcions, portant l’equip cap a un final de lliga i a una final de champions league cada vegada més creïble.

Per la seva banda, Artur Mas, està treballant fort, molt fort. Fent una bona feina, interna i externa, intensificant l’activitat i obrint col·laboracions per allà on passa.

Us heu fixat, però, en els conceptes característics de tots tres i que, malgrat la crua societat actual, les diferents crisis que es pateixen i els inconvenients que això podria representar, sobresurten d’entre tot per aquests mateixos trets?

Són una colla de valors cabdals: la constància, la humilitat, l’esforç, la il·lusió i el lideratge clar i convincent. Aquests són alguns dels valors que podem trobar en tots ells. En trobarem d’altres, però sobretot fixeu-vos com contrasten amb una societat desencisada, fatigada i sense rumb, i en la qual tots hi participem!

Si el director de RAC1 no hagués pensat que tenia un bon equip, que calia ser millor que les altres emissores, que calia esforçar-se per corregir els errors i per mantenir les virtuts, que la il·lusió que ell hi posava l’havia de compartir amb tot el seu equip i que havien d’actuar tots a una, no seria un líder que porta a l’equip a superar-se i ser el millor.

Si l’entrenador del Barça, en Pep Guardiola, no s’hagués cregut que te un bon equip i els hagués fet esforçar a fons, generant il·lusió a tota la plantilla, i mostrant la humilitat en el camp i en les rodes de premsa, no hauria estat un líder tan aclamat com ho és, i estar pendent, a hores d’ara, de pocs partits per repetir èxits històrics.

Si l’Artur Mas, líder de Convergència i Unió, no hagués tingut la humilitat de refer el que no estava prou bé, no hagués pensat que calia un esforç superior després d’haver guanyat en dues eleccions quedant-se sense governar, i no hagués estat humil per respectar les decisions, crear i traslladar al carrer la il·lusió per portar una Catalunya prospera, no seria un líder com cal.

Són tres persones que cada dia pensen en “quin dia podem crear avui” i no pas en “a veure quin dia ens espera”.

Per tant, hem de considerar-nos afortunats per tenir líders que ens ajuden a tirar endavant el nostre futur. Com em deia un bon amic d’Estats Units, hem de fer positives les rivalitats que ajuden a superar-nos. Una rivalitat negativa és una enveja que transforma a la persona i la fa perdedora. Per això, entre tots, ens cal anar construint el present tot preparant el futur.

Publicado en General, Política | Imprimir | Ningún comentario »

18. Marzo 2010 por Jordi.

Aquesta setmana hem viscut la quarta vaga que el Departament d’Educació porta en aquesta legislatura. Els alumnes contents (alguns) per estalviar-se el que, inconscientment, és el seu esforç de preparació al seu futur. Els sindicats de mestres (alguns) rebutjant els canvis proposats per la Generalitat. Les Ampas (algunes) sense conèixer el motiu exacte, ni el posicionament a adoptar. I els pares perduts en un mar de dubtes (alguns), per la informació que no tenen, per on colocaran els fills, per si passarà el transport, per si han de signar l’autorització del sindicat d’estudiants o no, pels dubtes de qui convoca la vaga i perquè, etc.

Escoltes per la ràdio el resultat de la vaga i, depenent de l’orígen de la informació, ha tingut un seguiment d’entre el 20% i el 60%. Una enquesta a RAC1 que preguntava si es coneixien els motius de la vaga, per sobre del 70% dels enquestats respon que no en tenia ni idea del motiu.

Voleu dir que no ens cal una reflexió?

I no em refereixo únicament als sindicats de mestres o d’estudiants, sinó a totes les figures representades en aquesta etapa formativa tan important del nostres infants i joves.

Una empresa tira endevant amb la participació activa de tots els seus integrants: des del director general, fins al darrer aprenent. Tots a una, amb un únic objectiu. Si no es fa així segur que la vida de l’empresa és molt curta.

El mateix passa en un país i amb el seu futur. En un món competitiu com el que estem, el futur passa per la formació dels que ara estan en l’edat de créixer, d’amarar-se de coneixements, dels nostres fills.

I aquí tothom hi té responsabilitats.

En primer lloc els pares. L’escolarització no es un “lloc on et gaurden i alimenten als teus fills”. És un lloc on els transmeten coneixements per afrontar millor el futur. També els eduquen. Com deia abans, la implicació dels pares és vital i, sempre sense entorpir, però si guiant.

Per la seva banda, els estudiants tenen l’obligació d’estar per la feina, pel sòl fet que en dependrà el seu futur i que per això tenen protegida aquesta etapa. Quants dels nostres pares i avis haurien volgut poder estudiar en la seva joventut i els va ser del tot impossible per la situació econòmica que patien, per les indesitjades guerres o per altres motius que no venen al cas.

Els mestres, són els professionals de l’ensenyament. Ho han de donar tot. El seu esforç i dedicació per estar sempre actiu, per poder transmetre el millor de la seva saviesa ha de ser considerat.

Els sindicats de mestres o d’estudiants o les ampas, que s’esforcen en recollir, transmetre, organitzar i defensar el que toca en cada moment han de ser-hi per defensar els drets i deures de tothom.

I el Departament d’Educació i d’altres professionals que des d’organismes i institucions tracen les directrius generals, no únicament del què i com han d’estudiar els nostres fills i alumnes, sinó del futur de país que volem. Aquesta gran responsabilitat, exigeix una guió clar i exemplar. I cal que aquestes polítiques comptin amb el compromís de totes les parts. Per què, em pregunto, què s’ha n’ha fet del Pacte Nacional de l’Educació, tant que ens va costar aprovar?

Per tant, hem de fer una reflexió profunda i hem de saber trobar els camins perquè els col·lectius implicats deixin d’estar enfrontats, perquè tothom hauríem de tenir clara una cosa: els perjudicats sempre són els infants i joves. Cal ser responsable i actuar per anar construint el present tot preparant el futur.

Publicado en General, Política | Imprimir | Ningún comentario »