28. Abril 2010 por Jordi.

Fa uns dies, tractant uns temes de gestió de projectes amb uns companys, va sortir aquesta paraula que sona tant malament: procrastinació.

Però, en canvi, esbrinant al què correspon, trobem que sovint, en fem ús. I aquí parlo amb veu pròpia, encara que, de ben segur, qui llegeixi aquest article s’hi pot sentir identificat.

En canvi si parlem del “síndrome de l’estudiant” potser ens és més entenedor. I per aclarir-ho del tot, és el fet deixar fins el darrer moment, de forma sistemàtica, qualsevol cosa que obligatòriament hem de fer, malgrat saber-ho amb suficient marge de temps. Per això s’anomena el síndrome de l’estudiant, perquè és força estès en els joves posar-se a estudiar uns dies abans de l’examen, o la mateixa nit abans.

I diferenciem-ho dels que no tenen ganes de fer res, o sigui, dels ganduls, grans o petits.

Podríem trobar algunes paraules sinònim d’aquestes accions oblidades fins al darrer minut, com ara, posposar o ajornar. Tot i que portat a l’extrem pot ocasionar seriosos trastorns de comportament i esdevenir causa psicològica a tractar, és un concepte que, per diferents motius, s’hi arriba amb certa facilitat.

Trobem molts exemples: quan una persona no té temps suficient per fer tot el que ella mateixa ha previst, i contínuament ho ajorna; quan s’ha quedat a una hora concreta per trobar-se amb uns amics i arriba vint minuts més tard (i no es tracta de la famosa puntualitat vilafranquina o penedesenca, perquè passa a persones de tot arreu i a totes les latituds); o quan un directiu va canviant constantment la data de la reunió amb un subordinat “esperant allargar el desenllaç “, estem davant casos de procrastinació.

Hi ha diferents motius que ens hi poden portar. Si el que hem de fer ens sembla avorrit, o decidim esperar a demà perquè no estem prou inspirats, o ens relaxem una estona jugant a l’ordinador abans de fer-la, la causa és la manca de motivació. Si la complexitat del que cal fer és molt gran o perdura en el temps, és per un excés de dificultat. I si tenim diferents alternatives per fer-la, però no ens convenç cap, i això que ens agraden totes, però no ho sé, …, es tracta de procrastinació per indecisió.

Llegint alguns articles d’informació relacionada he trobat que el punt en comú és que es tracta d’una mala gestió del temps (o prioritats), i que, de forma inconscient, actua sobre la persona patidora, intentant auto enganyar-se una i altra vegada. Les persones molt actives solen patir-ho.

El millor consell per evitar la procrastinació és practicant la reflexió i la consciència sobre les coses, mostrant actitud positiva, dividint en petites parts si és molt gran i feixuga, evitant voler ser perfecte a la primera, i concentrant els sentits en el que es fa.

En el fons el refrany popular hi dóna resposta: “el que puguis fer avui, no ho deixis per demà”.

Publicado en General | Imprimir | Ningún comentario »

16. Abril 2010 por Jordi.

Avui per avui, d’aquests tres, de moment només podem felicitar al primer, pels altres probablement ho podrem fer en dates properes. Sentia que RAC1 ha esdevingut l’emissora de ràdio líder en audiència a Catalunya des de les 7 del matí a les 9 del vespre segons els darrers resultats publicats.

L’entrenador del Barça, Josep Guardiola, i pel que respecta a l’actual temporada, li estem veient opcions, portant l’equip cap a un final de lliga i a una final de champions league cada vegada més creïble.

Per la seva banda, Artur Mas, està treballant fort, molt fort. Fent una bona feina, interna i externa, intensificant l’activitat i obrint col·laboracions per allà on passa.

Us heu fixat, però, en els conceptes característics de tots tres i que, malgrat la crua societat actual, les diferents crisis que es pateixen i els inconvenients que això podria representar, sobresurten d’entre tot per aquests mateixos trets?

Són una colla de valors cabdals: la constància, la humilitat, l’esforç, la il·lusió i el lideratge clar i convincent. Aquests són alguns dels valors que podem trobar en tots ells. En trobarem d’altres, però sobretot fixeu-vos com contrasten amb una societat desencisada, fatigada i sense rumb, i en la qual tots hi participem!

Si el director de RAC1 no hagués pensat que tenia un bon equip, que calia ser millor que les altres emissores, que calia esforçar-se per corregir els errors i per mantenir les virtuts, que la il·lusió que ell hi posava l’havia de compartir amb tot el seu equip i que havien d’actuar tots a una, no seria un líder que porta a l’equip a superar-se i ser el millor.

Si l’entrenador del Barça, en Pep Guardiola, no s’hagués cregut que te un bon equip i els hagués fet esforçar a fons, generant il·lusió a tota la plantilla, i mostrant la humilitat en el camp i en les rodes de premsa, no hauria estat un líder tan aclamat com ho és, i estar pendent, a hores d’ara, de pocs partits per repetir èxits històrics.

Si l’Artur Mas, líder de Convergència i Unió, no hagués tingut la humilitat de refer el que no estava prou bé, no hagués pensat que calia un esforç superior després d’haver guanyat en dues eleccions quedant-se sense governar, i no hagués estat humil per respectar les decisions, crear i traslladar al carrer la il·lusió per portar una Catalunya prospera, no seria un líder com cal.

Són tres persones que cada dia pensen en “quin dia podem crear avui” i no pas en “a veure quin dia ens espera”.

Per tant, hem de considerar-nos afortunats per tenir líders que ens ajuden a tirar endavant el nostre futur. Com em deia un bon amic d’Estats Units, hem de fer positives les rivalitats que ajuden a superar-nos. Una rivalitat negativa és una enveja que transforma a la persona i la fa perdedora. Per això, entre tots, ens cal anar construint el present tot preparant el futur.

Publicado en General, Política | Imprimir | Ningún comentario »

18. Marzo 2010 por Jordi.

Aquesta setmana hem viscut la quarta vaga que el Departament d’Educació porta en aquesta legislatura. Els alumnes contents (alguns) per estalviar-se el que, inconscientment, és el seu esforç de preparació al seu futur. Els sindicats de mestres (alguns) rebutjant els canvis proposats per la Generalitat. Les Ampas (algunes) sense conèixer el motiu exacte, ni el posicionament a adoptar. I els pares perduts en un mar de dubtes (alguns), per la informació que no tenen, per on colocaran els fills, per si passarà el transport, per si han de signar l’autorització del sindicat d’estudiants o no, pels dubtes de qui convoca la vaga i perquè, etc.

Escoltes per la ràdio el resultat de la vaga i, depenent de l’orígen de la informació, ha tingut un seguiment d’entre el 20% i el 60%. Una enquesta a RAC1 que preguntava si es coneixien els motius de la vaga, per sobre del 70% dels enquestats respon que no en tenia ni idea del motiu.

Voleu dir que no ens cal una reflexió?

I no em refereixo únicament als sindicats de mestres o d’estudiants, sinó a totes les figures representades en aquesta etapa formativa tan important del nostres infants i joves.

Una empresa tira endevant amb la participació activa de tots els seus integrants: des del director general, fins al darrer aprenent. Tots a una, amb un únic objectiu. Si no es fa així segur que la vida de l’empresa és molt curta.

El mateix passa en un país i amb el seu futur. En un món competitiu com el que estem, el futur passa per la formació dels que ara estan en l’edat de créixer, d’amarar-se de coneixements, dels nostres fills.

I aquí tothom hi té responsabilitats.

En primer lloc els pares. L’escolarització no es un “lloc on et gaurden i alimenten als teus fills”. És un lloc on els transmeten coneixements per afrontar millor el futur. També els eduquen. Com deia abans, la implicació dels pares és vital i, sempre sense entorpir, però si guiant.

Per la seva banda, els estudiants tenen l’obligació d’estar per la feina, pel sòl fet que en dependrà el seu futur i que per això tenen protegida aquesta etapa. Quants dels nostres pares i avis haurien volgut poder estudiar en la seva joventut i els va ser del tot impossible per la situació econòmica que patien, per les indesitjades guerres o per altres motius que no venen al cas.

Els mestres, són els professionals de l’ensenyament. Ho han de donar tot. El seu esforç i dedicació per estar sempre actiu, per poder transmetre el millor de la seva saviesa ha de ser considerat.

Els sindicats de mestres o d’estudiants o les ampas, que s’esforcen en recollir, transmetre, organitzar i defensar el que toca en cada moment han de ser-hi per defensar els drets i deures de tothom.

I el Departament d’Educació i d’altres professionals que des d’organismes i institucions tracen les directrius generals, no únicament del què i com han d’estudiar els nostres fills i alumnes, sinó del futur de país que volem. Aquesta gran responsabilitat, exigeix una guió clar i exemplar. I cal que aquestes polítiques comptin amb el compromís de totes les parts. Per què, em pregunto, què s’ha n’ha fet del Pacte Nacional de l’Educació, tant que ens va costar aprovar?

Per tant, hem de fer una reflexió profunda i hem de saber trobar els camins perquè els col·lectius implicats deixin d’estar enfrontats, perquè tothom hauríem de tenir clara una cosa: els perjudicats sempre són els infants i joves. Cal ser responsable i actuar per anar construint el present tot preparant el futur.

Publicado en General, Política | Imprimir | Ningún comentario »