Valors en l'esport i en les graderies

Qui més qui menys, principalment en la seva etapa de joventut, en format escolar, amateur o professional, individual o col·lectiu, ha practicat algun esport i ha vist com el seu equip sortia reconfortat o decebut depenent del resultat del partit o competició, i més o menys d’acord amb les decisions arbitrals.

Fruit de la preparació i de la tècnica utilitzada, de la concentració del moment, dels esforços dels entrenaments, de la qualitat individual o de conjunt, i d’una sèrie d’accions i valors coneguts i preparats amb antel·lació, i, òbviament, de l’equip contrari, s’obtindran millors o pitjors resultats.

Al final però, al camp, a la pista, al circuit, a la piscina o al tatami, dos contrincants mesuren tot aquest esforç seguint un reglament de joc per a obtenir un premi com a guanyador. L’equip arbitral s’haurà d’esforçar per detectar i sancionar qualsevol mal ús del reglament i guiar la rivalitat sense intervenir-hi (o com a mínim, intentar-ho).

Valors com el respecte, la humilitat, l’esforç i sacrifici col·lectiu, la responsabilitat, la convicció, són presents en qualsevol esport i la mateixa pràctica “genera” unes actituds diferents per encarar la vida que, sovint, no són presents en les persones que mai n’han practicat.

Però, creieu que el comportament del públic està a l’alçada de les activitats esportives?

Al meu parer, depèn bàsicament de quin sigui l’esport.

Si ens centrem en l’esport majoritari, el futbol, és un NO en majúscules.

Quantes vegades heu anat a veure un partit de futbol que el vostre fill o filla jugava i al primer minut de joc, l’únic que se sent és el públic (mares i pares de jugadors) que esbronca l’àrbitre o insulta a un rival per què li ha rebotat la pilota a la mà i era un penal claríssim, o que dóna indicacions al seu propi entrenador per no canviar de tàctica?

La crispació que es viu a les graderies dels camps de futbol o pistes d’hoquei (i segurament a d’altres esports) augmenta a mida que avança el partit i en forma contrària segons es tracti d’un equip o de l’altre, encara que els membres dels equips tinguin 8 o 9 anys.

Els pares sovint esdevenen hooligans (per sort, no tothom).
Estem segurs que amb l’insult, la confrontació i el comportament dels pares, els fills poden aprendre cap valor positiu?

En un altre extrem i esport, per ser minoritari, individual, i mal considerat com agressiu, hi trobem el judo. Les sensacions entre el públic són diferents: es gaudeix dels moviments i accions que fan els competidors i únicament hi ha actituds positives vers el propi competidor, sense insultar ni escridassar a ningú, amb un respecte que sorprèn per ser inusual. No és aquesta una millor actitud?

Si volem construir un millor futur, comportem-nos adequadament davant dels nostres descendents, com a pares i com públic en qualsevol cita esportiva, donat exemple.