Estratègia de l’odi

El DIEC defineix l’estratègia com “l’art de projectar i dirigir grans moviments i operacions militars”, com “la coordinació de les forces polítiques, econòmiques i diplomàtiques per a aconseguir els objectius d’un estat, d’un grup o d’un partit”, com “l’art de coordinar les accions i de maniobrar per tal d’aconseguir una finalitat”, i com “la manera com un organisme respon a les característiques del medi en què viu”.

La utilització de qualsevol de les accepcions del DIEC per part dels anomenats partits polítics i els seus aparells no ve d’ara. De fet, diria que és estructural. Sobresurt “coordinar les accions i de maniobrar per tal d’aconseguir una finalitat”.

Les empreses fixen objectius i finalitats. També les ONG, les entitats esportives, o les persones. És a dir, tothom procura fixar-se uns objectius i desenvolupar maneres d’aconseguir-los lliurement. Ara bé, les formes poden ser ètiques, morals i justes, o tot el contrari. En general, l’independentisme patim d’aquesta parcialitat de la justícia i en som perfectament conscients des de fa anys –segles, diria–, fet que l’ha alterat i normalitzat quan no en té res de normal.

Una societat democràtica ha de diferenciar aquests llindars morals, ètics i justos i, com deia, l’estat espanyol ens té acostumats a l’ús contrari (odi, persecució per posar urnes o fer un referèndum, espionatge amb pegasus, odi i més odi…), però el que hem viscut recentment és un zel impensable des de les mateixes forces independentistes en contra dels “nostres”.

La manipulació mediàtica de la realitat, el desprestigi vers el MHP Carles Puigdemont, el desplegament desproporcionat amb l’operació gàbia –va ser terrorisme?– que ha deixat en ridícul espantós al cos de Mossos, l’ús de gas pebre contra manifestants –amb infiltrats provocadors–, o la desbordant de rancúnia, marraneria i escarment utilitzat a la roda de premsa política posterior són, per mi, enormes anomalies d’un error d’estratègia de confusió de l’adversari polític.

L’intent del president Puigdemont d’exercir els seus drets com a diputat van ser frustrat per uns jutges del TS que apliquen la seva pròpia estratègia –i que prevariquen en negar-se a aplicar-li la llei d’amnistia– i la resta, aplaudint a tres bandes per evitar el rival polític.

El temps posarà les coses al seu lloc!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.